“Abans passar fred que ser al govern gràcies a Vox”

Estic molt a gust. Els que portem la política a dins mai la deixem. Els meus amics em pregunten: “I, en aquest moment, per què et compliques la vida?” Doncs perquè això ho portes dins. El que em motiva més és tornar a la política de proximitat, la local. I hi ha un altre element, l’atracció de Barcelona. Jo soc un enamorat de Barcelona. És una ciutat de grans reptes, i això em motiva.

Jo no parlaré mai malament del PSC perquè ha estat casa meva durant molts anys, amb moments de moltes alegries. Però aquests anys el que ha passat a Catalunya ens ha interpel·lat a tots. I, des del meu punt de vista, la resposta del PSC a aquesta interpel·lació va ser molt ambigua, fet que ens va crear una certa incomoditat a moltes persones. Quan això passa, el més honest és deixar-ho. Jo sempre he entès que un partit és una eina, no estàs obligat a una devoció per a tota la vida, i quan arribes a la conclusió que aquesta eina ja no connecta amb el que tu creus, doncs... Jo no censuro els partits; en una societat els partits són bons, i com més forts siguin, millor. Jo aplaudeixo que la gent militi, però també he de dir que hi ha vida després dels partits.

No. Barcelona no ha liderat l’àrea. I si l’alcaldessa, Ada Colau, s’hagués centrat en Barcelona per resoldre els seus problemes, tindria disculpa. El problema és que l’alcaldessa Colau ha actuat amb deixadesa en la seva responsabilitat dins de la ciutat i, a més, Barcelona ha perdut pes en l’àrea metropolitana. Històricament, Barcelona hi ha estat implicada, ha tingut complicitat amb allò que hi passa, perquè la política a l’àrea metropolitana ha de ser compartida, però també has de tenir relat i lideratge. I, durant aquests quatre anys, Colau no s’ha implicat, més enllà d’anar als consells, cosa que podria fer un funcionari, ni ha liderat res. Els grans canvis que s’han produït històricament a Barcelona han anat sempre de bracet de l’àrea metropolitana.

D’entrada, s’ha de tenir en compte que cada ciutat té, i ha de tenir, la seva identitat pròpia. Això és positiu: jo vaig lluitar durant 14 anys perquè l’Hospitalet tingués la seva. Ara, després, què hi fa la gent en aquest territori? Hi vol treballar. Hi vol viure. I necessita una mobilitat sostenible. La política per aconseguir tot això ha de ser global. No n’hi pot haver 36. Si parlem d’habitatge, no podem afrontar la resposta mirant només què passa a l’Eixample, perquè aquesta resposta serà coixa.

Algunes sí. Per exemple, la mobilitat. De fet, la mobilitat s’ha d’abordar en clau de regió metropolitana, ja no d’àrea. Hem d’aconseguir que la gent pugui entrar i sortir de Barcelona sense usar el cotxe. A la regió, Barcelona ha d’anar de bracet de la Generalitat per resoldre els problemes.

El servei de Rodalies. Aquest no és pas un problema barceloní. Però afecta Barcelona, l’àrea i la regió. Rodalies té tres grans problemes: la freqüència de pas, la velocitat comercial i el desastre dels aparcaments dissuasius. Barcelona, que és qui rep la majoria de gent que agafa Rodalies, ha de reclamar a la Generalitat la seva competència i ha d’anar de bracet d’ella per reclamar on calgui. Barcelona ha de liderar.

A hores d’ara hi ha una àrea metropolitana aprovada per una llei i, per tant, un instrument legal. Això s’ha d’aprofitar i treballar sobre els problemes identificats per a tota aquesta àrea. Ara, això no és incompatible amb el fet d’obrir una reflexió, i obrir la mirada, i potser aquesta mirada ha de ser més àmplia. Hauríem de debatre i veure si hem d’ampliar els actuals límits de l’àrea metropolitana per donar resposta a municipis que ara en queden fora, a altres realitats molt potents, i s’ha de mirar si cal buscar un nou instrument de coordinació. En tot cas, mai crear res de nou sense coordinació amb l’àrea metropolitana de Barcelona.

Sobre les de prestació de serveis. El ciutadà vol un bon servei, eficient, eficaç i, si pot ser, barat.

Els residus. A mi no m’interessa quin escut porta el camió. M’interessa que funcioni la recollida, el reciclatge, el tractament i que el preu de la taxa sigui correcte. En la promoció econòmica, igual. Abans segregàvem l’habitatge de l’activitat econòmica. Ara ja no passa, la indústria està canviant, molta part ja no és incompatible.

Barcelona té capacitat per fer-ho i té zones concretes amb moltes possibilitats. Per exemple, des de Montjuïc cap a l’Hospitalet, hi ha una zona en transformació on caben set mil o vuit mil habitatges. El 22@ tenia un aprofitament mitjà del 10%, ara, 19 anys després, això es pot revisar. La Sagrera n’és un altre punt. El potencial a Barcelona per fer habitatge supera aquesta xifra però creien que 10.000 en vuit anys és raonable. I a l’àrea hi ha sòl suficient per a 10.000 més. Si dotem Barcelona i la seva àrea de 20.000 habitatges, el gruix majoritari en règim de lloguer protegit... no dic que resolguem el problema de l’habitatge al 100%, però el millorem, segur. No podem esperar que el mercat resolgui el problema, ni tampoc mesures de pancarta com ara el 30% de Colau ni el decret de la Generalitat. El mercat es mou per l’oferta i la demanda i, per tant, col·locar 20.000 habitatge al mercat sí que ajudarà.

I tant. La veig com a continuació de l’actual plaça Europa. On acaba la plaça Europa avui comença un espai d’horitzontalitat, des del punt de vista d’habitatge, que es podria trencar per crear alguna singularitat. El model de la plaça Europa, a més, porta implícit que el 50% sigui habitatge i l’altre, activitat econòmica. Cal dur aquest model fins a la Zona Franca.

En la meva etapa d’alcalde parlàvem amb el departament corresponent i arribàvem a acords. Un exemple: l’estació de Sants existeix perquè els ajuntaments de Barcelona i l’Hospitalet i la Generalitat ens vam posar d’acord per anar a reclamar aquesta estació i no dur el TAV directament a l’estació de França com volia Álvarez Cascos. Cal fer això: parlar-ne i treballar conjuntament. I, quan el responsable és l’Estat, s’ha d’anar de bracet a reclamar-l’hi a ell.

D’entrada, dir que cal anar cap a una cultura del pacte, i que això no ha d’angoixar. En aquesta cursa, cap partit aspira a la majoria absoluta; al que aspirem és a guanyar les eleccions. I a partir que siguem primers, veiem difícil que ningú pugui pactar en primera volta... bé...

Hi ha una opció en primera volta... la suma dels comuns amb ERC i el PSC. Si el PSC aposta per un tripartit, pot sumar. Si el PSC no vol un tripartit, en segona volta serà alcalde qui tingui més vots i crec que serem nosaltres.

I Colau ho ha fet amb 11 regidors, però no és desitjable... Haurem d’esperar a veure els resultats per veure si ens podem entendre amb aquelles formacions més properes.

És clar que en la situació actual no hi haurà cap acord amb cap força independentista, encara que ideològicament, en algun aspecte, jo hi pugui estar més proper. Però la situació a Catalunya ho fa inviable. A partir d’aquí, el nostre espai de referència és el constitucional, i jo suposo que el PSC és en aquest espai.

Sí, mentre els pactes vinguin determinats pel procés, sí. Catalunya està dividida en dues meitats, el 50% de la població està en el constitucionalisme i el 50% en el sobiranisme. Això és bo? No, és el pitjor que li ha passat a Catalunya en els darrers 40 anys, però és una realitat innegable. Ideològicament potser estic més lluny del PP, però...

Llavors Valls i jo hem de concloure que és molt digne estar a l’oposició.

La nostra línia és molt clara. La situació actual m’impedeix arribar a cap acord amb els independentistes però, de la mateixa manera, jo no tinc res a veure amb Vox, no podem anar 50 anys enrere... Jo no puc estar negociant cada dia amb Vox. Diuen que a l’oposició fa molt de fred, però prefereixo comprar-me un abric que ser al govern si he de dependre dels vots de Vox.

Estem en una situació tan complexa, tan volàtil, que qualsevol cosa pot incidir. Amb un 35% de gent indecisa, pot passar de tot... Els escenaris del dia 29 poden estar totalment oberts i, depenent de què passi, ja veurem si en les municipals parlem de les ciutats o de l’escenari polític que hi hagi a l’Estat.

Barcelona no es pot permetre renunciar a projectes futurs que la col·loquin com una referència al món. Barcelona ha de tenir sempre una mirada de projectes potents, això sí, projectes en què l’esforç que facis quedi compensat. Jo crec que una exposició universal, com proposa el PSC, no és el model, és un model ja desfasat. Els Jocs Olímpics, en canvi, són dinàmics. Barcelona va fer uns Jocs extraordinaris, fets amb intel·ligència, ja que gairebé el 100% del que es va fer va quedar per a la ciutat. Hem d’apostar per projectes com aquest. Ens permetria, a més, una posada a punt de tot el que es va fer, es podria apostar per un projecte que ens permetés avançar projectes per a 25 o 30 anys. Ara, s’ha de fer sense deixar de mirar cap a dins de la ciutat, de l’àrea metropolitana, s’ha de donar resposta a tot el que passa dins, però un govern amb visió ha de fer que la ciutat es projecti, si no perdrem pistonada en la cursa global.