Sense dret a manifestar-se

Prohibició d’assistir a manifestacions mentre duri la instrucció. És la mesura cautelar imposada per jutges de Barcelona, Girona i Tarragona a més d’un centenar de les 200 persones detingudes durant les dues primeres setmanes de mobilitzacions contra la sentència del Suprem. Una de les darreres a acceptar aquesta restricció ha estat Xènia Garcia, a canvi d’obtenir la llibertat provisional, després de quinze dies tancada al penal de Wad-Ras. En el cas dels jutjats de Lleida s’ha imposat l’ordre d’allunyament de la subdelegació del govern espanyol i d’Hisenda, on es van produir aldarulls.

El dret a manifestació és un dret fonamental i la seva restricció no està emparada explícitament en cap llei. Aviat, les audiències provincials s’hauran de pronunciar sobre aquestes mesures, com també sobre les 26 presons provisionals imposades. El precedent més recent es remunta a fa cinc anys i es van dictar respostes oposades: uns tribunals van revocar la mesura de prohibir anar a protestes i altres la van validar. Des de llavors, no hi ha hagut noves resolucions i el Tribunal Suprem no s’ha pronunciat sobre aquesta qüestió, segons juristes consultats. L’alt tribunal espanyol, a partir d’un cas concret, fixa un criteri quan hi ha resolucions contràries, com va passar en el cas de la prohibició de fer servir durant un temps el metro a carteristes condemnats, que va avalar el març del 2018.

Va ser amb l’esclat d’incidents en el desallotjament de la casa social ocupada de Can Vies, al barri de Sants, que jutges de Barcelona van imposar la prohibició d’assistir a manifestacions a uns 25 activistes, una mesura insòlita que els advocats de moviments socials recorden haver vist de forma excepcional per la vaga del 29 de març del 2012. Els advocats defensors d’Alerta Solidària, agrupació de l’esquerra independentista, sostenen que aquesta mesura és un càstig a la dissidència. Alguns dels activistes de Can Vies van recórrer contra aquesta restricció, i la secció sisena de l’Audiència de Barcelona els va donar la raó en considerar que és “un dret consagrat en l’article 21 de la Constitució”. Per contra, la secció vuitena, llavors presidida per Jesús María Barrientos, actual president del TSJC, considerava que sí que es podia acordar en funció de la gravetat dels fets i per evitar una limitació major com és la presó provisional.

Una de les jutgesses que van imposar aquesta mesura va basar-se en l’argument del fiscal que l’article 13 de la llei d’enjudiciament criminal permet adoptar les mesures cautelars necessàries per a la protecció de les persones i béns, i en el 544, que possibilita la restricció de la llibertat ambulatòria a persones amb un procés penal obert. El ponent de la resolució de la secció sisena, el magistrat José Luis Ramírez, però, va defensar el dret a manifestació “com un dret en si mateix” fonamental “per a la salut del sistema democràtic”. I va sostenir que la llei que es va aplicar per a la prohibició no serveix en aquest precepte, quan està en joc un dret fonamental. “La mesura acordada no té l’imprescindible suport legal”, va concloure.