“Lleida ha despertat i això és un reflex de ganes de canvi”

Distorsiona el que seria una campanya normal en clau local perquè l’atenció mediàtica estaria centrada en propostes per a Lleida. Al maig parlarem molt en clau de ciutat, però el mateix dia hi ha eleccions europees, que tampoc són normals, on JxCat presenta de cap de llista Puigdemont i ERC, Junqueras, i això farà que a Lleida, on tradicionalment el 50% no va a votar, tothom es mobilitzi.

Que hi ha moltes ganes de canvi després de quaranta anys de governs socialistes. Estem al final d’un projecte esgotat i d’un mandat agònic molt marcat pel 155.

L’altra vegada va anar de 80 vots que el 155 sumés majoria absoluta. Hi va estar molt a prop, però és evident que les circumstàncies del 2015 no són les d’ara. La ciutat ha canviat. D’acord amb els resultats del 21-D, és una ciutat republicana, ja que amb ERC sumem més del 50% dels vots, i avui tenim un govern unionista que encara es nega a condemnar la violència de l’1-O i va suprimir l’ús preferent de la llengua catalana. Mai havíem tingut tantes manifestacions, tan multitudinàries i tan reiterades en el temps. Als barris i a les entitats tothom està mobilitzat i preocupat. Lleida ha despertat, és el reflex d’unes ganes de canvi i espero que es traslladi als resultats de les eleccions municipals.

Enteníem que la fórmula que garantia un èxit rotund per al canvi era la llista unitària amb ERC i les formacions que s’hi volguessin adherir. Vam ser els primers a posar-ho sobre la taula i no hi vam posar cap condició prèvia. La resposta ha estat desfavorable, d’ERC i d’altres que consideren que cadascú ha de lliurar la seva pròpia batalla particular. I la llei electoral en clau local premia el que queda primer en vots, i des d’aquesta lògica no té cap mena de sentit la no-unitat, encara que això comportés la pèrdua d’uns pocs vots. La gent vol unitat, és el que em demanen, i no s’entén ni aquí ni a les generals ni a Europa. I en no ser possible, vam decidir fer una llista el més transversal possible.

Sí, són persones de la societat civil que decideixen fer un pas endavant i no són polítiques. Ha tingut molt bona acollida i la gent té ganes de veure cares noves.

En una situació de normalitat no hi hauria aquesta demanda d’unitat perquè no estaríem en una situació de repressió judicial, de persecució, ni de presó ni d’exili. I és clar que les formacions polítiques han d’evolucionar i ens hem d’obrir. La llista no ha estat difícil de fer i la gent ha vist que en aquesta situació excepcional s’havia de fer un pas endavant, com ara la Rosa Fabregat. Ja ho va dir en el parlament el dia de la presentació, que mai s’havia volgut significar políticament, però que en el moment actual li corresponia fer-ho.

El 2015 em vaig sotmetre a un procés de primàries on es van presentar tres persones i vaig ser el més votat. Vam treballar quatre anys i en assemblea al gener vaig dir que, vista la negativa a la llista unitària i el context, havíem de fer una llista diferent. I tothom hi va votar a favor. A Lleida no hi ha una única societat, cada barri té problemes i lideratges, i vam buscar que en fos un reflex.

Si l’objectiu és que el 155 no pugui tenir majoria absoluta, estic convençut que ens podem entendre en la resta. No sé què n’opinen. Fa quatre anys vaig dir que no hi hauria sociovergència i vam complir, i això és una carta de garanties.

Tenim reptes estructurals, com ara que perdem població. Havíem estat prop de 140.000 habitants i ara som uns 137.000. Molta gent jove marxa a estudiar fora i no troben feina. I que el 2019 estiguem parlant de com hem d’industrialitzar Lleida, com captem inversions i com potenciem el nostre teixit industrial i econòmic, és una anomalia. Tenim terreny, sol i energia, i veiem que se’n van cap a Aragó. I som una ciutat endeutadíssima, ja que la transformació en època d’Àngel Ros es va fer a base de crèdit, però som de les més cares en impostos i ens resta competitivitat amb uns serveis que no estan a l’altura.

Lleida ha d’estar neta, il·luminada, hi ha d’haver més seguretat i civisme amb contundència i tolerància zero als que creuen que les ordenances no són per a ells. I proposem un canvi policial, més de proximitat i actuant preventivament. I un altre repte és que, si la ciutat envelleix, els barris han de tenir més equipaments comunitaris: centres de dia, habitatges tutelats... I finalment el rol de Lleida al conjunt del país. Som la capital de Ponent, però reivindiquem que som l’altra capital de Catalunya i ens ho hem de creure.

No hi ha hagut un canvi de tarannà i fins i tot la Junta Electoral els ha dit que no utilitzin la revista municipal per fer-se propaganda. Ni s’han revertit decisions passades, ni s’ha buscat diàleg en la tramitació del POUM..., i com que Cs i el PP els voten a favor, tant els fa.

El 2015 era un candidat pràcticament desconegut i l’equip, nou. Les enquestes auguraven tres regidors i anar cap avall i vam pujar en vots i vam quedar 8 regidors a 6 amb Àngel Ros. Sortim a guanyar, obtenir més regidors i quedar primers. I que el PSC, el PP i Cs no sumin.

Que és clau que ens reivindiquem des del territori. I Lleida no la defensarà ningú més que nosaltres. Hem de reivindicar que Catalunya comença també a Lleida. I també he vist la cruesa del procés des del punt de vista de la repressió. M’ha ajudat a créixer políticament i personalment.