Ho tornarem a fer

Algú es podria pre­gun­tar de què ser­vei­xen 656 dies de presó per a un pres polític? En el meu cas m’han ser­vit per rea­fir­mar-me amb els postu­lats polítics que m’hi han por­tat, però sobre­tot per enfor­tir el con­ven­ci­ment que l’únic camí pos­si­ble per asso­lir la lli­ber­tat d’aquest país és l’acció no-vio­lenta, que és una lluita que demana tanta deter­mi­nació com per­sistència en el temps.

Fixeu-vos en l’abo­lició del ser­vei mili­tar obli­ga­tori: més de 30 anys de mobi­lit­za­ci­ons, un milió d’objec­tors de consciència, 30.000 insub­mi­sos i 1.000 anys de con­demna en ferm.

Sabem que mai res ens ha estat rega­lat. Que cada con­questa social i naci­o­nal ha estat sem­pre fruit de l’esforç i gene­ro­si­tat de milers d’homes i dones, que des de l’ano­ni­mat han estat capaços de donar el millor de si matei­xos. Gandhi, Lut­her King, Man­dela, Fer­rer i Guàrdia, Xiri­nacs, Havel, Parks... o l’home pal­plan­tat davant del tanc a la plaça de Tia­nan­men i els milers d’insub­mi­sos seran sem­pre els millors exem­ples.

Ens volen desa­ni­mats i ren­dits, cris­pats i enfa­dats entre nosal­tres, així que cal reco­brar l’empa­tia i el res­pecte entre tot­hom, la gene­ro­si­tat i la diver­si­tat com a riquesa, per tal d’enfor­tir pre­ci­sa­ment la lluita con­junta per l’ambició de futur que com­par­tim. Només hi ha un camí, i és fer-ho junts, des del com­promís íntim de cadascú amb si mateix.

Ens caldrà tota la deter­mi­nació del món i també man­te­nir la coherència en tot moment. És així com des d’Òmnium Cul­tu­ral rea­fir­mem que ho tor­na­rem a fer: que per dura que pugui ser la sentència tor­na­rem a exer­cir cadas­cun dels drets que l’Estat con­demni, inclòs el dret a l’auto­de­ter­mi­nació, així com cadas­cun dels drets humans que les Naci­ons Uni­des exi­gei­xen al Regne d’Espa­nya que siguin ple­na­ment res­pec­tats.

Pel llarg ter­mini, l’acció no-vio­lenta i la deso­bediència civil són els prin­ci­pals ins­tru­ments que tenim des de la soci­e­tat civil per des­ar­mar l’Estat i pres­si­o­nar els polítics per res­pec­tar la volun­tat de la ciu­ta­da­nia. Segueixo con­vençut que no hi ha prou pre­sons per atu­rar tanta democràcia. Perquè sense accep­tar el xan­tatge de la presó i la repressió, ens sabem des­lliu­rats de qual­se­vol limi­tació.

Però per tot això cal que ens for­mem, perquè l’acció no-vio­lenta demana tant de com­promís com dis­ci­plina. Assu­mir els actes i les seves con­seqüències. I també cal que apren­guem a no caure en cap frus­tració i tin­guem ben pre­sent que en l’apre­nen­tatge dels dar­rers anys hi ha la cer­tesa que això no va de ter­mi­nis sinó de per­sistència.

Perquè per rever­tir la desin­versió estruc­tu­ral o les sentències anti­so­ci­als del TC només ho podem fer si aban­do­nem l’obediència cega als gover­nants que han renun­ciat a defen­sar els interes­sos dels més des­a­fa­vo­rits. Perquè l’única frac­tura d’aquest país és el 25% de ciu­ta­dans que viuen al llin­dar de la pobresa, i és també per ells i amb ells que volem cons­truir el futur com­par­tit.

I no per­dem ni un segon en els cants de sirena sobre indults o una reforma del Codi Penal per tipi­fi­car un delicte ara ine­xis­tent. Res d’això no serà cap solució al con­tenciós polític que ens ha por­tat fins aquí.

Amics i ami­gues, us demano que no ali­men­teu el retret i que fem de nou d’aquest 11 de Setem­bre un clam serè i nítid de la volun­tat democràtica i trans­ver­sal del poble de Cata­lu­nya d’esde­ve­nir una nació lliure al món, sense renúncies ni haver de dema­nar permís a ningú per ser-ho. De ben segur que l’èxit de la Diada és la millor avant­sala a la res­posta de la sentència del Tri­bu­nal Suprem, que en cap cas serà la pro­cla­mació de cap der­rota sinó un pas més cap a la victòria. I sí, ho tor­na­rem a fer, també, per amor a la vida.