“O sortim al carrer... o sortim al carrer”

Hem arribat molt lluny, però tanmateix no hem sabut arribar més enllà. La Catalunya de fa 10 anys amb la d’avui dia poc s’assemblen. Partits desapareguts; una societat desperta i viva; les manifestacions independentistes en què sempre érem els mateixos, i sovint mal avinguts, s’han convertit en les més importants del sud d’Europa i obtenim majories independentistes en eleccions successives.

Aquest canvi té un denominador comú ben clar, i es diu societat civil mobilitzada i organitzada. Les consultes populars que van començar a Arenys de Munt les va organitzar la societat civil; les manifestacions contra les retallades de l’Estatut i pel dret a decidir, també; la pròpia constitució de l’Assemblea neix de la societat civil. Aquesta organització ha permès fer avançar el procés d’independència. És el motor mobilitzador més potent que tenim, el principal actiu del moviment popular.

Només quan hem treballat units en la diversitat, hem avançat. De fet, va ser aquesta feina constant la que va permetre posar sobre la taula un referèndum el 2016 quan semblava que la majoria independentista obtinguda el 2015 es col·lapsava per manca d’acord. La sincronització entre societat civil mobilitzada, govern i majoria parlamentària independentista ha donat com a resultat la major victòria obtinguda pel moviment, fer un referèndum d’autodeterminació amb tots els aparells de l’Estat en contra.

El post-1 d’octubre ens ha deixat moltes ferides i velles sensacions que crèiem enterrades; pugnes partidistes, lluites per l’hegemonia electoral, pactes que provoquen mals d’estómac... Davant d’aquesta desorientació política, la societat civil hem de tornar a prendre les regnes de la situació. Reprendre el fil de l’1 d’octubre, però amb els aprenentatges que ens ha deixat; i això, en bona mesura, vol dir tornar a sortir als carrers.

Aquests dies hem percebut cert desànim, conseqüència de la manca d’estratègia compartida, en un context de repressió. Prendre les regnes també vol dir superar-lo, i el primer pas és generar una catarsi col·lectiva com la que vam viure el 2012 a Barcelona, durant aquella primera Diada massiva. Per això, aquest 11 de setembre hem de ser-ne molts. Més que mai. Perquè volem demostrar que el nostre objectiu segueix intacte malgrat la repressió i les divisions polítiques dels darrers mesos. Perquè l’alternativa a no sortir al carrer és quedar-se a casa. I des de casa mai hem canviat res.

Canalitzem aquesta desconfiança, aquest desànim, i convertim-lo en motor de canvi. Setmanes després de la Diada sortirà el que presumiblement serà una sentència duríssima als líders polítics i socials que van organitzar o promoure el referèndum. Caldrà que estiguem preparats per reaccionar-hi i la primera fita és l’Onze, com també va ser-ho el 2017.

La següent fita llavors pensàvem que seria l’1-O, però entremig van venir dies com el 20 de setembre. Aquest any hem d’estar preparats. A l’Assemblea ho estem fent amb un documental i formacions de lluita no-violenta arreu del territori. A banda, aquests darrers anys hem empès les institucions a alinear-se amb la societat civil per avançar. Ara, a les portes d’un moment crucial per al país, només ens queda una alternativa, afrontar la sentència amb una resposta política, institucional i mobilitzacions que estiguin a l’altura del moment. L’11 de Setembre ha de servir per tornar a posar al centre l’objectiu polític: la independència, i per empènyer els partits a la unitat estratègica per aconseguir-lo. I res no ens prepararà millor per a la mobilització constant, en clau de lluita no-violenta, que necessitem per respondre a la sentència, que aquesta vagi acompanyada d’una nova estratègia compartida per assolir la independència.