L’esquelet del país, a examen

En el cas que Catalunya fos un estat independent, quina hauria de ser la seva organització territorial? La pregunta és de tot menys fàcil de respondre, però és una de tantes que s’hauran de plantejar durant el procés participatiu per consensuar, o si més no intentar-ho, els principis doctrinals d’una futura constitució per al país. En el marc d’aquesta iniciativa, promoguda i executada a través de la plataforma Debat Constituent, avui es fa a Sabadell una jornada formativa en què, justament, es reflexionarà sobre quin hauria de ser l’esquelet políticoadministratiu d’una eventual república. Hauria d’estar dividida en comarques, o en vegueries? Els consells comarcals hi tenen cabuda? I les diputacions? Aquestes són algunes de les discussions sobre les quals caldrà posar llum en els propers mesos, i de les quals avui parlaran a Sabadell el catedràtic del Departament d’Història Econòmica, Institucions, Política i Economia Mundial de la Universitat de Barcelona, Enric Tello; la doctora en gestió i ordenació del territori per la Universitat de Montreal i exdiputada de la CUP Mireia Boya, i el professor de dret administratiu de la Universitat Pompeu Fabra Josep Ramon Barberà.

No són poques les veus en el món polític, però també acadèmic, que consideren que Catalunya té una estructura política inflacionada a escala supra-municipal, amb un eixam d’organismes que coexisteixen amb competències difuses o, en alguns casos, que fins i tot es trepitgen. A partir de les opinions i raonaments d’experts en la matèria, Debat Constituent planteja cinc maneres possibles de dividir Catalunya d’una manera aparentment més racional: en províncies, comarques, regions, mancomunitats de municipis o vegueries. El cas d’aquesta darrera figura és potser un dels exemples més il·lustratius de la necessitat peremptòria que hi ha d’endreçar el model territorial autòcton. La creació de les vegueries es va aprovar el 2010, però ara per ara el seu desplegament està més que aturat. El projecte preveia la divisió del Principat en vuit unitats –el febrer del 2017 es va haver de fer una correcció de la llei original per esmenar l’error, clamorós, de no haver-ne previst una per al Penedès– que s’havien de convertir en una mena d’administració intermèdia entre els ajuntaments i la Generalitat. Entre les competències que tenien assignades les vegueries hi havia les de coordinar i prestar serveis que transcendeixin els límits d’un municipi o comarca, oferir assistència i suport –com ara tècnic– als consistoris amb menys musculatura per assumir certes càrregues i, en general, fer-se càrrec d’aquelles tasques que li siguin delegades o bé per un ajuntament o bé per la mateixa Generalitat. Això almenys és el que diu la lletra de la llei. La realitat, però, és que aquest engranatge està lluny d’estar operatiu, fins al punt que, nou anys després, encara s’ha de referendar la regulació subsidiària que determini, per exemple, quina seria la capital d’alguna d’aquestes vegueries.

Un dels altres fronts de discussió que vol obrir Debat Constituent és si cal mantenir les actuals diputacions provincials. Ja es pot donar per descomptat que la resposta serà un no. El futur dels consells comarcals també és a l’agenda. Creats el 1987, aquests ens s’encarreguen de garantir serveis i actuacions bàsiques a les poblacions de les seves respectives comarques, especialment quan són nuclis petits. Actualment hi ha 40 consells exercint aquesta tasca, ja que el del Barcelonès està en procés de liquidació atès que el seu funcionament xoca, de ple, amb una altra institució més afermada com és l’Àrea Metropolitana. El pressupost global que van moure tots aquests organismes durant el 2018 va pujar a 588 milions d’euros. La doctora en gestió i ordenació del territori per la Universitat de Montreal Mireia Boya és del parer que cal reorientar el rol dels consells comarcals, “que potser tenen sentit en zones on els ajuntaments necessiten mancomunar serveis, però, en canvi, no tant a l’entorn de Barcelona, on les seves funcions se superposen amb institucions com l’Àrea Metropolitana”.

A banda, però, de tenir esbossada la carcassa administrativa del país sobre el territori, una de les altres qüestions que també hauria de determinar una carta magna catalana és què fa i què deixa de fer, ni que sigui a grans traços, cadascun d’aquests òrgans. La lletra menuda i el detall ja es traçarà en una regulació posterior. En aquest context, una de les qüestions que també s’hauran de discernir en el procés participatiu és si s’opta per un model on és la Generalitat qui concentra la major part d’atribucions polítiques o, per contra, aquestes recauen sobre els ajuntaments. També hi ha l’opció d’una fórmula intermèdia en què serien les vegueries o consells comarcals els que absorbirien més competències i, en lògica conseqüència, més marge de maniobra pressupostari. Pel catedràtic d’història econòmica, institucions, política i economia mundial de la UB, Enric Tello, el debat constitucional, però, no s’ha de circumscriure, només, a l’àmbit administratiu, sinó que també ha d’entrar de ple en la problemàtica de la desigualtat territorial que hi ha entre les àrees metropolitanes del país i les rurals. “Tenim un problema històric d’iniquitat que ha creat un sentiment de desgreuge històric que cal corregir”, reflexiona.

El de l’organització política administrativa és un dels set àmbits temàtics de deliberació en què s’ha dividit el procés participatiu. A partir de novembre, i un cop finalitzin les jornades de formació com la que avui es fa a Sabadell, és quan començaran les discussions obertes a la ciutadania sobre tots els blocs que hauran de donar forma a l’embrió d’una carta magna, i que es canalitzaran a través de 52 agrupacions o enteses distribuïdes per tot el Principat. Els resultats de les discussions seran sistematitzats per un Fòrum Cívic i Social que les elevarà després al Parlament. Això, però, no serà abans de mitjans del 2020.