Refer la il·lusió

Que fàcil que és escriure, i queixar-se. Però escric. I em queixo. He pogut treballar des de dins del govern durant l’any més important de la història recent, he vist des de dins les contradiccions i dificultats (i alguna cosa lletgíssima sobre comportaments personals), però també la força i el talent per a empènyer el tema nacional fins allà on era difícil d’empènyer. El meu reconeixement, i fins i tot complicitat, demano que siguin sobreentesos. Però després de dos anys (dos anys!) per a pair els errors i els fracassos (i els encerts), i després de dos anys d’haver-me allunyat d’aquest dia a dia, em fa molta vergonya observar l’esmicolament actual. Em fa vergonya la tristor ambiental, la pobresa argumental i la manca de capacitat de reacció després d’un temps més que suficient. Evidentment hi ha batalles que, si no les guanyes (i guanyar és guanyar), les ferides i les baixes són especialment doloroses. Ho sé. I no s’ha guanyat, segurament perquè tenim al·lèrgia a guanyar. Però entre això i anar cap al suïcidi, com hi anem acceleradament, és (perdonin) una opció suïcida.

El Partit Nacional Escocès va perdre el referèndum, i no se’l veu tocat ni deprimit. Ja sé que la desgràcia és que Espanya no és Anglaterra, i que vivim en un sistema d’autoritarisme “democratitzat”, i que ni tan sols s’hi accepta la idea de referèndum o fins i tot de nació (amb prou feines la de nacionalitat), i que nosaltres tenim presos polítics, però no és excusa: cadascú, de la seva atmosfera i idiosincràsia, s’ha de refer. Segurament si haguéssim arriat la bandera i aguantat més, ara seríem més respectats i ens veuríem al mirall d’una altra manera (fins i tot si tot i així haguéssim perdut). O segurament si haguéssim estat més prudents hauríem controlat encara els tempos, i la iniciativa política, fins a un moment més propici.

Però això és passat. Ara tampoc no estem fent una cosa ni l’altra, i la desunió és tan forta que, fins i tot dins de JxCat, els més partidaris de la unitat tenen prou feina encara per a trobar una unitat (o com a mínim una entesa) interna. El debat s’ha situat de nou entre els suposats ingenus o hiperventilats i els suposats cínics o traïdors. L’altre dia parlàvem amb en Jordi Amat sobre on ens situem d’ambdós costats si només hi ha aquestes dues opcions, i jo vaig dir de seguida cap a l’ingenu. Primer, perquè ser cínic és molt lleig. El cínic pot sobreviure, però no guanyarà mai res: i és que no té res important per guanyar.

El cinisme, però, s’ha apoderat de l’ambient. La desconfiança, la desil·lusió, el pessimisme. Segurament no tornarà la il·lusió mentre la vegem com a il·lusionisme, fins que no aparegui algú, una formació política, un lideratge nou o renovat, un moment, una nova espifiada d’Espanya o simplement una onada de creixent autoconfiança, que ventili aquest aire fosc i verinós com el Pantà de la Tristesa de La història interminable. Veig una Generalitat que no brilla en la gestió, veig els partits sense trobar el to i la jerarquia, veig que encara no hem agafat prou alegria en cultura (ni en la gestió cultural pública i privada), veig que en termes judicials estem mirant si salvem els mobles després d’una sentència incerta, i veig que el realisme (necessari, més que mai) es transforma en cinisme (infèrtil i absurd). Per tant, em prenc aquest estiu com una veritable letargia en espera que es matin els que s’han d’acabar de matar. Ja m’avisaran. Ja ens avisaran. Tenim molta feina i a mi no em faran caure en un pantà que no m’ha interessat mai. Ni tan sols quan hi nedava dins, sense adonar-me’n, com un ingenu.