“Ningú pot sentir vergonya de pactar”

Més que content, és un estímul per continuar fent les polítiques que hem fet aquests últims anys. Són uns resultats que estimulen i permeten, de forma estable, garantir el nostre projecte.

Sempre hem fet el mateix, intentar ampliar l’espai polític de governança. Per això hem tancat aquest acord amb els comuns i, evidentment, quan s’obri el debat de pressupostos i altres debats sectorials farem una oferta a la resta de forces polítiques per arribar a acords puntuals. Crec que això dinamitza, dignifica i potencia la vida municipal i permet que les nostres actuacions tinguin més consens. Aquestes formes d’entendre la política local ajuden als climes polítics, però, sobretot, al clima de la ciutat.

El que ha passat en aquests municipis és una fotografia distorsionada. Dona molt mala imatge però representa una minoria molt hiperventilada. Em preocupen aquestes confrontacions tan radicalitzades, però no ens enganyem: quanta gent va votar a Barcelona i quants eren a la plaça Sant Jaume cridant?

Crec que no, perquè la finalitat de la política local és teixir convivència. No soc capaç d’entendre que algú que es dedica a la política municipal, que està molt a prop de la gent i conviu amb tothom encara que pensin diferent d’ell, actuï per generar discòrdia. No seria un bon responsable de política municipal. Penso que, independentment del partit polític, tothom intenta protegir tot això, perquè és molt valuós.

Jo no ho crec, que estigui en dubte. És com aquesta minoria que va a futbol a cridar i fer malbé coses. Mediàticament tenen molt impacte però això no implica la qualitat esportiva ni la del conjunt de gent que va al camp. La qualitat democràtica es demostra amb la participació i això ja es va demostrar. Després hi ha responsables polítics més o menys desafortunats i també persones que van aquell dia al ple i evidentment distorsionen aquesta normalitat, però és això, una distorsió.

Res. Un pacte es fa amb gent que vol actuar per la seva ciutat i que té uns objectius comuns o semblants. Crec que un no pot sentir vergonya de dialogar, arribar a consensos i poder establir acords. La vergonya és una altra cosa, és més aviat la incapacitat de poder pactar. I la vergonya també és la que sent algú que amaga amb quina gent pacta i què pacta. Això em preocupa més.

Sí. Per començar, té dinàmiques personals i, per continuar, està basada en un programa local.

I a Sant Cugat, on l’alcaldessa és d’ERC gràcies al suport del PSC i la CUP, què ha passat? Són ximpleries. Són paraules que queden molt bé però estan molt desgastades.

Si la política no és educada i respectuosa, de quina forma podem avançar? He vist coses aquests últims anys, i ara aquests dies, que no m’agraden gens. Depèn de qui veig, no em sembla gent que es pugui dedicar a la política. La política és un espai de pedagogia i ha d’ajudar a millorar la vida de la gent, i quan un intenta incorporar-se a la vida política ho ha de fer perseguint aquest objectiu. I no cal usar paraules grosses per dir el que penses.

Parlo en general. No va per barris, això.

Ha demostrat que és una força política viva i determinant allà on viu la majoria de gent, on es concentra la major part de la població de Catalunya. És evident que hem tingut problemes en altres zones territorials on està molt més fragmentat l’espai polític, però, en canvi, a l’àrea metropolitana de Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida, el PSC manté una presència important i destaca amb alcaldies i projectes consolidats.

El que passa a Catalunya evidentment és un fracàs de la política. El PSC hi ha contribuït, però qui té la major part de la responsabilitat no és el PSC sinó altres forces polítiques. Per exemple, Ciutadans, que va guanyar les eleccions autonòmiques i no va assumir cap protagonisme, es va retirar. I també els partits del govern, que estan en permanent campanya electoral. Això és el que passa i aquesta és la imatge que donem. I és el problema que tenim els ajuntaments, que tenim una administració pública que és de tot menys un poder públic.

Més que assumir competències, el problema és que si no fos per les persones que treballen als hospitals o a les escoles o a tants altres llocs, res funcionaria, perquè no hi ha cap responsable polític que estigui pensant en això.

Jo mai he trobat una resposta a aquesta incompetència. El govern podria tenir una ànima més femenina. Diuen que les dones sabeu fer dues coses a la vegada, doncs el govern podria fer el camí del procés i el camí de gestionar un poder públic, però sembla que no. Només hi ha paraules i desideràtums, mentre la resta es podreix. El poder públic es podreix, a Catalunya.

No vam tenir suficient força per demostrar que aquest camí ens portaria a una crispació, fragmentació i fractura social. En totes les nostres converses amb l’administració central vam intentar convèncer que havíem d’agafar un altre camí: de diàleg, de no alimentar més la crisi. I encara que no entrava dins les nostres competències polítiques, jo em sento una mica fracassat. Però des del punt de vista del que va passar a Catalunya, encara estic esperant que algú digui: “No va ser possible, ens vam equivocar.”

A tot com es va fer. Després els protagonistes han escrit molts llibres. Diuen el que diuen, no ho dic jo.

No tenien la fórmula de la Coca-Cola i ens van enganyar a tots. Ho diuen ells, no jo.

Era una conseqüència que l’independentisme podia haver evitat. I va estar a punt d’evitar-la, però altre cop la manca de confiança i lleialtat va provocar el que va passar.

Reitero que el 155 va ser una conseqüència que es podria haver evitat. Però és que, a més, en el funcionament de la Generalitat no es va notar en res. No va ser una mesura agressiva, es van convocar eleccions i va desaparèixer.

Jo, a la meva vida, no vaig notar el 155.

Per convocar eleccions. Unes eleccions de veritat. Aquestes urnes no venien de la Xina ni ningú les amagava, eren urnes de veritat. Si els que es van presentar estaven en contra del 155, que no s’haguessin presentat.

És evident que són interferències importants i que no ajuden a crear un bon clima. Tenen un gran impacte i ja veurem com afectarà la sentència i quina resposta política hi donarà l’independentisme. No sé si hi haurà noves eleccions a Catalunya o s’ampliaran les discrepàncies dins del bloc independentista, però és evident que l’endemà de la sentència la vida dels ciutadans continuarà. Ja hem viscut massa dies històrics que ens demostren que l’endemà la gent s’aixeca i fa la seva vida diària.

Sí, crec que és un camí erroni. El que passa és que les dues bandes van intentar forçar totes les parts jurídiques i això comporta una sèrie de conseqüències.

Si algú pensa que diàleg és dret a decidir, ho sento, aquesta pantalla ja la va cremar el senyor Artur Mas. Quan parlem de diàleg és analitzar la situació, mirar la societat i veure com tornem a recuperar la credibilitat davant d’ella. Significa concretar iniciatives que ens permetin a tots recuperar el paper dels poders públics. Vol dir tornar a mirar i observar com podem reformar espais i estructures jurídiques per millorar la nostra situació. El tot o res no existeix, en el diàleg. I si algú té ganes que torni l’extrema dreta, ànims, que ho posaran fàcil.

La revetlla de Sant Joan ja ha passat. Són focs artificials. Tal com està el pati, o som capaços d’aixecar els ulls o no ens en sortirem. I entenc que costa crear les condicions, ho entenc perfectament, no penso que ningú ho tingui fàcil.

Ja està passat, però era una oportunitat per tenir més diners per a Catalunya i més diners per a polítiques socials. Per sort, vam tornar a guanyar. Haurien pogut guanyar les tres dretes però la irresponsabilitat no té límits.

Fa quatre anys vam decidir crear una aliança cívica contra la pobresa perquè crec que n’hem de parlar de forma franca. En aquest mandat hem contractat més de 1.900 persones en diferents plans d’ocupació i promoció municipal i, a més, hem creat el programa de rendes mínimes per a la gent que treballa i no arriba a final de mes. Mentre alguns fan discursos, nosaltres intentem afrontar el problema. Però són pal·liatius. Per a mi és paracetamol social, no me’n sento orgullós. No puc sentir-me orgullós d’explicar tot això perquè vol dir que les coses no van bé.

L’emergència la tenim cada dia. En habitatge no tenim respostes immediates perquè hem estat molts anys paralitzats.

Vull dir amb polítiques públiques, amb mesures, amb aportacions econòmiques... Vull dir en tot. L’habitatge és essencial, però no ens enganyem, portem anys de retard i això no es recupera.

Berlín ha fet diversos programes i de moment no han funcionat. Ara han aplicat la mesura més dura, que jo he plantejat en algun ocasió. Crec que s’ha d’intentar veure si és possible dins el marc constitucional que tenim perquè parlem de propietats privades, però crec que sí que hi ha d’haver alguna mesura radical. Mentrestant, nosaltres aquest mandat hem fet 300 habitatges de protecció oficial que estan quasi acabats. Hem fet més que Barcelona sense fer tant soroll.

Sí, també sense fer soroll. No cal.

No, no, Barcelona és la nostra ombra. Aquest és el canvi de ritme que s’ha produït els últims anys.

Ho hem fet. Quedava tot un pla de construcció d’equipaments i retrobament dels barris més importants de la ciutat i vam decidir reflexionar sobre quina havia de ser l’orientació de la política municipal. Vam concloure que la millor contribució era naturalitzar una ciutat que sempre havia estat molt criticava per la grisor del seu espai públic. A més de la transformació de l’espai físic, també vam transformar les conductes relacionades amb els temes mediambientals. Està molt bé el guardó, però el millor premi va ser que el 26 de maig la gent va reconèixer tot aquest canvi, molt visible, d’incrementar els espais verds i la sostenibilitat del municipi.

El projecte s’aprova per part del govern de la Generalitat integrat pel PSC, Iniciativa per Catalunya i ERC. És veritat que és un espai de la cultura agrària de la ciutat però està molt devaluat. La proposta aquí és donar una resposta a les polítiques socials d’habitatge. Hi ha previst quasi un 70% de VPO, que algú ens vingui a explicar això del 30%, nosaltres ja estem en una altra pantalla! La proposta d’actuació és un barri molt més ecològic, nous equipaments, parcs naturals i connectivitat.

En infraestructures hi ha dues coses importants. Una que probablement començarem a final d’any, que és la transformació de l’antiga carretera de Cornellà a Castelldefels. Serà una gran proposta de transformació urbanística i de mobilitat perquè es podrà anar caminant i en bici i segregar l’autobús. Fa anys que anem darrere d’aquest projecte, però tot arriba.

I després hi ha aquesta proposta d’incrementar la presència del tren entre Castelldefels i Cornellà. Estem parlant d’una inversió molt important que som conscients que no serà immediata. Només el projecte són 50 o 60 milions d’euros.