L’independentisme s’autoexamina

En plena bata­lla interna en l’inde­pen­den­tisme per l’estratègia de futur a adop­tar, la Uni­ver­si­tat Cata­lana d’Estiu arri­bava la set­mana pas­sada en un moment deli­cat, perquè hi sobre­vo­lava el perill d’apro­fun­dir en la divisió més que en l’explo­ració de vies d’acord. Pot­ser per això les cri­des a posar punt final al pim-pam-pum intern van arri­bar des de tots els àmbits. En alguns actes, això sí, es va fer palès que un sec­tor nota­ble del movi­ment pensa poc en con­sonància amb les tesis dels grans par­tits, als quals van arri­bar a cri­ti­car dura­ment, si bé la sang no va arri­bar al riu, i els retrets, que hi van ser, no van deri­var en moments de tensió, sinó en un diàleg res­pectuós i fins i tot cons­truc­tiu des de la divergència, cons­ci­ents tots que la uni­tat s’ha de reforçar i no debi­li­tar amb vista als mesos deci­sius que venen.

Bon exem­ple de tot ple­gat és la taula rodona que va reu­nir l’alcalde que fa deu anys va impul­sar la con­sulta d’Arenys de Munt, Josep Manel Xime­nis; l’excon­se­llera Irene Rigau (JxCat), i l’alcalde de Moià i por­ta­veu d’ERC a la Dipu­tació de Bar­ce­lona, Dionís Gui­te­ras. “Els par­tits ens estan impe­dint avançar cap a la inde­pendència”, etzi­bava d’entrada Xime­nis, que ja recor­dava com fins a deu dies abans de la votació al seu poble cap força li havia donat suport. Entre aplau­di­ments, l’exal­calde recla­mava “noves orga­nit­za­ci­ons que no tin­guin una infra­es­truc­tura interna”. “Els par­tits s’han de repar­tir molts diners, i això fa que siguin emi­nent­ment con­ser­va­dors”, bur­xava. Lògica­ment, els com­panys de taula van sor­tir a reba­tre’l. “Doncs com ho arti­cu­lem, sense par­tits?”, es pre­gun­tava Rigau, que advo­cava per “millo­rar-los”. “Des del 1975 que els polítics no s’havien jugat així la pell”, recor­dava, men­tre defen­sava que havien sabut “inter­pre­tar la gosa­dia cívica” per fer avançar el procés. Això sí, davant el parer estès que no s’ente­nen les bara­lles par­ti­dis­tes i que aquesta decepció des­gasta el movi­ment, l’excon­se­llera es pre­gun­tava “per què en moments clau apa­reix una divisió ino­por­tuna” i apro­fi­tava per defen­sar la fórmula de Junts pel Sí. “Vam apren­dre a dis­cu­tir”, refle­xi­o­nava, i va aca­bar amb un segon dard a ERC, a la qual abans ja havia retret que al seu dia demanés el cap de la vice­pre­si­denta Joana Ortega: “Pre­fe­rim man­te­nir l’objec­tiu clar que diluir el pro­jecte per tenir-hi més gent”, indi­cava.

Rigau ho deia en res­posta a Gui­te­ras, que va defen­sar la tesi que no es tracta de ser el pri­mer a fer el cim, sinó que hi arribi tot­hom, “encara que es tri­gui més”. “Al cos­tat nos­tre hi ha gent que no pensa el mateix; farem països dins de països?”, havia plan­te­jat, després de recor­dar que al seu poble hi ha 500 vots a Cs que s’ha “con­ju­rat” per con­ver­tir en repu­bli­cans. Gui­te­ras, en tot cas, va haver de jugar a la defen­siva. “És nor­mal que qui esti­gui deu pas­ses enllà digui que s’està fre­nant el procés, però aquí venim a tre­ba­llar per la república i no la podem fer pas bipo­lar”, expo­sava. I davant els xiu­xi­ue­jos de l’audi­tori, pros­se­guia: “Si no voleu, no em voteu, però no ens bara­llem i aca­bem divi­dits i aco­var­dits com vol l’Estat, no fem que sigui un fracàs aquest procés que tant esperàvem”, aca­bava, amb algun tímid aplau­di­ment entre els assis­tents.

ERC era segu­ra­ment el par­tit més expo­sat a les crítiques, però no es va ama­gar i fins i tot va poten­ciar la presència a Prada amb pesos pesants com els con­se­llers Bar­galló i Vergés, i l’excon­se­ller Huguet, ell en el marc de les jor­na­des de la Fun­dació Irla. I si bé tots van ser aplau­dits, també cal dir que van aixe­car força més interès i entu­si­asme els crítics del par­tit, que van apro­fi­tar la cita per rebre un bany de mas­ses, com ho van ser també els actes pro­ta­go­nit­zats per una altra crítica amb els par­tits que es va mesu­rar en les apre­ci­a­ci­ons, la pre­si­denta de l’ANC, Eli­senda Palu­zie.

És clar que la por­ta­veu d’ERC, Marta Vilalta, també es va expo­sar al vere­dicte públic en un acte força menys con­cor­re­gut, en què va haver de sen­tir retrets sobre la posició ambi­gua amb relació a la inves­ti­dura de Sánchez, sobre la bui­dor i incon­creció del con­cepte eixam­plar la base i sobre un perill: que ens con­ver­tim en “pre­so­ners dels pre­sos”. Això sí, fins i tot hi ha qui li va defen­sar d’entrada un estat con­fe­de­ral com a pas inter­medi per gua­nyar-se els comuns. Vilalta, en tot cas, va ins­tar a “fugir” de la sim­pli­fi­cació d’idees i del soroll –“tots juguem en el mateix equip”, subrat­llava– i va dema­nar “enten­dre” totes les apro­xi­ma­ci­ons per tro­bar el des­llo­ri­ga­dor. “El dis­curs anti­par­tits tam­poc ens ajuda a enfor­tir-nos”, lamen­tava igual­ment. També a la sala, Xime­nis, que ja havia topat amb Gui­te­ras perquè, a diferència d’ell, creu que “amb un 50%+1 n’hi ha prou” per tirar enda­vant uni­la­te­ral­ment, va insis­tir i va ins­tar Vilalta a implan­tar la república si abans de la sentència l’exe­cu­tiu espa­nyol no ha accep­tat dia­lo­gar. “Ho recu­llo, però si ho fas també els estàs donant incen­tius per no asseure’s, i tor­nem a ser on érem: tenim les con­di­ci­ons per aguan­tar una decla­ració d’inde­pendència?”, reblava. “Quan ho fem, ho hem de poder fer real, i dir que ara no tenim les con­di­ci­ons no vol dir que hi renun­ciem”, etzi­bava.

És clar que el més aplau­dit va ser l’històric exi­liat Ramon Gual, que en un dels últims debats va retreure a la gent que, com en el fran­quisme, s’esperi que la solució arribi d’exi­li­ats i ins­ti­tu­ci­ons de fora: “No teniu ver­go­nya, si no us moveu no hi arri­ba­reu mai, i no val la pena con­ti­nuar dis­cu­tint.”