L’independentisme es fa fort en les estatals

El vot inde­pen­den­tista s’ha ins­tal·lat defi­ni­ti­va­ment en la cen­tra­li­tat política. És una de les con­clu­si­ons que es pot extreure d’una anàlisi més acu­rada dels resul­tats del 28-A, unes elec­ci­ons esta­tals en què l’eix ha començat a can­viar per a una bona part de l’elec­to­rat que, segu­ra­ment per pri­mer cop, ha votat més en clau cata­lana que no pas espa­nyola. I és que la tra­di­ci­o­nal fuga de vot que, res­pecte a unes elec­ci­ons al Par­la­ment, es produïa en els comi­cis al Congrés des de les for­ces d’obediència estric­ta­ment cata­lana a altres d’esta­tals, el 28-A hi ha con­ti­nuat sent, però s’ha esmorteït com mai, fins a reduir-se a la mei­tat en com­pa­ració amb l’ante­rior cicle elec­to­ral. Així, res­pecte a les ple­bis­citàries del 27-S, quan va obte­nir 1,96 mili­ons de vots, l’inde­pen­den­tisme havia per­dut 800.000 sufra­gis en les elec­ci­ons a corts de tres mesos després, més de 850.000 si es pren de referència la repe­tició elec­to­ral del juny del 2016. Aquesta fuita, en canvi, ara s’ha fre­nat fins a tot just els 450.000 vots, des dels vora 2,1 mili­ons per la República de les últi­mes cata­la­nes el 21-D.

L’inde­pen­den­tisme, doncs, con­so­lida posi­ci­ons a l’alça, i ho fa sobre­tot res­ca­tant suport dels comuns, a qui havia anat a parar gran part del vot útil en les dues ante­ri­ors cites esta­tals. I això ho acon­se­gueix el repu­bli­ca­nisme mal­grat les difi­cul­tats que ha tin­gut ara per fer-se sen­tir enmig d’un esce­nari mediàtic pola­rit­zat entre el tri­par­tit ultra i un PSC-PSOE que ha estat el nou gran recep­tor de vot útil; en un moment de dis­creta mobi­lit­zació popu­lar tot i el judici en marxa al Suprem, i amb poca obra de govern de què, menys d’un any després d’aixe­car-se el 155, pugui fer gala l’exe­cu­tiu inde­pen­den­tista, en mino­ria al Par­la­ment i amb alguns fronts interns i externs oberts, com les tra­ves judi­ci­als, que n’han difi­cul­tat i eclip­sat la gestió quo­ti­di­ana.

Els 1,6 mili­ons de vots inde­pen­den­tis­tes el 28-A, amb tot, són mig milió més que en les últi­mes esta­tals, res­pecte a les quals el per­cen­tatge creix més de 7 punts, des del 32% fins a vore­jar el 40%. No cal dir que això suposa el rècord en unes espa­nyo­les, en números abso­luts i rela­tius, mal­grat que la par­ti­ci­pació, del 77,59%, també va créixer espec­ta­cu­lar­ment res­pecte a les del 2016, fins a 12 punts, per situar-se en nivells molt simi­lars al 27-S i només superats en poc més de 3 punts per la històrica mobi­lit­zació del 21-D. En unes elec­ci­ons al Congrés, de fet, cal remun­tar-se a les de 1982, que van enlai­rar Felipe González, per veure-hi tanta par­ti­ci­pació. Un fet, doncs, que fa callar del tot els que par­la­ven d’una supo­sada Cata­lu­nya silen­ci­osa de vot uni­o­nista. Encara més, si hi era ha des­a­pa­re­gut i fins i tot han can­viat les tor­nes, ja que si algun vot s’ha que­dat ara a casa podria ser més aviat del bloc inde­pen­den­tista.

Si s’agafa la seqüència històrica des del 2010, en les pri­me­res elec­ci­ons després de la sentència de l’Esta­tut –i sense incloure-hi les muni­ci­pals, amb dinàmiques del tot par­ti­cu­lars–, es poden veure amb clare­dat les con­vul­si­ons que el procés ha pro­vo­cat en els par­tits inde­pen­den­tis­tes i sobi­ra­nis­tes, que s’han arri­bat a pre­sen­tar sota 13 sigles dife­rents.

Amb el mateix cop d’ull es pot veure com l’hege­mo­nia elec­to­ral de CiU en començar el procés s’ha tren­cat com ho ha fet la coa­lició, pri­mer cap a llis­tes de CDC i després cap a un JxCat que ha con­ser­vat mig milió de vots, amb el parèntesi uni­tari de Junts pel Sí el 2015 que ERC ja no ha vol­gut tor­nar a repe­tir. Els repu­bli­cans són, de fet, els grans artífexs del crei­xe­ment inde­pen­den­tista, ja que, després de tocar fons el 2010 amb tot just 200.000 vots i el 7% dels sufra­gis, han gua­nyat suport aritmètica­ment en totes les cites elec­to­rals des de lla­vors, des­cri­vint una corba per­fecta a l’alça fins al gai­rebé 25% del 28-A, quan van quin­tu­pli­car la xifra ini­cial i van superar el milió per asso­lir les xifres de la CiU del 2011. La irrupció de la CUP, que va reco­llir en part un per­fil fins lla­vors abs­ten­ci­o­nista que ara ha inten­tat cobrir el Front Repu­blicà, com­pleta una foto sobi­ra­nista que encara no sem­bla del tot con­so­li­dada.