Possibilitat vs. heroïcitat

Tots estem apuntats, si no vols, per força, a un grapat de grups de Whats en els quals es debat l’actualitat, es fan propostes, es lamenten decisions, es comparteixen articles. Grups en què s’elogia algú amb la mateixa força amb què se’n menysprea un altre. Grups en què sembla que descansin les essències d’aquesta revolta que va ser eufòrica i que s’ha anat diluint en les clavegueres de les presons, en els pantans dels pactes, en la infàmia de les acusacions, en la bassa plena de verdet d’una administració que ja no sabem si governa de manera vicarial o si no governa, de cap de les maneres.

Un exemple. Tenim al damunt la llosa de la sentència, una llosa que indefectiblement ens caurà al damunt quan comenci el nou curs. Tenim la proposta d’una nova celebració multitudinària i reivindicativa de l’11 de setembre. I tenim opcions diverses. N’hi ha que diuen que “ha de ser espectacular”. N’hi ha d’altres que es pregunten en quin sentit ho ha de ser, d’espectacular. “Ja en tinc prou a col·laborar en aquesta mena de performances modèliques. N’hem de fer una de ben sonada.” I més llenya al foc: encerclar el Parlament o engegar una vaga sense aturador, sense límits. No pas concentrar-se tothom, pacíficament, al carrer, sinó repartir les forces i enviar escamots de milers de persones als centres operatius, als aeroports, a les fronteres, a les televisions. No m’invento res. Aquestes són algunes de les idees que corren pels grups que deia. Una barreja de lluita contínua i de mil·lenarisme místic.

No sé si el país, francament, està en condicions de viure una tardor com la de fa dos anys. Allà es van barrejar aquella eufòria que deia, desmesurada i juvenil, arrauxada i franca, amb l’esperança (després hem vist que fallida) d’un lideratge que fos conscient dels límits i de la racionalitat que calia aplicar. L’estiu del 2017, en Carles Puigdemont, just quan acabava d’anunciar la data del referèndum, em va confessar que tot estava previst, que tot estava calculat. No ho estava tant, això ho hem sabut després. La colossal empenta de la ciutadania no es va poder (o no es va saber) enfocar cap a objectius polítics plausibles i possibles. I després va venir una repressió sistemàtica i obscura, una venjança cruel i desmesurada que, probablement, es concretarà en unes sentències infames. Aquest és el dolor més insistent –a vegades, somort; sovint, incapacitant– que pateix el múscul de la catalanitat. I més: de la democràcia. Un afront que no té parió i que reclama una solució radical. És a dir, que vagi a l’arrel del conflicte i que faci prevaler la legitimitat d’unes accions polítiques per damunt de l’eficàcia penal d’un Estat que dinamita, ell mateix, les essències del seu entramat jurídic.

¿I després? No pas enardides flamarades patriòtiques, sinó la lenta, persistent, recuperació del múscul social, cultural, cívic. No sembla –i això certament és molt trist i lamentable– que entre la classe política espanyola hi hagi cap símptoma de voler entomar el problema amb unes mínimes dosis de sensatesa. O es fa veure que no existeix o es proposen mesures draconianes. Per aquest costat, doncs, poca cosa a fer. ¿I per l’altre? La pervivència d’una determinada concepció del país no quedarà anorreada, això és una evidència. Però ¿hi ha prou elasticitat per adaptar-se a unes noves regles del joc o ens estimem més malmetre encara més el múscul en l’afany d’acabar el partit sigui com sigui? Possibilitat o heroïcitat. Aquest és el dilema.