L’eriçó

És coneguda la faula de l’eriçó i la guilla. L’eriçó sap molt només d’una cosa, la guilla poc de moltes. Isaiah Berlin la va utilitzar per avaluar els filòsofs, els literats, els artistes i els polítics. És un eriçó en Plató i una guilla l’Aristòtil, un eriçó en Proust i una guilla en Shakespeare, un eriçó en Vermeer i una guilla en Picasso, un eriçó en Napoleó i una guilla en Lincoln.

Ser un eriçó és trobar un forat en el camí i no evitar-lo, sinó cavar més “fondo”, és pensar en l’objectiu i oblidar els mitjans que es tenen per aconseguir-lo.

El eriçons en política no van bé, la política ha d’evitar fer sense tenir en compte l’entorn i el cost de fer-ho, perquè no tenir alternatives, o menysprear el cost de fer, sol portar al fracàs... i a la frustració.

És legítim fer-se la pregunta de si el govern espanyol actua amb Catalunya com un eriçó.

Té la força, però podrà desplegar-la fins aconseguir l’objectiu d’anul·lar l’independentisme? Si l’anul·la, serà això més convenient per a Espanya que si té èxit en integrar-lo? El problema pot ser que si l’independentisme es veu derrotat opti per “lluitar fins al final”, resistir-se sense importar el cost... mai són aquestes solucions les bones...

Jurídicament els terminis per fer al·legacions a la sentència deixen els condemnats pràcticament sense marge. Quatre anys per resoldre al Tribunal Constitucional més tres o quatre més als tribunals europeus porten els condemnats, per revocar-la, a set o vuit anys, més enllà del compliment de la pena imposada en la seva integritat, tenint en compte els beneficis penitenciaris. Si la presó es pot reduir, la inhabilitació, no. Per tant serà aquesta ferma fins a la revocació pels tribunals europeus. Les condemnes tal com estan definides posen fi pràcticament a la vida política dels condemnats. Dir que les condemnes han estat benignes té una dosi no menor d’hipocresia.

Des d’una visió política, la recuperació de l’activitat parlamentària i de govern amb normalitat requereix que no quedi rastre de la sentència, això porta el desenllaç a més de deu anys. Si la normalitat política no és possible fins acabar aquest període, vol dir això que no en tindrem per un temps llarg? És això una solució?

El govern d’Espanya té un dilema, mantenir aquests terminis i mirar així de destruir amb el temps l’independentisme, és a dir la victòria, o optar per una amnistia que permeti escurçar el temps de les penes de manera significativa, la inhabilitació i la privació de llibertat, fent l’oferiment d’un pacte, un nou estatut referendat o un referèndum amb l’alternativa de la independència, és a dir, el pacte.

La segona opció no sembla ara possible perquè seria una victòria de l’independentisme. Si diem que el conflicte no es pot resoldre per la victòria de ningú, s’ha d’excloure aquesta alternativa. L’exclusió d’aquesta porta al fet que l’única solució és un nou estatut en què s’aconsegueixin les competències que són necessàries per a l’autogovern i el benestar dels catalans d’una i altra significació política.

En definitiva, l’amnistia a canvi de la lleialtat al pacte polític d’un nou estatut. Això és tan cert com a possible solució com que la violència al carrer ha de ser condemnada per políticament inacceptable.

L’únic avantatge de la sentència és fer evident el que és possible en el curt i mitjà termini. És a dir, la desaparició política dels condemnats. D’aquí a 20 anys seran uns altres els que hauran de decidir. Recordem en Michael Collins i aprenguem de l’experiència històrica. Van ser la moderació, la progressivitat i la fortalesa les que van permetre aconseguir l’objectiu. Ara pot ser aquest un altre, però el mètode llavors útil ara també ho podria ser.