“No accepto el discurs derrotista d’alguns”

Amb la màxima serenitat. És indiscutible que és una pena altíssima, però també sé que se’ns condemna per les nostres idees polítiques, per fer-ne un escarment i per llançar un avís als polítics i a la societat civil. La condemna vol tenir un caràcter exemplificant, però això és ignorar que, malgrat la presó i les amenaces, no desistirem a l’hora de continuar lluitant per la llibertat i la justícia. Tots els presos hem mantingut en tot moment la dignitat i la fermesa.

Després de dos anys a la presó, he après a no fer-me cap il·lusió, fins i tot a situar-me en el pitjor escenari. Després de les filtracions del cap de setmana previ a la sentència, tenia clar que, tot i passar d’un delicte de rebel·lió a un delicte de sedició, les penes es mantindrien altes. Sabia que en el meu cas es podien situar entre els 10 i els 15 anys. No em vaig equivocar.

El dia que vam saber la sentència els presos del nostre mòdul s’acostaven a nosaltres com donant-nos el condol. Estaven molt afectats, ells han estat els més sorpresos per la duresa de les penes. Ningú no pensava que podien ser tan altes. Un noi sud-americà, amb qui no tinc gaire relació, em va abraçar dient-me que allà tots érem família i que si necessitava qualsevol cosa només ho havia de demanar. Són experiències que no oblidaré mai.

És una sentència política. Ens hauríem pogut estalviar els quatre mesos de judici perquè el tribunal tenia decidit que ens condemnaria. Totes les proves que s’han tingut en compte per a la meva inculpació provenen de Pérez de los Cobos, de Millo, del secretari d’estat de Seguretat..., són les proves que havia sol·licitat l’acusació. Quan es tenen en compte les proves aportades per la meva defensa se’n fa una interpretació que sempre em perjudica. El més preocupant són els precedents que fixa i les limitacions de drets fonamentals, com ara el dret de manifestació i de llibertat d’expressió que representa. La sentència no només ha de preocupar els independentistes, sinó que hauria de preocupar tots els demòcrates. En la sentència, el Suprem diu que el dret de protesta no pot mutar en “un exòtic dret a l’impediment dels agents de l’autoritat a donar compliment a un manament judicial”. És a dir, pel Suprem, el dret de protesta pacífic, si impedeix el compliment d’un manament judicial, podria esdevenir delicte de sedició. Això sens dubte representa un preocupant retrocés del dret de manifestació.

L’autor del relat de la rebel·lió és l’anterior fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza. Els fiscals del Suprem i el jutge instructor Llarena han fet una defensa aferrissada de la rebel·lió, fins al punt que aquest delicte ha estat la base de l’acte de processament. L’acusació de rebel·lió, que decau amb la sentència, és l’argument jurídic que utilitza la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, per suspendre com a diputats Jordi Sànchez, Josep Rull, Jordi Turull i Oriol Junqueras. És l’argument jurídic per suspendre Raül Romeva al Senat i els diputats al Parlament de Catalunya. Per tant, l’acusació de rebel·lió ha estat útil per apartar-nos políticament i incomplir el mandat que els ciutadans van expressar a les urnes. Intueixo que el viratge jurídic de la rebel·lió cap a la sedició és degut a la por que el Tribunal Europeu de Drets Humans pugui desautoritzar el Suprem. Marchena és conscient que aquesta desautorització és més factible amb una condemna per rebel·lió.

Sens dubte. En tot moment el text de la sentència, però també el procediment, o la cara amable del president del tribunal durant el judici, responen a aquest fet. El tribunal sempre ha estat conscient que una possible condemna es recorreria en contra a Europa i ha hagut de minimitzar qualsevol risc. La sentència té 494 pàgines, gairebé 190 es dediquen a justificar la no existència de vulneració de drets fonamentals denunciada pels advocats.

Aquesta és una de les proves que el tribunal pren en consideració a partir de la declaració de Pérez de los Cobos. Accepten que ell, en la seva funció de coordinador, desconeixia que a cada centre de votació s’hi enviaria una parella de Mossos. Això, segons el tribunal, implicava que els Mossos no poguessin complir les ordres de la magistrada del TSJC. Aquesta versió va quedar absolutament desqualificada per la declaració del comissari dels Mossos Ferran López, que va afirmar que Pérez de los Cobos era plenament coneixedor que s’enviaria un binomi de policies als col·legis electorals. Davant la disparitat de versions, el meu advocat va sol·licitar un acarament entre Pérez de los Cobos i Ferran López, que el tribunal va desestimar. El tribunal es permet afirmar que la insuficiència de Mossos als centres es va mostrar amb “cínica notorietat”.

Aquesta és una de les expressions polítiques, valoratives, que fa el tribunal. Argumenta “l’engany” a partir de la voluntat expressada per tots els acusats que sempre es va voler arribar a un acord pactat amb el govern de l’Estat. Quan el president Puigdemont suspèn la declaració del 10 d’octubre, ho fa precisament per buscar aquest acord, per donar una nova oportunitat al diàleg amb el govern de l’Estat espanyol. El mateix tribunal hauria pogut denunciar la falta de voluntat de l’Estat a dialogar, però és evident que prefereix apuntar contra els membres del govern a partir d’opinions polítiques gens neutrals.

Quina necessitat tindria Marchena d’insistir tant en aquesta idea si no hi haguessin tants dubtes i fins i tot certeses que es tracta d’un judici polític? És el mateix que fa el govern de l’estat amb la campanya d’España Global per explicar arreu del món que Espanya és una democràcia consolidada. Un país democràtic de debò necessita fer aquestes campanyes? És evident que no. Afortunadament, tothom va poder seguir el judici a través dels mitjans de comunicació i va poder escoltar les acusacions de la fiscalia tractant-nos de colpistes. El judici i la sentència tenen un clar missatge polític. L’Estat anuncia urbi et orbe les conseqüències que té voler trencar la unitat d’Espanya. També vull recordar que, en la fase d’instrucció, el jutge Llarena, en una de les interlocutòries, diu textualment que no em concedeix la llibertat provisional perquè les meves idees polítiques sobiranistes coexisteixen en un context polític en què no té la certesa que hagi desaparegut la intenció d’assolir la independència.

Ens queda la via política. Aquest és un conflicte polític i només se solucionarà per la via de la negociació política. Sé que no serà fàcil i sé que la disposició del govern espanyol, també amb Pedro Sànchez, és ara mateix nul·la, però no podem abandonar aquesta via. Això no vol dir que ens haguem de quedar de braços plegats esperant que algun dia el govern espanyol es decideixi a seure i parlar. Hem de forçar i facilitar aquest diàleg, hem de crear unes condicions favorables. Només ho podem fer des de la fortalesa política, amb una àmplia majoria al Parlament i amb una majoria social. La combinació dels dos factors ens fa invencibles, com vam veure l’1 d’octubre. Soc optimista, no accepto els discursos derrotistes d’alguns sectors. Som més gent que mai, hem arribat més lluny que mai i el nostre principal enemic és que s’instal·li entre nosaltres una moral de derrota o els discursos màgics que només generen frustració.

No m’ha sorprès gens. Respon a la indignació de moltíssima gent i sobretot és una mostra de la vitalitat del país. La gent està compromesa i vol canalitzar el seu malestar i la seva determinació a través d’accions.

Rebutjo i condemno sense cap matís les accions violentes d’aquests dies. Ho faig per convicció, perquè sempre he defensat les accions no violentes i la lluita pacífica. El pacifisme és la força de l’independentisme. És un enorme error estratègic que només beneficia els qui volen assimilar independentisme amb violència. Les accions multitudinàries, les Marxes per la Llibertat i altres concentracions massives han quedat tapades per les accions de grups violents minoritaris. Puc entendre el malestar, però hem de saber canalitzar aquesta energia cap a accions de desobediència civil no violentes.

Jo ja vaig passar per aquesta situació. Li recordo que amb motiu de l’1 d’octubre van arribar a Catalunya més de 6.000 efectius del CNP i de la Guàrdia Civil, que el fiscal en cap de Catalunya va nomenar un coordinador general per a totes les policies, inclosos els Mossos d’Esquadra. Vaig denunciar la situació perquè era contrària a l’Estatut i a la llei, vam presentar un recurs contra la decisió, que va ser rebutjat pel TSJC. Aquesta denúncia i la no acceptació de la figura del coordinador formen part de l’argumentació del Suprem per demostrar que vaig evitar fer complir els manaments judicials.

La policia que tenim és exactament la mateixa i actua sota el mateix model que ho va fer durant els atemptats del 17 d’agost o l’1 d’octubre. Aleshores ningú posava en dubte ni el model ni la policia pròpia. Amb determinades actituds i crítiques l’única cosa que aconseguirem és que una competència tan important sigui intervinguda per l’Estat. Quanta gent ho està esperant? Farem el joc al PP i a Ciutadans? Algú es pensa que avui aconseguiríem les competències en ordre públic a Catalunya? Hi ha moments en què cal conservar el que s’ha aconseguit i intentar no malmetre-ho. Tenim una gran policia, com va quedar acreditat durant els atemptats del 17-A.

Jo no demanaré l’indult ni emprendré cap acció que signifiqui la renúncia dels meus ideals. Estic convençut del que vaig fer i em mantindré coherent en totes les meves accions. Aquest és un conflicte polític i una llei d’amnistia seria més pròpia de la situació de conflicte polític que vivim.