El rebel instigador

El Tribunal Suprem no perdona a Jordi Cuixart el seu al·legat final en el judici del procés: “Tot el que vaig fer ho tornaria a fer.” L’advertència del líder sobiranista apuntala l’argumentari de la justícia espanyola per condemnar-lo a nou anys de presó per un delicte de sedició.

L’alt tribunal considera el president d’Òmnium Cultural un home d’una “persistent i contumaç actitud de rebel·lia”. Tot i que en la sentència l’elogia pel seu “compromís amb la no-violència” i per les seves “conviccions pacifistes”, tot seguit l’assota per la seva manera de procedir, “un progressiu in crescendo que el portarà a fer el salt des de les crides a la protesta, a les manifestacions i a la mobilització legítima fins a empènyer la ciutadania a la resistència activa i a l’oposició per vies de fet al compliment d’ordres judicials o de qualsevol decisió de les autoritats que contradigués o obstaculitzés el propòsit ferm de fer un referèndum basat en un suposat dret d’autodeterminació”.

El Suprem ha focalitzat bona part dels seus raonaments contra Cuixart en el paper que va tenir en les protestes per l’escorcoll a la seu d’Economia el 20 de setembre. L’acusa de ser un dels principals instigadors per impedir les actuacions judicials i policials. El tribunal li reprotxa que va apel·lar “a la determinació mostrada en la Guerra Civil”, emprant l’expressió “no passaran!”, i que es va adreçar als ciutadans enfilat a dalt d’un dels cotxes de la Guàrdia Civil “en nom de les entitats sobiranistes, així com del PDeCat, ERC i la CUP”, proclamant que “tots estaven alçats” per lluitar “per la seva llibertat”.

Els missatges que va escriure Cuixart a les xarxes socials durant l’1-O són la font de la qual beu el tribunal per castigar-lo. “Cuixart va encoratjar un aixecament tumultuari per convertir en paper mullat decisions judicials”, sosté la sentència. “No eren crides a votar, sinó a fer força o resistència a l’acció policial.” “La resistència és resistència, suposa força física i intimidatòria, suposa pressió, suposa oposició a l’actuació policial dirigida a fer efectius manaments judicials.”

El Suprem renya Cuixart –i, de retruc, fa un desconcertant avís a la societat– per la interpretació que fa dels drets fonamentals. “La seva actitud portaria al caos si fos admesa i generalitzada. Suposaria el suïcidi de l’estat de dret. La seva autodestrucció.” I conclou que el mateix Cuixart ha assumit la seva responsabilitat. “No la defuig, ni la dissimula ni l’amaga, i arriba a verbalitzar la seva decidida voluntat de seguir ajustant la seva conducta a aquestes pautes: «Ho tornarem a fer.»”