“La política del peix al cove ara és del tot inútil”

Malauradament, són més a prop que mai, i no hauria de ser així. Des de fa un any i mig, no s’està utilitzant el dret com un instrument de solució de conflictes, sinó com una eina de força per reprimir el dissident. Per això estem vivint un procés polític vestit de procés judicial. No es fa la reconstrucció històrica d’uns fets per aplicar el dret penal, sinó que es jutja la gent per la seva ideologia. I els processos polítics es defensen tant des de la sala de justícia com des de fora. I, en el meu cas, ja fa molts mesos que faig política i que faig xerrades per explicar això.

Sí, és compatible. Soc advocat i no vull deixar de ser-ho. Jo aspiro a ser exdiputat. Però és un moment excepcional i històric, i requereix sacrificis. No dic que no sigui un repte apassionant, però ara mateix anar a Madrid no és de les coses més agradables.

Tinc molt més a veure amb Girona que això. Però estem parlant de Junts per Catalunya i serem forts en la mesura que tinguem grup parlamentari. I per aconseguir-lo cal un bon resultat a les quatre demarcacions. Per tant, per votar-me a mi, o a Jordi Sànchez, tant es pot fer des de Girona com des de Tarragona o des de qualsevol altra demarcació. I, a Girona, hi tinc més que una segona residència. El meu avi va ser alcalde de Lloret, el primer de la República. I després em vaig casar amb una noia de Torroella.

Primer, que em considero molt vinculat a Girona. Tinc mitja sang gironina, tot i que no hi visc. En aquests moments excepcionals, però, l’objectiu prioritari és aconseguir la independència. I això ho farem tots de la mateixa manera, per sobre de les reivindicacions territorials, que dependran també del mapa que ens trobem.

Nosaltres tenim com a objectiu prioritari bàsic l’autodeterminació de Catalunya. Ja entenem que no serà fàcil per al PSOE i que no pactarem en dos dies un referèndum. Però hi ha d’haver passes clares en aquest sentit, encara que sigui lentament; si no, sí que hi haurà línies vermelles. Ara la política del peix al cove és del tot inútil. Quantes vegades s’ha promès el desdoblament de l’N-II? De les inversions promeses a Catalunya, només se n’ha complert un 13% de mitjana. Per tant, pactar coses és un engany sistemàtic.

És que després de l’1-O ja no som partidaris d’aquesta via. No anem a Madrid a esgarrapar una competència més. Volem avançar clarament cap a la construcció d’una república, amb totes les dificultats que això té. És el nostre únic camí i és irrenunciable.

És negatiu, però els que ho estan bloquejant són ells. És Pedro Sánchez qui diu que no és no. Hi ha un conjunt de catalans que volen la independència, que nosaltres creiem que són majoria. No ho sabem, perquè mai ens ho han deixat comptar. Però, en tot cas, això no es pot ignorar ni poden pensar que ho pararan amb repressió i judicialització. La gent cada vegada està més mobilitzada i més desconnectada d’Espanya. I això és irreversible i imparable.

Molt em temo que no. Ara han anunciat que els deixaran prendre possessió, i la imatge serà potentíssima. I l’Estat sap que el perjudica molt de cara a l’exterior. Però ho fan per forçar el que vindrà després i el que els preocupa realment, que és Puigdemont en les europees.

Fa 35 anys que em dedico al dret, però els 34 primers no compten, perquè m’han canviat el reglament. Ara necessito una bola de vidre. Imagino que els deixen anar al ple de constitució per evitar la mala imatge a Europa. Però voldran amagar el fet que aniran conduïts al Congrés en furgons policials i que sortiran escortats cap a la presó. Però serà així. I després, si respecten la legalitat, esperaran que el Congrés estigui constituït i que les comissions estiguin formades per demanar el suplicatori i suspendre’ls.

Més descrèdit internacional. En el fons, Vox és molt més abrupte en la forma, però, pel que fa al fons, no hi ha diferències substancials respecte al PP i Ciutadans.

Seria el mateix que un bipartit entre el PSOE i Ciutadans. Amb l’avantatge que un tripartit de la dreta ens ajudaria molt en la batalla d’opinió que estem duent a terme a Europa. Al meu parer, el conflicte es desencallarà amb la intervenció d’Europa, però no vindrà sola i l’hem de provocar, com estem fent, per exemple, amb el Consell per la República. Això, i la mobilització permanent de la ciutadania catalana. I un tripartit de dretes ens ajudaria encara més a visibilitzar-ho.

Jurídicament, serà una aberració. Però tot indica que serà condemnatòria. Auguro que quedaran unes condemnes d’entre vuit i dotze anys. Una salvatjada, perquè no existeix cap dels delictes. Llavors això, jurídicament, haurà de fer el seu recorregut. Hi haurà recurs d’empara; al cap d’un parell d’anys, podrem anar a Estrasburg, i d’aquí a cinc, sis o set anys, podrem tenir una sentència. En clau de país, això suposarà un pas més en la desconnexió i en la indignació. Estic convençut que hi haurà una resposta que hauran de canalitzar les entitats.

Tinc el convenciment que abans que arribi la sentència d’Estrasburg ja serem una república, perquè això és imparable. Amb els factors que deia abans, que són la força de la gent, per una banda, i l’opinió pública europea, per l’altra. El detonant pot ser qualsevol cosa, i hi serà.