May dimiteix i s’inicia la cursa de la successió
Deixa el lideratge del Partit Conservador però seguirà com a primera ministra fins que es trobi successor
Sis diputats ja tenen el suport necessari per presentar-se a unes primàries amb Boris Johnson com a favorit
May dedicarà els últims dies a impulsar temes interns
Theresa May va deixar de ser ahir oficialment la líder del Partit Conservador, després de tres anys. May va ser forçada a dimitir el 24 de maig passat pel seu grup parlamentari, després de no aconseguir implementar el Brexit i d’obrir la porta a la celebració d’un nou referèndum. No obstant, seguirà exercint com a primera ministra interina fins al 22 de juliol, quan s’anunciarà el nom del seu successor.
May posa fi a tres anys de lideratge que han estat caracteritzats per les polítiques d’austeritat –iniciades el 2010 pel govern de Cameron– i per la crisi del Brexit i l’aprofundiment de les divisions dins del seu partit i govern entre partidaris i contraris de la sortida de la UE, i també al Parlament i en la societat. May ha demostrat una extraordinària capacitat de resiliència i de supervivència.
D’alguna manera, la seva ha estat la crònica d’una mort anunciada. Va ser escollida líder del partit el juliol del 2016 per succeir David Cameron, que va dimitir després de perdre el referèndum europeu. May va fer campanya per seguir a la Unió Europea (UE), però es va mantenir en un discret segon pla. Se li va encomanar la complicada missió d’unificar un partit totalment dividit pel Brexit.
Ha estat víctima de les seves frases, com ara “Brexit significa Brexit” o “millor sortit sense acord que amb un mal acord”, perquè quan va arribar el moment de prendre la decisió de sortir sense acord, després que el seu pla fos rebutjat tres cops, va decidir demanar una pròrroga a la UE, va allargar la mà a l’oposició laborista i va oferir al Parlament decidir si volia un segon referèndum a canvi d’aprovar el seu acord.
El moment decisiu per a May va ser quan va perdre la majoria absoluta al Parlament el juny del 2017. La seva estratègia era reduir el poder del Parlament i poder buscar la solució més convenient per al seu partit per evitar-ne el trencament. Per això va decidir convocar eleccions anticipades tres anys abans que acabés la legislatura.
Ningú no va discutir l’estratègia aleshores. Les enquestes donaven un avantatge enorme als conservadors i vaticinaven l’enfonsament dels laboristes, en caiguda lliure amb Jeremy Corbyn. La victòria li havia de permetre arribar molt forta a l’inici de les negociacions a Brussel·les i poder imposar les seves condicions.
Però May va fer una campanya nefasta, i no només va perdre la majoria absoluta, sinó que va revifar els laboristes i va facilitar que els europeistes ocupessin dues terceres parts del Parlament. Així no va tenir més remei que pactar amb el Partit Unionista Democràtic (DUP), els ultraconservadors unionistes nord-irlandesos, una partida econòmica a canvi del vot dels seus 10 diputats, que li garantien la majoria absoluta. El DUP ha bloquejat l’acord de May amb l’oposició a la salvaguarda que li va imposar la UE per evitar el restabliment de la frontera física vint anys després dels acords de pau.
A poc a poc el Parlament va anar agafant poder fins acabar rebutjant tres cops l’acord del Brexit que May va signar amb la UE i obligant el govern a requerir l’aprovació de la cambra baixa per poder implementar un Brexit sense acord. May serà recordada com la primera ministra que ha encaixat la major derrota de la història parlamentària britànica, quan va perdre la primera votació del seu acord per 230 vots el mes de gener passat. Ha sobreviscut a una moció de confiança del seu partit i a una altra de l’oposició al Parlament, a nombroses conspiracions internes i a 38 dimissions de membres del gabinet, un rècord en la política britànica. Finalment va acabar anunciant la dimissió entre llàgrimes de ràbia i impotència el 24 de maig passat.
May dedicarà els últims dies a impulsar polítiques internes per intentar deixar un llegat personal més enllà del Brexit. S’espera que en aquest mes i escaig que li queda anunciï diverses reformes socials a les quals s’oposa el ministre de finances, Philip Hammond, perquè considera que podrien costar milers de milions a les malmeses arques estatals. “La primera ministra destinarà el temps que li queda a implantar totes aquelles polítiques internes que va prometre quan va ser escollida”, va afirmar ahir un portaveu de May. “No crec que sigui una bona idea”, li va replicar ahir el ministre de Finances.
May es quedarà al marge de la cursa per la seva successió, que està marcada per la victòria en les europees del Partit del Brexit, creat fa dos mesos per Nigel Farage per treure el país de la UE, i que s’està quedant amb un important vot euroescèptic del Partit Conservador, relegat a cinquena força política amb només el 9% dels vots. La victòria de Farage obliga el Partit Conservador a elegir un successor de May que garanteixi la sortida de la UE amb acord o sense.
El nou líder, el 22 de juliol
Theresa May va entregar ahir la carta amb la seva renúncia al president del seu grup parlamentari, que va donar el tret de sortida a les primàries. Les candidatures s’hauran de presentar dilluns, d’11 a 6 de la tarda. Cada candidat ha d’aportar la signatura d’almenys vuit diputats. De moment, dels onze que han dit que es volen presentar, només sis han superat aquest primer tall. Johnson és el que té més suport (42 signatures), seguit de Gove (29) i Hunt (28). En la primera fase de les primàries votaran els 313 diputats conservadors amb una sèrie de votacions en què s’aniran eliminant un a un. Seran el 13, 18, 19 i 20 de juny. Quedaran dos candidats que s’enfrontaran en una eliminatòria final en què votaran els 124.000 membres del partit. La votació començarà el 22 de juny i el resultat s’anunciarà el 22 de juliol, abans que el Parlament tanqui per vacances, el 26. El guanyador es convertirà en nou primer ministre.