Amics de la República

Uns “amics” de la República, els “Joans”. Així va respondre, a la pregunta del fill petit, referint-se a Joan Tardà i a Joan Olòriz, Quim Ayats, cap d’ERC a l’Ajuntament de Girona i company del “front de Madrid” durant la seva etapa de senador. De mestres i de lliçons, però sobretot una reflexió de l’amistat en la política, necessària, més enllà de la cortesia parlamentària, va girar bona part de la presentació del llibre de Joan Olòriz , Del Congrés estant ( Curbet Edicions ), dijous al vespre, a la Fundació Valvi. L’amistat que es forja en el present a base d’un passat comú militant. Joan Tardà ho va tenir clar quan va conèixer Olòriz, en qui va veure també “un fill del PSUC”. Els dos Joans comparteixen també la feina de professor. I en aquest sentit, Tardà va lloar “l’obsessió pel didactisme” de Joan Olòriz en el Congrés, tant en les comissions com en l’oratòria, un reconeixement fins i tot de la bancada contrària, de diputats de Cs i del PP, emmirallats per l’exposició feta des del faristol del Congrés, d’Olòriz. “És savi qui explica les coses de manera fàcil”, va assenyalar Tardà amb relació al perfil de qui va ser diputat republicà per Girona del 2016 al 2019, després d’una llarga trajectòria a l’Ajuntament gironí. Abans, Quim Ayats havia picat l’ullet a Olòriz recomanant-li que continués escrivint, però no de l’etapa a Madrid, sinó dels anys viscuts a la plaça del Vi.

Precisament per la trajectòria política d’Olòriz –va ser regidor a Girona per ICV–, Joan Tardà el va definir com a “desacomplexat ideològicament”. “No és nacionalista; és republicà i home d’esquerres”, va declarar, com a gran titular, Joan Tardà, tot incidint amb el pòsit comunista i els molts debats i discussions mantinguts per cloure amb el pensament republicà que “tots els pobles ibèrics són germans”.

“I ara què?”, va preguntar Tardà. Cal mirar enrere. I la lectura de les actes parlamentàries del 1918, amb un castellà florit, quan arriba al Congrés una proposta d’estatut d’autonomia, és prou il·lustrativa. “Et vas enrojolant i t’agafa escalfor a la cara perquè són els mateixos arguments”, va confessar Tardà. “Los diputados catalanes se ausentan del hemiciclo. No hay nada que hacer, ustedes no canviaran nunca” es deia a Madrid fa cent anys. I una reflexió que hi ha “debats permanents en el temps”.“Ens podem preguntar honestament si algun dia aquest Estat estarà en disposició de dialogar” i tornant a la història, Tardà va afirmar: “Va caldre que caigués el règim, amb la República del 1931, per reconèixer l’autonomia de Catalunya.” “Haurà de caure la segona restauració borbònica perquè puguin dialogar i negociar amb el poble català, armat cívicament amb les forces de les urnes?” I ho va deixar a tall de reflexió per assenyalar que el llibre de Joan Olòriz és una “mirada a un moment molt concret”.

Olòriz va prendre la paraula del diàleg recordant que tancant-t’hi en banda, “t’empetiteix”. Sobre la mobilització actual, tot el suport als joves empresonats. “La gent se sorprèn de les manifestacions a Madrid”, va indicar. Els dos Joans, a banda de fer-se amics a Madrid, també van fer molta feina en ateneus. I Olòriz va recordar una visita a la Universitat de Valladolid on els republicans catalans van trobar-hi “hostilitat amb respecte”. La consellera de Justícia, Ester Capella, entre el públic, en el torn de paraula va instar a la unitat contra els embats d’un estat que funciona com un “rellotge suís”. A això, Olòriz va dir haver-se tornat “independentista” perquè ha vist el poder de l’Estat.