La unitat britànica, en perill
Sturgeon avisa que l’elecció de Johnson com a nou primer ministre reforçaria la demanda independentista
Els partits consideren que el ‘Brexit’ fa créixer la probabilitat d’una reunificació de l’illa
Quan els britànics van votar sortir de la Unió Europea (UE) no van pensar en l’impacte sobre els diferents governs nacionals. Tres anys després, Escòcia vol celebrar un altre referèndum, mentre que els partits al nord i al sud de l’illa d’Irlanda s’estan movent cap a la reunificació.
El març passat, la primera ministra britànica, Theresa May, després de comprovar que no podia obtenir el suport parlamentari al seu acord de Brexit, va decidir no forçar una sortida de la UE sense acord i va demanar una pròrroga per evitar el trencament del país.
Els dos candidats a succeir-la garanteixen el Brexit. Boris Johnson ha promès la sortida, amb acord o sense, el 31 d’octubre, mentre que Jeremy Hunt prioritza un acord, però està disposat a implementar un Brexit sense. Complau així el desig dels militants conservadors, que són els qui elegiran el nou líder. Una majoria d’aquestes bases vol el Brexit, encara que això comporti que Escòcia (63%) o Irlanda del Nord (59%) deixin el Regne Unit.
A Escòcia, el govern prepara un nou referèndum per a l’any vinent, malgrat l’oposició de Londres. Des de la consulta sobiranista del 2014, el suport a la independència s’ha incrementat del 45% al 49% i, si Johnson es convertís en primer ministre, escalaria fins al 53%. Aquesta perspectiva no agrada a la ministra principal escocesa, Nicola Sturgeon, preocupada per si Johnson guanya les primàries conservadores: “La seva feina com a ministre d’Afers Estrangers va ser ridícula. Té una manca total de seriositat i de competència bàsica i ha ofès molta gent.”
Sturgeon també avisa que un “líder imprudent” com Johnson “faria més mal a Escòcia en 18 setmanes que el que van fer Margaret Thatcher i John Major plegats en 18 anys” i subratlla que la seva possible elecció posa de manifest “les diferents trajectòries polítiques entre Escòcia i el Regne Unit”. Compara també la situació actual a Escòcia amb la que hi havia abans de l’autonomia (1998), quan la “manca de democràcia era el principal argument per demanar- la”.
Belfast mira a Dublín
La situació a Irlanda del Nord és diferent. El principal problema aquí és la salvaguarda que exigeix la UE per evitar el restabliment de controls a la frontera amb el Brexit, una situació que deixaria el Regne Unit indefinidament dins de la unió duanera.
Després del referèndum del Brexit, el 2016, els republicans del Sinn Féin van començar a parlar d’una consulta per reunificar l’illa, una opció impensable fins fa poc tot i que contemplada en els acords de pau del 1998. Els sondejos revelen que el 86% dels irlandesos prefereixen una Irlanda unida abans que un Brexit dur i el 62% dels nord-irlandesos creuen que el Brexit fa que la reunificació sigui més probable. Significaria continuar a la UE, com va votar la majoria de nord-irlandesos. Mary Lou McDonald, líder del Sinn Féin, ha advertit que el Brexit dur que promou Johnson incrementaria les possibilitats d’unir Irlanda. “Crec que seria absolutament essencial un referèndum de reunificació en el cas que es produeixi un trencament”, ha assegurat.
Els partits proirlandesos del nord i els irlandesos del sud han començat a treballar plegats i a pensar en l’illa d’Irlanda com un tot. Els dos grans partits irlandesos, els democratacristians del Fine Gael i els centristes del Fianna Fáil, han obert oficines a Belfast, mentre que el Partit Social Democràtic i Laborista (SDLP), republicans nord-irlandesos, s’han associat amb el Fianna Fáil.
Al gener es va crear Aontú, un partit unitari que té com a objectiu la reunificació de l’illa. El mes següent, es va constituir un nou moviment obrer, Sindicalistes per a una Irlanda Nova i Unida (TUNUI), amb més de 800.000 membres, que demana que els sindicats de tota Irlanda comencin a participar en el debat de la unitat irlandesa per evitar quedar-ne al marge, com va passar el 1922, quan la República d’Irlanda es va independitzar del Regne Unit. Belfast mira cada cop més a Dublín que a Londres, mentre el Regne Unit s’encamina a un Brexit dur.
LES XIFRES
La frustració dels gal·lesos
Els nacionalistes del Plaid Cymru, tercera força política, van anunciar en el congrés del març que, en cas de Brexit dur, demanarien un referèndum d’independència. “Tenim el dret de preguntar a la gent si volen ser independents com a membres de la UE o continuar com una regió de segona classe en un estat britànic fallit”, va exposar Adam Price, líder del partit. També exigeixen a Londres que els entregui els 2.800 milions d’euros dels fons estructurals que deixaran de rebre de la UE i 5.600 milions extra per refer la regió.
Els nacionalistes gal·lesos no són tan forts com els escocesos. El suport a la independència al País de Gal·les se situa entre el 10% i el 25%. Però l’exministre principal, el laborista Carwyn Jones, que no és independentista, va criticar que no permetessin a Escòcia fer un nou referèndum. “Si un partit, tant a Escòcia com a Gal·les, és elegit amb la consulta en el seu programa, hauria de poder celebrar-lo”, va dir.