L’eriçó

És cone­guda la faula de l’eriçó i la gui­lla. L’eriçó sap molt només d’una cosa, la gui­lla poc de mol­tes. Isa­iah Ber­lin la va uti­lit­zar per ava­luar els filòsofs, els lite­rats, els artis­tes i els polítics. És un eriçó en Plató i una gui­lla l’Aristòtil, un eriçó en Proust i una gui­lla en Shakes­pe­are, un eriçó en Ver­meer i una gui­lla en Picasso, un eriçó en Napoleó i una gui­lla en Lin­coln.

Ser un eriçó és tro­bar un forat en el camí i no evi­tar-lo, sinó cavar més “fondo”, és pen­sar en l’objec­tiu i obli­dar els mit­jans que es tenen per acon­se­guir-lo.

El eriçons en política no van bé, la política ha d’evi­tar fer sense tenir en compte l’entorn i el cost de fer-ho, perquè no tenir alter­na­ti­ves, o menys­prear el cost de fer, sol por­tar al fracàs... i a la frus­tració.

És legítim fer-se la pre­gunta de si el govern espa­nyol actua amb Cata­lu­nya com un eriçó.

Té la força, però podrà des­ple­gar-la fins acon­se­guir l’objec­tiu d’anul·lar l’inde­pen­den­tisme? Si l’anul·la, serà això més con­ve­ni­ent per a Espa­nya que si té èxit en inte­grar-lo? El pro­blema pot ser que si l’inde­pen­den­tisme es veu der­ro­tat opti per “llui­tar fins al final”, resis­tir-se sense impor­tar el cost... mai són aques­tes solu­ci­ons les bones...

Jurídica­ment els ter­mi­nis per fer al·lega­ci­ons a la sentència dei­xen els con­dem­nats pràcti­ca­ment sense marge. Qua­tre anys per resol­dre al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal més tres o qua­tre més als tri­bu­nals euro­peus por­ten els con­dem­nats, per revo­car-la, a set o vuit anys, més enllà del com­pli­ment de la pena impo­sada en la seva inte­gri­tat, tenint en compte els bene­fi­cis peni­ten­ci­a­ris. Si la presó es pot reduir, la inha­bi­li­tació, no. Per tant serà aquesta ferma fins a la revo­cació pels tri­bu­nals euro­peus. Les con­dem­nes tal com estan defi­ni­des posen fi pràcti­ca­ment a la vida política dels con­dem­nats. Dir que les con­dem­nes han estat benig­nes té una dosi no menor d’hipo­cre­sia.

Des d’una visió política, la recu­pe­ració de l’acti­vi­tat par­la­mentària i de govern amb nor­ma­li­tat reque­reix que no quedi ras­tre de la sentència, això porta el desen­llaç a més de deu anys. Si la nor­ma­li­tat política no és pos­si­ble fins aca­bar aquest període, vol dir això que no en tin­drem per un temps llarg? És això una solució?

El govern d’Espa­nya té un dilema, man­te­nir aquests ter­mi­nis i mirar així de des­truir amb el temps l’inde­pen­den­tisme, és a dir la victòria, o optar per una amnis­tia que per­meti escurçar el temps de les penes de manera sig­ni­fi­ca­tiva, la inha­bi­li­tació i la pri­vació de lli­ber­tat, fent l’ofe­ri­ment d’un pacte, un nou esta­tut refe­ren­dat o un referèndum amb l’alter­na­tiva de la inde­pendència, és a dir, el pacte.

La segona opció no sem­bla ara pos­si­ble perquè seria una victòria de l’inde­pen­den­tisme. Si diem que el con­flicte no es pot resol­dre per la victòria de ningú, s’ha d’excloure aquesta alter­na­tiva. L’exclusió d’aquesta porta al fet que l’única solució és un nou esta­tut en què s’acon­se­guei­xin les com­petències que són necessàries per a l’auto­go­vern i el benes­tar dels cata­lans d’una i altra sig­ni­fi­cació política.

En defi­ni­tiva, l’amnis­tia a canvi de la lle­ial­tat al pacte polític d’un nou esta­tut. Això és tan cert com a pos­si­ble solució com que la violència al car­rer ha de ser con­dem­nada per política­ment inac­cep­ta­ble.

L’únic avan­tatge de la sentència és fer evi­dent el que és pos­si­ble en el curt i mitjà ter­mini. És a dir, la des­a­pa­rició política dels con­dem­nats. D’aquí a 20 anys seran uns altres els que hau­ran de deci­dir. Recor­dem en Mic­hael Collins i apren­guem de l’experiència històrica. Van ser la mode­ració, la pro­gres­si­vi­tat i la for­ta­lesa les que van per­me­tre acon­se­guir l’objec­tiu. Ara pot ser aquest un altre, però el mètode lla­vors útil ara també ho podria ser.