Política

Miquel Pueyo

Candidat d'ERC a l'alcaldia de Lleida

“El procés no és ni per a cansats ni per a impacients”

L’1-O és un fet històric i marca un terreny de joc que s’ha de jugar amb determinació però també amb molta paciència”

“M’he sentit amablement pressionat, però prefereixo un país lliure, independent i solidari que no un partit hegemònic”

Ros va dir que la intervenció de la policia havia estat proporcional, i això deixa una ferida intensa entre els lleidatans
L’Estat espanyol ha aconseguit proporcionar als candidats de Vox una mena d’espot electoral permanent
Desbordarem la llista cremallera, i no per una qüestió de postureig sinó perquè estem trobant perfils molt bons

Miquel Pueyo ha par­ti­ci­pat en política en tres oca­si­ons, mai més de vuit anys seguits. Pen­sava que no tor­na­ria, però el seu par­tit, ERC, li ho ha dema­nat i no s’hi ha pogut negar.

Vostè va dei­xar la política l’any 2011 i està donant clas­ses a la uni­ver­si­tat. Per què ha tor­nat?
Estava donant clas­ses i tinc també dues filles peti­tes. Creia que havia cobert el cupo, però m’he sen­tit empès a fer-ho per les cir­cumstàncies glo­bals del país i del meu par­tit. Amb per­so­nes a la presó i a l’exili, fa que tots haguem d’assu­mir res­pon­sa­bi­li­tats que crèiem que ja no ens toca­ven.
Es pre­senta en una ciu­tat on el PSC ha gover­nat pràcti­ca­ment 40 anys. Quin balanç fa de la seva acció muni­ci­pal?
Han estat els anys que va viure el Che Gue­vara, en fi, tota una vida. Jo crec que hi ha una pri­mera etapa de man­can­ces abso­lu­tes com en la majo­ria dels muni­ci­pis here­tats del fran­quisme, i per tant es fan coses posi­ti­ves que són objec­ti­ves. Però el pro­jecte va per­dent volada, i espe­ci­al­ment en els últims qua­tre anys han estat d’una gran este­ri­li­tat. L’alcalde Àngel Ros va voler rete­nir el govern amb un pacte amb Ciu­ta­dans i de facto amb el PP, i evi­dent­ment s’ha con­so­li­dat un model molt cli­en­te­lista.
I creu que el canvi està can­tat com opi­nen altres for­ma­ci­ons d’esquer­res?
Jo crec que en les dar­re­res elec­ci­ons muni­ci­pals hi va haver una certa decepció a la ciu­tat perquè el canvi va estar a la punta dels dits. En aquests moments jo crec que tenim l’obli­gació d’acon­se­guir-ho. Des del pri­mer moment hem dit que estem dis­po­sats a par­ti­ci­par, lide­rar o coli­de­rar una ini­ci­a­tiva de govern pel canvi que hau­ria d’incloure totes les for­ces d’ins­pi­ració repu­bli­cana, totes les for­ces que s’han opo­sat al 155, inclou el PDe­CAT, els Comuns i inclou la CUP. Jo crec que hem de ser prou res­pon­sa­bles per pro­pi­ciar aquest canvi.
Les enques­tes donen bons resul­tats a ERC. Vol dir això que el movi­ment inde­pen­den­tista està virant cap a posi­ci­ons més pos­si­bi­lis­tes, més pragmàtiques?
Jo coin­ci­deixo ple­na­ment amb l’anàlisi que fan Oriol Jon­que­res o Joan Manuel Tres­ser­res i Enric Marín. El que va pas­sar l’1-O és històric i marca un ter­reny de joc nou, però evi­dent­ment s’ha de jugar amb deter­mi­nació, però també amb molta paciència. L’essència és al lli­bre Ober­tura repu­bli­cana, que entre altres coses diu que el procés no és feina per a can­sats ni per a impa­ci­ents.
Esquerra està incor­po­rant gent d’altres for­ma­ci­ons en un intent d’eixam­plar la base?
Jo puc par­lar del que ha pas­sat a Lleida, on hem cons­tituït una pla­ta­forma que es diu Lleida Repu­bli­cana, amb per­so­nes que ara no mili­ten a cap par­tit polític, i en aquest espai hi ha des d’una exdi­pu­tada de Con­vergència Democràtica fins a Car­les Feixa, un exre­gi­dor i un catedràtic d’antro­po­lo­gia que va tan­car les llis­tes dels comuns en les dar­re­res muni­ci­pals. És gent que a par­tir de l’1 octu­bre arriba a la con­clusió que cal un canvi honest.
Però això és també el que han fet els comuns amb la llista d’elec­tors. Pot­ser aquesta frag­men­tació o aques­tes llis­tes tan trans­ver­sals no aca­ben des­con­cer­tant els elec­tors?
Jo penso que el model de militància política és un model que en aquests moments no engresca tot­hom, i no engresca espe­ci­al­ment la gent més jove, que en canvi pot ser molt gene­rosa per mili­tar per objec­tius. Tinc una certa sen­sació de recom­po­sició dels espais amb un decan­ta­ment impor­tant cap al canvi. Jo miro amb sim­pa­tia cap a la CUP i també cap als comuns.
En tot cas, la idea és dei­xar fora el PSC?
Després de l’1 d’octu­bre s’ha esta­blert una línia ver­me­lla, i no l’hem esta­blert nosal­tres. Recor­dem que el mateix Àngel Ros va dir que tro­bava pro­por­ci­o­nal la inter­venció de la poli­cia i la Guàrdia Civil; això deixa una ferida en la soci­e­tat llei­da­tana molt intensa. Jo crec que al PSC li convé el pas per l’opo­sició.
Com porta les crítiques que l’acu­sen de diluir la facció inde­pen­den­tista, de boti­fler?
Molt tran­quil·lament. Jo és una mena de crítica que sento des dels anys vui­tanta perquè jo vaig entrar a llui­tar a ERC en el moment en què se supera l’etapa de col·labo­ració amb Con­vergència. En el moment en què Joan Hor­talà marxa i ens que­dem tres dipu­tats al Par­la­ment de Cata­lu­nya, que som els pri­mers a dur al ple una votació sobre el dret d’auto­de­ter­mi­nació. Hi ha una foto en què es veu el Josep-Lluís Carod-Rovira, l’Àngel Colom i jo mateix drets com tres mus­sols, envol­tats per 132 dipu­tats que ens miren amb una certa dis­plicència. Una part dels que ens mira­ven o dels hereus que ens mira­ven, ara resulta que són inde­pen­den­tis­tes i fins i tot ens acu­sen de ser poc energètics. Jo ara no puc fer res més que feli­ci­tar el meu poble.
Per què esteu tan segurs que si les for­ces inde­pen­den­tis­tes es pre­sen­ten per sepa­rat trau­ran més vots?
Pri­mer per raons numèriques. El 2015, quan es pre­senta amb Junts per Cata­lu­nya, obte­nen el 39,6% dels vots. El 2012, sepa­ra­da­ment, obte­nen el 44,4%, i el 2017, el 43%. Nosal­tres hem patit a Lleida una pressió emo­tiva intensa perquè no anem ple­gats, i segu­ra­ment per a aque­lles per­so­nes que tenen una opció inde­pen­den­tista, que sem­pre han votat en aquesta línia, que tenen com a llen­gua fami­liar el català, de més de 40 o 50 anys, amb una situ­ació econòmica i labo­ral més esta­ble, pot­ser sí que una llista única els ani­ria bé. Però si ana­lit­zem altres fran­ges de població ens sem­bla que el resul­tat és dife­rent. A més, a l’àmbit muni­ci­pal hi ha temes de debat que tenen molt a veure amb el model urbanístic de la ciu­tat. I en aquest cas, legítima­ment, els votants de Con­vergència i d’ERC tenim diferència, i no passa res.
En tot cas, ho fan perquè cre­uen que ERC hi sor­tirà gua­nyant.
Al final els par­tits són ins­tru­ments de la soci­e­tat. Mal­grat la meva llarga militància, no soc fetit­xista amb les sigles. Pre­fe­reixo un país lliure, inde­pen­dent i soli­dari que no un par­tit hegemònic.
El pre­o­cupa l’ascens de Vox?
Som l’únic estat del món en què hi ha un senyor en el judici de Madrid que intervé i és can­di­dat. L’Estat ha acon­se­guit pro­por­ci­o­nar a Vox una mena d’espot elec­to­ral per­ma­nent. Hi ha col·lec­tius, com les dones o els nou­vin­guts, que tenen molt clar que l’extrema dreta no dis­para amb per­di­gons, dis­para amb bales con­tra els seus drets.

Professor universitari amb formació política

Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és escriptor i professor del grau de comunicació i periodisme audiovisual a la Universitat de Lleida. Té dues filles, de 8 i 9 anys. Milita a ERC des del 1988, i va ser elegit diputat per aquest partit al Parlament de Catalunya a les eleccions de 1988 i 1992 . Ha estat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya i secretari de Política Lingüística. El 2007 va ser designat delegat territorial del govern de la Generalitat a Lleida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.