“Els comuns no han estat a l’altura del moment”

No me n’he amagat mai, no crec que sigui res per amagar-se’n. Forma part de la meva identitat, fins i tot ho era quan érem quatre gats i ens fèiem teràpia. Sempre he estat molt clara en allò que defensava i sentia, i ho continuo portant fins al final.

Jo m’implico en política institucional a Castellar del Vallès molt abans, el 2007, quan gent vinguda de diferents formacions d’esquerres pensem que la política institucional no ofereix les respostes que buscàvem. Formo part d’una generació totalment desposseïda, que vam fer el que crèiem que la societat esperava de nosaltres, però en canvi vam veure frustrades les nostres expectatives laborals i vitals. Hi havia uns partits que semblaven aliens al que passava a la societat, i vam dir que construiríem una eina que pogués entrar al consistori per parlar d’allò que passava a la societat, ja que semblava que els partits no se n’assabentaven. Aquest discurs que començava a quallar en moltes candidatures municipalistes irromp amb molta més força després del 15-M perquè és un fenomen més global. Molta més gent veu que val la pena passar de la protesta a la proposta, i això fa que faci el pas, però el diagnòstic és molt més previ. El 15-M sorgeix també de l’impuls de moltes candidatures municipalistes que ja feia temps que treballaven. I aquesta assignatura encara està pendent, crec.

Quan els comuns ens presentem volem representar una nova esquerra que posi noves solucions al tancament d’època que ve d’una triple crisi política, econòmica i nacional. Aixequem les banderes de la precarietat, la regeneració política i també d’una solució democràtica per a Catalunya, i apostem per construir l’espai com una força nítidament sobiranista. La diagnosi ara de molts és que aquells principis fundacionals s’han anat engrunant, fent-se més i més petits. Els funcionaments d’alguns actors s’han acabat imposant, i s’ha perdut de vista la funció original. I s’ha abandonat la centralitat del país. I quan ho fas deixes de ser útil i corres el perill de ser totalment irrellevant. En un moment excepcional com l’actual, amb repressió i presos polítics, cal contribuir i arromangar-se per aliances i candidatures àmplies i fortes que ofereixin respostes però que també siguin capaces de plantar-se. Per això aquest pas.

Ens hem de remuntar a la renovació de la direcció, quan fem la valoració que l’1-O no vam estar a l’altura, perquè quan una força sobiranista que aposta per la radicalitat democràtica té tants dubtes per participar del que va ser... El reflex de com es va gestionar acaben sent els vuit diputats al Parlament, quan havíem guanyat dues eleccions estatals amb un milió de votants. Això mereixia una reflexió, i pensàvem que en el procés de renovació de la direcció tocava entomar el debat. Malauradament, d’aquest procés no en sortim reforçats, patim dinàmiques de vetos i purgues per eliminar certa pluralitat, després arriba la marxa de Domènech, canvia l’ideari fundacional quan tot just feia un any que caminàvem i el que està passant ara, que a molts municipis importants es presenten els comuns partits, és el reflex del que passa en l’àmbit nacional. Aquest diagnòstic fa pensar que l’espai polític està en fallida, si bé els valors de regeneració democràtica i d’una nova manera de fer política no han d’esfondrar-se amb el partit, perquè juguen un paper fonamental en la política catalana. Cal dotar-los de noves eines.

Hem de pensar que hi havia un projecte que potser no ha estat a l’altura del moment que vivia el país, i això es reflecteix en posicionaments erràtics, persones que han marxat i altres que han intentat construir altres eines. La conseqüència de la mala gestió de la pluralitat interna és el que veiem. L’organització s’ha esforçat massa a voler-ho tapar i massa poc a voler-ho redreçar. Quan vam fundar el corrent Sobiranistes, un dels motius era redreçar el rumb, i en lloc de rebre-ho així, es van esmerçar massa esforços a col·locar gent a la diana. I això fa que hi hagi gent que abandoni.

M’agrada parlar en termes polítics i deixar els personals a banda, perquè són els que ens permeten construir. Hi ha hagut poca autocrítica en l’espai, de com una força sobiranista que aposta per la radicalitat democràtica queda supeditada a la mobilització multitudinària que va suposar l’1-O, de com pot ser que canviï l’ideari fundacional en un any, que hi hagi candidatures que competeixin, per exemple a Badalona contra Dolors Sabater, de com pot ser que a la negociació dels pressupostos del PSOE els comuns fossin menys bel·ligerants que el mateix PSOE per donar un xec en blanc sense que hi hagués cap gest contra la judicialització de la política... Era més fàcil centrar-ho en el debat personal, que és el que s’ha fet, que afrontar-ho en termes de debat polític. Moltes vegades s’ha volgut matar els metges i no pas acatar el diagnòstic. I encara que els metges marxem, el diagnòstic continua igual. Si preguntes al carrer si Catalunya en Comú és una força sobiranista, tindran dubtes per dir que sí.

I tant! Davant d’una crisi en una organització política hi ha diferents estratègies. Una pot ser marxar; l’altra, resignar-se i pensar que no és una prioritat defensar l’ideari fundacional, i l’altra, per què hem optat Nuet o jo, pensar que els nostres principis són innegociables, i més enllà de la qüestió ètica, formen part de la centralitat, i quan te’n desvies, passes a ser un actor polític gairebé irrellevant. Són tres estratègies igual de legítimes: marxar, resignar-te o construir noves eines per representar allò que havia de representar Catalunya en Comú. Mai les he volgut jutjar, però en tot cas la nostra és completament lleial. Fem el pas amb uns valors concrets que en cert moment sentim decebuts.

El moment excepcional demana maduresa política i estar a l’altura, la meva manera de fer política no és la de vetar ningú ni posar entrebancs; tot al contrari. La gent que em coneix de la política municipal sap que sempre he estat un pont i he contribuït a l’entesa entre diferents forces, per tant el meu paper sempre serà aquest.

La diagnosi per la qual Sobiranistes o Nova volen aliar-se amb ERC és perquè estem en un moment excepcional i cal aplegar el 80% de la societat catalana en una mateixa candidatura que no només garanteixi drets i llibertats nacionals sinó que doni respostes a una societat que ha canviat moltíssim. Per tant, garantia de drets nacionals i socials, en unes candidatures que pretenen ser fortes en un moment en què la sensació de la ciutadania és que el país està estancat, que les institucions estan a mig gas, i que ningú no es mou. I ERC i Sobiranistes arribem a la conclusió que cal arromangar-nos perquè es mogui. Aquesta és una primera resposta, però caldrà veure quines donem després de les sentències als judicis. Nosaltres ja hem fet el primer pas, a la primera volta amb la convocatòria d’eleccions generals i a la segona amb les municipals, per anar acumulant forces amb candidatures que realment apleguin el 80% i que permetin avançar.

És una proposta que va més enllà d’artefactes electorals, va de projectes polítics que esperem que sumin altres actors, per què no, a les eleccions catalanes.

S’haurà de veure, però sempre he defensat que calia una aliança del sobiranisme d’esquerres. Fins ara l’estratègia ha tingut certes febleses, com ara pensar que després de l’1-O ja estava tot decidit i vivíem en una república. Ara el que cal, en lloc de proclamar i després construir, és començar a construir per acumular forces, donar resposta a les demandes de la gent, arrossegar grans majories socials i polítiques, i ser més forts per acabar forçant una cosa inevitable, un referèndum per decidir quina relació volem tenir amb l’Estat. S’ha d’invertir l’estratègia.

No m’agrada aquest terme perquè és des de la perspectiva que tu t’apropes a mi. I no és que un s’apropi a l’altre, sinó com construïm plegats una alternativa de país, un lideratge progressista, i com donem resposta a una nova època que ara s’obre. No podem aspirar a governar la Catalunya actual amb les mateixes receptes que el 2010. Cal donar resposta a les demandes ciutadanes, que són les d’una nova societat postcrisi, i en la mesura que en siguem capaços podem anar acumulant força per plantar-nos amb molta més contundència davant la repressió.

Hi ha hagut profundes febleses en la manera de gestionar i explicar per part de Torra, però no crec en les eleccions com a solució màgica. Serien una puntada endavant. La prioritat ha de ser parlar de l’estratègia que volem seguir a partir d’ara com a país. D’entrada, en projectes polítics que apleguin el 80% per ser més forts davant la deriva autoritària de l’Estat. Hi ha la sensació que el país no es mou i nosaltres hem volgut que es mogués i per això hem fet el pas, assumint costos personals fins i tot. La nostra és una primera resposta, però hi haurien d’estar pensant també altres actors socials i polítics. La pregunta als que proposen eleccions és: per a què? En quin sentit és un pas endavant? Si són anticipades, sempre són un punt i a part. Quin és ara? Quina alternativa es planteja? Concentrem-nos a construir la nova estratègia que ens demana la ciutadania, que està una mica desorientada, el país està estancat i les institucions, a mig gas. És moment de construir certeses i no més interrogants, i no abocar-nos a comicis que no sabem si solucionen res.

La resposta rau a crear aliances que vagin més enllà del que ara tenim. Una convocatòria electoral sense més ni més, i que l’endemà estiguem igual, no crec que sigui una resposta a l’altura.

Em va semblar que el més coherent després de tota la meva trajectòria, el que havia fet i intentat redreçar des de dins de Catalunya en Comú, era abandonar la meva acta de diputada.

Quan guanyi l’alcaldia Maragall ja ens asseurem amb tots a la taula.

Segurament, però sortim a guanyar. Posarem sempre al davant les propostes i objectius polítics. Estem en un moment excepcional en què cal entendre’s i parlar amb tothom; òbviament les nostres polítiques són progressistes, defensem que el sobiranisme cal que sigui liderat per opcions progressistes, però la nostra manera de fer política no passa per vetos a ningú. No estem en moment d’aixecar-nos de cap taula, i aquesta serà la nostra filosofia. Em sembla aviat per començar-nos a repartir les cadires abans de començar la campanya.

Sortim a guanyar, i ja veurem després en funció de les propostes i els objectius que tingui cadascú, perquè tampoc hem escoltat altres partits. Ara estem centrats en la primera volta, les eleccions al Congrés per construir aquest dic contra la dreta i l’extrema dreta, i després vindran les municipals i veurem amb qui ens podem entendre.

Hi ha un efecte de primera i segona volta, les enquestes demostren que aquesta aliança pot aconseguir ser la primera força catalana a les estatals, i em sembla important que una força independentista com ERC, compromesa amb els drets socials, pugui obtenir bons resultats perquè després en puguem fer gala a Barcelona.

Veig l’Ernest guanyant l’alcaldia.

Això ho haurà de dir ella, l’important és que la ciutadania de Barcelona tingui el projecte que es mereix, i la solvència, proximitat i claredat que suposen ERC i Nova ho poden oferir.

Jo crec que hauria de demanar perdó perquè és massa experimentat...

Durant dos anys he estat portaveu de Catalunya en Comú, i he estat vinculada i he viscut intensament Barcelona, des de l’experiència amb Ada Colau. D’experiència i de capacitat la nostra candidatura en té de sobres.

Portem l’experiència de persones com Jordi Coronas, que ha estat al consistori molts anys, gran coneixedor de la ciutat i a qui devem moltíssim. Cal ser generós, i aquesta candidatura podrà ser guanyadora perquè hi ha hagut una bona feina prèvia. Pocs partits són tan generosos com ERC, o han sabut entendre tant el moment pel que passa el país, per voler sumar una altra realitat com la que representem nosaltres. Això em sembla que és tenir altura de mires i responsabilitat cap al país.

El que ha dit Valls d’uns Jocs, com que és francès li ho diré en francès, i em sembla una ’boutade’. I la resta són encara propostes massa verdes per ser comentades i tingudes en compte seriosament, ja en parlarem.

Governar bé. El 2015 es va obrir una època d’il·lusió, esperança i bones intencions, i ara cal passar a propostes concretes, i la candidatura d’ERC i Nova ho volen fer. Una ciutat tan complexa s’ha de governar amb aliances i moltes vegades complicitats amb altres partits –és perillós quedar-se aïllat–, i en coordinació amb altres administracions. El projecte que tenim passa per entendre no només Barcelona com a ciutat endins sinó com a projecte metropolità, i aquesta és una de les coses que anirem explicant en campanya.

Les grans coses que ha fet Ada Colau han estat possibles també perquè han estat consensuades amb ERC, i penso en la municipalització de l’aigua, o en la destinació del 30% d’habitatges a fins socials. Ara, també n’hi ha moltes més que no han estat possibles, i en un moment d’incertesa com l’actual calen projectes robustos, solvents, forts, amb capacitat d’oferir col·laboració a altres forces i de manera coordinada amb altres administracions. Volem reimpulsar totes aquestes propostes i portar-les molt més enllà.

Corregeixo: orgànicament Nova no és a la candidatura de Guanyem Girona, i Sobiranistes tampoc. Quan amb gent afí als comuns es comença a construir aquesta candidatura es fa amb una sèrie d’actors, i no és una coalició sinó una confluència.

Hi ha Lluc Salellas davant, però no està liderada per la CUP perquè les organitzacions s’hi han dissolt. I aquí hi ha MES, Pirates, gent dels comuns, de l’Aurora, de la CUP... L’equip que lidera Guanyem Girona no és de la CUP, hi ha gent de diverses organitzacions. I es comença a construir la candidatura potser fa un any, molt abans de qualsevol acord amb ERC.

Tant de bo en els propers anys es pugui construir un projecte municipalista a Girona, amb altres actors i també al costat d’ERC, però aquesta vegada no ha estat possible. S’ha d’entendre que Nova o Sobiranistes som una realitat que suma a ERC, però no som ERC, i aquestes coses no haurien d’estranyar, perquè ERC també fa altres aliances a altres municipis des de la seva autonomia. A Badalona, per exemple, anem junts amb la Dolors Sabater. No és cap contradicció, tot això estava més que parlat i no ha estat cap sorpresa ni cap impediment.