Auge i caiguda del “germà president”

“El meu pecat és ser indígena, cocalero, dirigent sindical”, va dir Evo Morales quan va presentar la dimissió. Resumia així el que considera el motor de les revoltes que aquest cap de setmana li han costat la presidència de Bolívia: un odi cap a tot allò que representa la seva figura. Tingui raó o no, Evo va ser una anomalia política en un país dominat per les elits, el primer que “s’assemblava a Bolívia”, tal com li deien els seus seguidors el 2005, quan va guanyar les eleccions amb un 54% dels vots. L’expectativa va ser enorme, però catorze anys després, molts d’aquells que l’idolatraven l’han abandonat.

Evo Morales va ser el primer i únic president indígena de Bolívia, on el 60% de la població es reconeix membre d’alguna població originària, majoritàriament aimares i quítxues. Quan va jurar com a president al Tiahuanaco, les ruïnes d’una capital preinca situada als afores de La Paz, desenes de milers d’indígenes es van acostar a l’antic temple per lloar el nou cap. Li van donar els atributs de comandament i els ponxos vermells, autoritats indígenes, i el van instar a complir la promesa d’igualtat i prosperitat per a les comunitats. A La Paz, les forces polítiques tradicionals li donaven sis mesos de supervivència en el càrrec. Però es van equivocar.

Nascut en una família pobra del sud andí de Bolívia, d’adolescent es va traslladar al Chapare, a Cochabamba, on els camperols cultiven encara la coca. En aquest reducte selvàtic de carreteres de terra i cases precàries, el jove Evo va demostrar una capacitat innata per a la negociació política i el lideratge. Aviat es convertiria en cap del sindicat dels cocaleros de la regió i des d’allà va lluitar contra les polítiques de “coca zero” que el govern de Sánchez de Lozada impulsava amb la DEA, l’agència antidrogues dels Estats Units. Van ser les revoltes dels cocaleros les que van posar fi al mandat de Sánchez de Lozada. El 2005 va guanyar les eleccions sota la bandera del seu propi partit, el Moviment al Socialisme (MAS).

Els moviments indígenes es van sentir representats per aquest home que parlava la seva llengua. El primer que va fer el “germà president” va ser nacionalitzar els hidrocarburs, principal font de divises del país. Amb diners i acompanyat pel boom de les primeres matèries, va fer que Bolívia creixés des del 2006 al 4,9% anual i la pobresa extrema baixés del 38,2% del 2005 al 17,1% del 2018. Reelegit el 2009 amb el 64% dels vots, semblava imbatible, però tot va canviar quan va convocar un referèndum per presentar-se per tercer cop. El va perdre, però no en va fer cas. Des de llavors, va aparèixer com un dèspota disposat a perpetuar-se en el poder i sord als reclams de la seva gent. La bomba va esclatar finalment diumenge.