I la democràcia va tornar als pobles
El pes dels alcaldes independents era majoritari el 1979
A partir del 1983, es fixa un patró en què CiU es fa forta als municipis petits i el PSC, als de més població
Fa 40 anys, el 3 d’abril del 1979, “la democràcia va tornar als pobles”, tal com recollia el titular de portada de Punt Diari. Els ciutadans de les comarques gironines, i els de tot l’Estat, van tornar a votar per escollir els seus representants als ajuntaments. Els últims comicis municipals democràtics havien estat el 14 de gener del 1934, durant la Segona República: es van celebrar únicament a Catalunya, ja que la competència d’eleccions locals va ser transferida a la Generalitat amb l’Estatut del 1932. Quaranta-cinc anys després, hi tornava a haver eleccions municipals lliures. Els càrrecs electes sorgits del 1979, amb uns consistoris amb pocs recursos econòmics, van tenir el repte de “construir” –des dels serveis bàsics fins a equipaments de tota mena– els municipis, amb un dèficit històric de desenvolupament. En el procés de construcció municipal, també de la dinàmica de partits i de la cultura política, van emergir, en aquests primers anys, uns alcaldes que van esdevenir figures clau en el món local gironí.
“En aquests primers comicis no podem dir que quedi fixada la foto, sinó que és a partir del 1983 quan ja es veu que CiU és més forta als municipis petits i el PSC, als de més població, però el 1979 els independents tenen un pes important, perquè el sistema de partits encara s’està estructurant”, analitza Macià Serra, professor de ciència política a la Universitat de Girona (UdG). Serra recalca l’eclosió d’alcaldies de grups independents –102 d’un total de 221 municipis–, un fet “que no s’ha tornat a produir”, perquè han quedat “absorbides pels partits”. En l’última legislatura, hi va haver prop d’una vintena d’alcaldies d’independents, segons la base de dades d’elaboració pròpia. El professor de ciència política assenyala com a punt d’inflexió en què comença l’hegemonia convergent les municipals del 1987, amb 150 alcaldies de CiU, un domini que es manté fins al 2003, coincidint amb l’arribada del tripartit a la Generalitat. El mapa local varia en la primera dècada del segle XXI, quan ERC agafa embranzida com a força municipalista i assumeix més alcaldies. Per comarques, l’hegemonia de CiU al llarg d’aquests anys destaca al Pla de l’Estany (65,1%) i al Ripollès (51,6%).
Assenyala, però, que per poder entendre el comportament electoral de les municipals a les comarques gironines, s’ha de tenir en compte no només la dimensió de població, sinó també la diferència entre costa i interior. “Blanes, Lloret de Mar, Sant Feliu de Guíxols, Roses... és allà on ara l’independentisme, Junts per Catalunya i ERC, té més dificultats per implantar-se.” Pel que fa a l’emergència de llistes independents –a la Selva van ser segona força el 2015–, el politòleg assenyala que es deu a explicacions locals i al fet de no sentir-se còmodes amb sigles polítiques. I quant a la possibilitat que la CUP hagi heretat els independents del 79, Serra ho rebutja i considera que el vot a la CUP té una forta càrrega ideològica que no tenen les candidatures independents.
El mite de la persona
El professor de la UdG també desmitifica la idea que en les municipals es votin les persones: “Ho poso en qüestió. No dic que les persones no siguin importants, però les sigles també, i els extrems provoquen rebuig, en general.” Recorda també un aspecte important dels municipis petits, on és més fàcil conèixer els membres de les candidatures. “Si no conec ningú, votaré més per ideologia”, destaca. Amb tot, considera que no s’han de menystenir els partits en les municipals, ja que transmeten valors. “N’hi ha que ens són més propers i d’altres, més allunyats”, conclou.
Els nostres ajuntaments
G. Busquets
El 3 d’abril del 1979, el dia de les primeres eleccions democràtiques municipals, l’edició de Punt Diari, nascut el 24 de febrer d’aquell mateix any, titulava el seu editorial amb un eloqüent “Els ajuntaments seran nostres”. El text feia referència que, “en menys de dos anys”, els ciutadans havien estat cridats a votar en unes eleccions espanyoles “dues vegades”: el 15 de juny del 1977 –els primers comicis al Congrés dels Diputats després de la dictadura franquista– i l’1 de març del 1979 –quan guanya Adolfo Suárez (UCD)–. “No van canviar gaire les coses. Ans al contrari: van reafirmar els centres de poder que ja teníem de dos anys ençà”, assenyalava l’editorial. A més, remarcava la “necessitat pedagògica” de la democràcia: “Els partits de l’oposició democràtica van lluitar perquè les eleccions municipals anessin al davant de les generals [espanyoles], car semblava el més lògic i convenient per als interessos del poble.” I continuava amb l’argument següent: “Incentivar, motivar, moure la gent per aquest compromís personal i col·lectiu que és la democràcia, hauria estat força més fàcil si s’hagués començat per elegir els ajuntaments, és a dir, el poder polític que tenim a l’abast, el proper, el directe.” En el text, també es destacava que, del resultat d’aquests comicis, en depenien els “problemes del carrer, del barri, de la ciutat”. La portada del 3 d’abril ja recollia els resultats.
