Ramon Brugada
CIRURGIÀ
Un sistema públic sempre a punt
Us demano disculpes d’antuvi per retornar-vos a aquell mal moment. Ara que ja ha passat tot, que ja esteu a casa, que segurament esteu gaudint d’unes merescudes vacances després d’unes setmanes complicades, us en vull recordar els detalls.
Vós potser no us n’adoneu, però vàreu tenir molta sort, moltíssima; la sort d’estiuejar en un país amb bona gent i gent bona. Vós no ho recordeu tot, sovint, en aquelles situacions el cervell es bloqueja i fa oblidar els mals tràngols. Us en faig cinc cèntims. Estàveu passejant per la rambla, sol, quan vàreu notar una pressió al pit i vàreu caure a plom. En molts països haurien aprofitat el moment per robar-vos la cartera, el rellotge, el mòbil i la dignitat. I tothom hauria fugit. Aquí no, aquí us varen socórrer un taxista i una vianant, i la senyora va trucar al 112. Un adolescent, ja sabeu, aquells a qui no els importa res que els passi al voltant seu, va córrer per agafar un desfibril·lador que hi havia uns metres més enllà. Us va col·locar l’aparell al pit per a que us donés una descàrrega elèctrica i vàreu recuperar el ritme vital. Vuit minuts més tard us carregaven en una ambulància. Vuit minuts, 480 segons, i ja estàveu en mans de professionals.
A les tres de la matinada arribàveu a l’hospital amb la sensació que la vida se us esmunyia com la sorra entre els dits. I allà teníeu una especialista esperant-vos. Aquella metgessa, estudiant brillant a batxillerat, sis anys de carrera, un any tancada en una habitació preparant un examen i cinc anys de formació d’especialista, va gestionar que tinguéssiu a la vostra disposició tot un equip de professionals ja preparat per a que us obrissin l’artèria que us causava un infart, a les tres de la matinada. I un cop oberta, no només vós, sinó tots plegats, varen tornar a respirar tranquils. Eren tres quarts i mig de quatre de la matinada quan ingressàveu a la unitat coronària sota l’atenta mirada de la metgessa, vigilant-vos, a vós i als altres 40 pacients del servei, per 22 euros bruts l’hora. Hauria de romandre encara quatre hores més a l’hospital, i ja en n’hi havia passat vint, mentre el seu marit i els fills eren a casa. Perquè algú dubti que la seva feina no és purament vocació.
La resta ja la recordeu molt bé. Aquesta va ser la gran sort que vàreu tenir, que un cop vàreu despertar ho podeu recordar pràcticament tot, quan en la majoria dels casos en aquestes situacions o no se sobreviu o es tenen seqüeles importants. En el vostre cas, no; va ser tot tan ràpid i efectiu, que heu pogut recobrar la normalitat en tots els sentits. Al cap d’una setmana marxàveu del servei de bracet del vostre fill i la vostra esposa, agraït. “No hi ha diners al món per pagar-ho”, em diguéreu. “Diners n’hi ha, però mal repartits”, us vaig replicar.
Vós podeu estar agraït, molt agraït, al sistema que posem a disposició de tothom, sense importar qui sou, d’on sou i si teniu papers. Estic d’acord que tenim un bon sistema de salut, però no em vull quedar embadalit en l’autocomplaença, perquè no en tinc prou, ho reconec, mai en tinc prou, perquè encara podria ser millor. I vull que ho sàpiga. Sobretot vull que sàpiga que el nostre sistema el fan bo especialment els seus professionals, a la cua d’Europa en sous, però al capdavant en compromís amb el servei públic.
Vós creieu que tot ha estat un miracle, el miracle de la rambla a les 3 de la matinada. Doncs no, ha donat la casualitat que vàreu estiuejar en un país amb gent solidària, amb una xarxa pública de desfibril·ladors, i amb professionals competents del SEM i de l’hospital públic al seu servei 24 hores. Vós vàreu tenir la gran fortuna de tenir un sistema públic a punt, en el moment més crític de la vostra vida, que ara us permet gaudir d’una segona oportunitat. No la desaprofiteu.
Bon estiu, i guardeu-vos del sol i especialment del maleït tabac.