Àgora sense barrots

A les vuit del matí, Míriam Nogueras (JxCat) atenia el relat de la comissària del Congrés, Concepción Ramos, sobre l’itinerari que més tard seguirien Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull. Les vuit, però, ahir ja era tard a la Carrera de San Jerónimo. Tot i que el ple de constitució del Congrés estava fixat a les deu del matí, quan els uixers van obrir l’hemicicle, a un quart de vuit, van descobrir un núvol de 24 diputats amb cara de no saber on eren però amb una determinació inspirada en el seu referent Pelagi I d’Astúries: conquerir els millors seients. Però per ocupar un lloc cal conèixer el terreny, i els de Santiago Abascal estaven més perduts que Pelagi als Monegres. La fe va portar Abascal a seure a l’escó de Pedro Sánchez quan ell era líder de l’oposició i entonava el “no és no” a la dreta, i els 23 diputats restants –entre els quals, Javier Ortega Smith, Iván Espinosa de los Monteros i el general franquista Agustín Rosety– van ocupar l’espai on seu el grup del PSOE. L’èxit de la maniobra hauria estat complet si no hagués estat pel socialista català José Zaragoza, que no va renunciar al seu lloc i va viure sol entre la testosterona d’Abascal i la d’Espinosa de los Monteros.

També a un quart de vuit, però amb una altra missió, va irrompre a l’hemicicle Sergi Miquel (JxCat), que es va apropiar del cèntric escó d’Albert Rivera –històricament, era el de Josep Antoni Duran i Lleida– i el va reservar per a Jordi Sànchez durant tres hores. Amb Ciutadans dormint el son de qui no matina perquè es repeteix a si mateix que ja lidera l’oposició, Miquel i més tard Nogueras i Laura Borràs van poder reservar la segona fila per a Sànchez, Turull i Rull amb cartells identificatius i la cartera de diputat, que tots tres van haver de deixar en custòdia perquè no la poden dur a la cel·la. Per a Junqueras, els republicans Jordi Salvador –amb el lema No passaran! a la samarreta–, Montse Bassa –amb la cara de la seva germana Dolors Bassa i el crit de Llibertat! a la samarreta–, Gabriel Rufián i Joan Josep Nuet vigilaven per torns un escó cèntric a la vora del passadís a la tercera fila.

Un Congrés que creia que ja ho havia vist tot va descobrir que, en un breu lapse de temps, insuficient per enfocar la vista, van arribar el president Pedro Sánchez, l’opositor Pablo Casado, Rivera i quatre presos polítics des de Soto del Real. El primer diputat aliè que els va abraçar va ser Pablo Iglesias. Per un dia, el brusc Congrés es va veure inundat per les formes suaus del Parlament, i el republicà Gerard Gómez del Moral es va saludar afectuosament amb José María Espejo-Saavedra (Cs), i Inés Arrimadas i Rull es van fer dos petons. La de Cs també va parlar amb Turull i, ja a la cafeteria privada per a diputats i sense càmeres, va anar a saludar Junqueras.

Amb l’hemicicle transformat en una àgora sense barrots ni vidre com el que separa les visites a la presó, les escenes més esperades es van donar amb una naturalitat insospitada. Amb Agustín Zamarrón de president de la mesa d’edat –el comú Jaume Asens i Rull van ser els primers a riure amb el que tothom tenia ahir al cap: que el veterà socialista de llarguíssima barba blanca i metge de 73 anys és un calc contemporani de Ramón María del Valle-Inclán– i amb la republicana Marta Rosique cridant els diputats un per un, l’hemicicle aviat semblava l’andana del metro de Sol en hora punta. “Agilicen el paso, que están creando un trombo de difícil solución en el coso”, va dir aleshores Zamarrón com si jugués a fer reviure Valle-Inclán més enllà de la barba, perquè tot seguit oferia conduir “la sacra urna” fins a l’escó de Pablo Echenique.

Aprofitant una retenció durant la cua per votar la presidència del Congrés, Junqueras es va trobar davant l’escó presidencial de Sánchez. “President, no et dono la mà per no posar-te en un compromís...”, li va dir Junqueras. I Sánchez va omplir els punts suspensius i va ser ell qui la hi va donar.

El Congrés vivia a dos quarts d’onze del 21 de maig del 2019 l’encaixada de mans entre el president espanyol i un pres polític, i l’excepcionalitat es disfressava de falsa normalitat per la desdramatització dels protagonistes. La salutació amb Sánchez va anar seguida del diàleg amb tots els ministres i, de tots, amb qui va tenir la conversa més llarga va ser amb Josep Borrell. El mateix Borrell, que el 2017 parlava de “mossèn Junqueras” perquè el líder d’ERC li recordava el religiós de la Pobla per “l’arquitectura física i mental”, ahir va deixar de llegir Le Monde per escoltar Junqueras en una conversa cordial. Les escenes de l’àgora d’excepció que ningú sap si es repetirà van aplegar Turull i Juan Carlos Girauta, Rull i Batet, Sánchez i Sànchez... Un cop escollida presidenta del Congrés, Batet va demostrar que l’empatia no entén l’arcaica prosa judicial del jutge Manuel Marchena i va oferir a Susanna Barreda, Blanca Bragulat i Meritxell Lluís la possibilitat de compartir una estona amb Sànchez, Turull i Rull.

Com si l’excepcionalitat ja fos la norma de la tretzena legislatura, l’ultradretà Abascal ja no va tenir por de confessar a un socialista català com José Zaragoza que el seu matí havia estat un fracàs. “Jo pensava que el president del govern seia allà davant”, li va dir el de Vox assenyalant l’escó de Pablo Casado. “Quan és de dretes, el president seu a la dreta de l’hemicicle, i seu a l’esquerra si és d’esquerres”, li va relatar Zaragoza. “Hi ha molts passadissos, però el vostre és sempre el de la dreta”, es va permetre etzibar a Abascal després d’un matí caritatiu en què li ho va explicar tot del Congrés. I el passadís que porta a la legislatura del diàleg no és aquest.