Ens afecta a tots

No es pen­sin que el que lle­gi­ran a con­ti­nu­ació no els afecta, els toca de prop, i molt. Perquè vostès, els seus fills i els seus nets for­men part del segle XXI, i el segle XXI ens con­necta entre nosal­tres i amb el món a través de l’audi­o­vi­sual. Es veu més audi­o­vi­sual que mai i per més llocs que mai, pels telèfons, per les tau­le­tes, pels ordi­na­dors, pels tele­vi­sors i aquest audi­o­vi­sual que es genera bàsica­ment des de les tele­vi­si­ons i les pla­ta­for­mes ens arriba d’una manera abas­se­ga­dora en totes les llengües menys en la nos­tra.

Una enquesta recent feta per ado­les­cents.cat ens diu que un 71% de joves cata­lans miren, per dife­rents mit­jans, pel·lícules i sèries cada dia. On és la nos­tra ficció? Aquesta ficció de la qual dis­po­sen la majo­ria de països del món i que fa que els seus con­ciu­ta­dans se sen­tin con­cer­nits ja sigui per la temàtica o per llen­gua sense detri­ment d’entrar a totes les llengües i con­tin­guts del pla­neta? Nosal­tres, i quan dic nosal­tres dic el nos­tre govern i la nos­tra tele­visió pública, l’hem rega­lada amb safata a la pro­ducció que es fa des de fora. Direc­tors, guio­nis­tes, pro­duc­tors, actrius i actors cata­lans han hagut de par­tir cap a un exili obli­ga­tori perquè aquí, a Cata­lu­nya, no podien viure de la seva feina. La fuga s’ha produït bàsica­ment cap a les pla­ta­for­mes i tele­vi­si­ons radi­ca­des a Madrid. Para­do­xal­ment, quan més s’ha començat a pro­duir ficció per tot arreu, aquí hem dimi­tit de fer-ho; és a dir, quan més neces­sari és l’audi­o­vi­sual per a la moder­ni­tat i la comu­ni­cació del país, Cata­lu­nya ha que­dat a la cua, i això en un moment que el cen­tre de pro­ducció de Madrid s’ha mul­ti­pli­cat per qua­tre. I el més greu de tot això és que pel camí hi hem per­dut la llen­gua.

La situ­ació política a la qual ens veiem abo­cats amb el blo­queig dels pres­su­pos­tos de la Gene­ra­li­tat pror­ro­gats per dos anys con­se­cu­tius, amb la Tele­visió de Cata­lu­nya en cai­guda lliure, col·loca l’audi­o­vi­sual en català en una de les situ­a­ci­ons més difícils des del retorn de la democràcia. Podem pro­duir indus­tri­al­ment en cas­tellà, en anglès o en qual­se­vol llen­gua del món, però per fer pro­duc­ci­ons amb estàndards pres­su­pos­ta­ris inter­na­ci­o­nals s’ha de copro­duir amb ter­cers, i si vols copro­duir en versió ori­gi­nal cata­lana has de par­tir d’un finançament fort del teu propi país, si no t’imposa la llen­gua qui pot.

Quan TV3 feia de loco­mo­tora del cinema català, partíem de quan­ti­tats res­pec­ta­bles a fora que eren com­ple­men­ta­des per la Gene­ra­li­tat. Ara la loco­mo­tora està en via morta i Cul­tura està ver­go­nyo­sa­ment a la cua dels pres­su­pos­tos. El nos­tre govern segueix trac­tant la cul­tura, i dins de la cul­tura l’audi­o­vi­sual, com un luxe, sense ado­nar-se que amb això no només ha per­dut el tren de la moder­ni­tat sinó el de la pròpia cul­tura. Sense audi­o­vi­sual avui, no hi ha país. La situ­ació política a la qual ens veiem abo­cats té molt a veure amb aquests dèficits però ens hem de negar que aquest argu­ment ens faci desen­ten­dre del pro­blema. Perquè el gravíssim pro­blema, si es vol, es pot resol­dre.

La pri­mera qüestió que s’ha de tenir clara és que ningú es pot escu­dar en la con­se­cució per­fec­ta­ment lícita d’una república cata­lana a canvi d’enfon­sar i de des­go­ver­nar el país. En cul­tura els puc asse­gu­rar que ha estat així. Quin valor dona a la cul­tura un govern que fa que en tres anys haguem tin­gut qua­tre con­se­llers de Cul­tura? Com es pot orga­nit­zar una política cul­tu­ral seri­osa de mirada llarga amb tants can­vis? Com es pot orga­nit­zar la cul­tura d’un país, que és clau per a la igual­tat d’opor­tu­ni­tats i per a l’ascen­sor social amb un pres­su­post per al Depar­ta­ment de Cul­tura que és el 0,7% del pres­su­post glo­bal del govern? En un moment cru­cial de canvi de para­dig­mes cul­tu­rals, amb la irrupció mas­siva de l’audi­o­vi­sual com a vehi­cu­la­dor de con­tin­guts cul­tu­rals, això ha estat letal. El govern pot seguir pen­sant en objec­tius de llarg abast polític però ha de seguir fent la feina diària de casa. I fer feina és gover­nar, i gover­nar és pri­o­rit­zar.

I pri­o­rit­zar en ter­mes de sal­var l’audi­o­vi­sual català només té una solució, i dos con­cep­tes: dotar des de Pre­sidènci­ade la Gene­ra­li­tat les tele­vi­si­ons cata­la­nes, espe­ci­al­ment TV3, d’una par­tida fina­lista per a la pro­ducció de cinema, sèries, docu­men­tals i ani­mació, apli­ca­ble a aquests con­cep­tes i no a pal·liar la com­ple­xi­tat de dèficits que té la nos­tra tele­visió pública cata­lana, i apro­var pres­su­pos­tos que per­me­tin que ens col·loquem en la nor­ma­li­tat audi­o­vi­sual que ens cor­res­pon si volem exis­tir com a país al món d’avui. I això dar­rer és feina de la majo­ria dels par­tits políticsde nos­tre arc par­la­men­tari, tot i que alguns se n’hau­rien de sen­tir doble­ment res­pon­sa­bles.