“El riu Ter és la riquesa més gran”

Hem de reconèixer que amb una única llista, més un fan­tasma d’aquells que estan auto­rit­zats a pre­sen­tar-se arreu i que el PSOE i el PP apro­fi­ten per obte­nir qua­tre vots i algun euro, entrar a la Dipu­tació o al Con­sell Comar­cal, hem fet un molt bon resul­tat. Els cinc que ens hem pre­sen­tat hem sor­tit tots. Vot per­so­na­lit­zat, perquè són llis­tes ober­tes, però la veri­tat és que estem satis­fets.

Sí, per des­comp­tat. A més, aques­tes elec­ci­ons la llista tenia un equi­li­bri entre experiència i reno­vació, que ha permès fer entrar dues per­so­nes noves i joves. I, com diu, per­metrà con­ti­nuar el nos­tre pro­jecte però amb nova gent i ener­gies.

Colo­mers és un poble molt petit, amb molt pocs recur­sos econòmics. A banda de reforçar els ser­veis a les per­so­nes, com pot ser ser­veis soci­als, hi ha un pro­jecte con­ti­nuat, que és fomen­tar la diver­si­fi­cació econòmica del muni­cipi, a par­tir d’aquest pro­jecte que ano­me­nem Parc del Ter. A par­tir d’aquí s’estan gene­rant un gra­pat d’acti­vi­tats rela­ci­o­na­des amb el món turístic i del lleure. I pen­sem que al cos­tat d’una page­sia, on hem de tenir en compte que es con­creta en dos page­sos, i una botiga com és la fleca, diver­si­fi­car l’eco­no­mia amb les pos­si­bi­li­tats que faci­lita el riu i el seu entorn, és la riquesa més gran que té Colo­mers.

Els resul­tats són bons, el que passa és que les expec­ta­ti­ves que ens havíem fet alguns pot­ser encara eren millors. Estem on estem fruit una mica de cir­cumstàncies que no esta­ven a les nos­tres mans. L’acti­tud de l’Estat l’1 d’Octu­bre fomenta mol­tes coses, però el que no fomenta és un crei­xe­ment quan­ti­ta­tiu. En canvi sí que, a par­tir d’aquest moment, el movi­ment naci­o­nal s’inten­si­fica més, es cohe­si­ona més, s’uni­ver­sa­litza més, però quan­ti­ta­ti­va­ment seguim estant a la vora del 50%.

Estem en una situ­ació ambi­gua. De for­ta­lesa en tenim, però no asso­lim aquest 50%, que tam­poc és un nom­bre màgic, que no deixa de ser un país mei­tat i mei­tat. Jo soc força crític amb els pro­ces­sos par­ti­dis­tes que hi ha hagut tant al Congrés com espe­ci­al­ment a Europa. Segu­ra­ment hi ha una part de raó quan es diu que la uni­tat no suma. Però ben fetes les coses hi ha hagut uni­tats que han mul­ti­pli­cat. La fórmula màgica no la té ningú, però estem en un país on hi havia dos grans par­tits naci­o­na­lis­tes, ERC i les res­tes de CDC, però també confiàvem que hi havia una estruc­tura unitària com podia ser l’ANC que ha cai­gut en la riva­li­tat elec­to­ral, espe­ci­al­ment a Bar­ce­lona. Un país que s’inde­pen­ditza té grans movi­ments uni­ta­ris i alguna gran estruc­tura unitària que lidera, empeny i obliga els par­tits. És en aquest punt on estem en mans d’una lluita exces­si­va­ment par­ti­dista per asso­lir la inde­pendència i amb una ANC que no dona la talla del que hau­ria de ser i que s’ha embran­cat en una història que no li tocava, com ara a Bar­ce­lona, on la divisió, penso, ha estat nefasta.