Política

Les víctimes ignorades del 17-A

Els afectats psicològics dels atemptats de Barcelona i Cambrils denuncien que no reben cap tipus d’ajuda, ni tan sols terapèutica

L’associació que els guia, la Uavat, indica que el Ministeri de l’Interior ha rebutjat el 82% de les demandes

L’entitat ha atès fins ara 210 persones

El Ramon Serrano acaba de rebre una trucada del Ministeri de l’Interior en què li diuen que, si vol, li entregaran una insígnia per acreditar la seva “condició d’il·lès” en l’atemptat de la Rambla. Considera que l’oferiment és gairebé un insult –“em fa riure, em fa plorar...; la impotència és total”, diu–, perquè un pin és l’únic que ha aconseguit del ministeri, que no el reconeix com a víctima de terrorisme –il·lès físic ho és, però té nombroses lesions psicològiques– perquè ha entregat la documentació fora de termini, cinc mesos tard.

El 17 d’agost, a les 16.50 hores, el Ramon viatjava en un autobús de la línia 59 quan va veure que una furgoneta “s’ho enduia tot al seu pas”. Va demanar al conductor que obrís portes i en va baixar per ajudar en el que va poder. Té seqüeles psicològiques per tot el que va viure i veure, però segons el ministeri no té dret a cap tipus de reconeixement ni suport. La Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme (Uavat), l’associació que es va crear després dels atacs de Barcelona i Cambrils per informar les víctimes dels seus drets, també les que no surten en les llistes oficials, va denunciar al mes de juliol que el 82% de les sol·licituds de reconeixement com a afectats pels atemptats del 17 i el 18 d’agost del 2017 a Catalunya, majoritàriament psicològics, han estat denegades. Però fins que no coneixem les històries que hi ha darrere les xifres no ens podem adonar de la magnitud del calvari que estan passant per intentar que l’Estat reconegui les seves lesions i la desatenció que viuen.

El Ramon és un dels entrevistats en aquestes planes, però la Uavat ha atès fins a 210 persones, de les quals 117 han presentat sol·licituds d’ajudes a Interior. Ser reconegut com a víctima del terrorisme permet rebre una indemnització pels dies de baixa laboral agafats des de l’atemptat i també en el cas que les seqüeles derivin en una incapacitat, ja sigui total, parcial o absoluta. També una ajuda de fins a 3.600 euros el primer any de teràpia.

Criteris clínics obviats

Segons la psicòloga experta en trastorns posttraumàtics Sara Bosch, presidenta de la Uavat, la majoria de denegacions no responen a criteris clínics. “S’argumenta, per exemple, que l’afectat no va rebre assistència psicològica els dies immediatament posteriors a l’atemptat, quan en la guia elaborada pel mateix ministeri es recorden els criteris internacionals i s’explica que el trastorn posttraumàtic pot aparèixer molt després”, exemplifica. “Si el reconeixement de víctimes no comportés, per llei, també un rescabalament, no hi hauria cap problema”, conclou. Robert Manrique, víctima de l’atemptat d’Hipercor i assessor de l’associació, denuncia que s’han endurit molt els criteris per reconèixer les víctimes psicològiques. “En el passat hi ha hagut qui ha fet teatre i s’ha aprofitat d’aquestes ajudes, però estan pagant justos per pecadors; que l’Estat retiri les pensions a qui no les mereix i es preocupi dels que sí que estan reconeguts com a víctimes per pèrits forenses i psicòlegs i psiquiatres.”

Les persones que eren a la Rambla o a Cambrils i han patit danys s’enfronten a un segon gran problema, i és que el termini per demanar ser reconegut com a víctima és d’un any a partir dels fets. Molts afectats psicològics no sabien que tenien drets a reivindicar –encara ara gairebé se senten culpables per demanar res havent sobreviscut– i no va ser fins que van arribar a la Uavat que van descobrir que també són víctimes i quines eren les gestions que havien de fer. Molts tràmits s’han iniciat tard perquè localitzar els afectats que no sortien en llistes oficials va ser complicat i ho ha hagut de fer aquesta associació amb els seus mitjans, quan és tasca competent del ministeri. Interior va assegurar que seria “molt flexible” amb els terminis, però a la pràctica no ha estat així, i ha suposat un nou entrebanc –l’enèsim– burocràtic.

SARAY GÓMEZ

“Anar reobrint la ferida... per a què? No confio en res que vingui del ministeri”

La Saray Gómez té 20 anys i és de Rubí. El 17 d’agost del 2017 treballava en un dels quioscos de flors de la Rambla i vivia a Barcelona. Mesos després de l’atemptat, va haver d’abandonar tant la parada com la ciutat.

Quan va deixar la feina?
Un any després. M’agafaven atacs d’ansietat. Vaig tornar a Rubí, no volia viure a Barcelona. T’adones que els llocs grans, amb multituds, amb soroll, et fan por.
L’endemà de l’atac, però, va tornar a treballar.
Sí. Em considero forta i vaig pensar que podia. Els primers dies la gent venia i t’abraçava i et deia que eres molt forta i tothom corejava “No tenim por”, però sí que aconsegueixen que en tinguis, i molt profunda. Els que ho hem viscut mai ho oblidarem i estic segura que hi haurà gent que tindrà seqüeles tota la vida. Et poden aflorar abans o després, però hi són.
Com va viure aquell dia?
Tot va passar molt ràpid. Era a dins la botiga, vaig retrocedir i vaig caure d’esquena. De seguida saps que és un atemptat, es crea com una aura diferent. Vaig veure clarament com el conductor donava un cop de volant i intentava matar tothom que pogués.
Què va passar després?
De seguida em va venir a buscar el meu germà, que també treballava a la Rambla i havia patit molt per mi, i vam poder arribar al nostre pis de Ciutat Vella. No vam poder dormir en tota la nit.
Està en tractament?
Per estrès posttraumàtic, ansietat i trastorn del son. Jo pensava que podia superar-ho sola, però no estava bé. Va ser la meva mare la que em va dir que havia d’anar al psicòleg.
Qui ho paga?
Nosaltres, i som una família humil; és un esforç important.
De moment, li han denegat ser reconeguda com a víctima per un error del ministeri. Confia que li ho acabin concedint?
No confio en res que vingui del ministeri. Ni amb totes les proves del món no reconeixen ningú. He sortit moltes vegades del metge, perquè m’havia de fer informes, amb mal de cap, esgotada de reobrir la ferida, i pensant: “Tot això, per a què? Si no servirà de res...”
RAMON SERRANO

“No s’atenen les víctimes perquè costa diners”

En la fotografia que il·lustra aquest reportatge es pot veure la samarreta que el Ramon Serrano, veí de l’Hospitalet de 48 anys, portava el dia 17 d’agost del 2017. La va deixar com a ofrena a la Rambla pocs dies després de l’atemptat.

Hi va escriure “Aquesta samarreta va ajudar el 17 d’agost. Descanseu en pau”. Per què?
Vaig ser dels primers a arribar al lloc dels fets. Una Mosso d’Esquadra ens va demanar que apartéssim d’allà totes les persones vives, però no sabies qui era viu, ni qui era mort, ni qui podies tocar... Vaig veure una noia sagnant pel cap i l’hi vaig tapar amb la samarreta. Vaig apartar tres persones ferides, fins que els Mossos ens van dir que ens havíem d’amagar.
Vostè no passejava per la Rambla, sinó que era en un autobús que passava pel lateral.
Sí, des d’allà vaig veure com la furgoneta ho escombrava tot. Vaig cridar al conductor que obrís les portes, i no volia, però finalment en vaig poder baixar. Crec que vaig ser l’únic, però no culpo qui s’hi va quedar, ningú és més o menys covard, només el que es queda allà a gravar, per al qual no tinc paraules.
Com li ha canviat la vida l’atemptat de Barcelona?
Me l’ha canviat sobretot a l’hora d’anar pel carrer. Vaig vigilant per tot arreu. Si entra molta gent en un lloc, tinc por; si perdo de vista alguna de les meves filles, m’agafa molt nerviosisme... I si he de passar per un pas de vianants i ve una furgoneta, no passo, m’espero fins al semàfor següent.
El Ministeri de l’Interior no el reconeix com a víctima de terrorisme, al·lega, perquè la petició estava fora de termini i, per tant, ni entra a valorar la seva petició. Què li sembla?
A mi la sang no em fa res, però ningú està preparat per veure una tragèdia així. Ells no saben el dany que tenim, el que hem viscut. I la petició està fora de termini perquè fins que la Uavat no em va localitzar no vaig saber que tenia drets. El ministre Fernando Grande-Marlaska va dir que seria flexible amb els terminis i no és cert. No s’atenen les víctimes ni s’hi lluita perquè tot costa diners.
La filla d’una amiga seva li va regalar una samarreta molt especial. Com és?
És similar a la que portava aquell dia, del Barça, amb la paraula Héroe al darrere i el número 3 per les meves tres filles. Em va emocionar molt.
Tornaria a baixar d’aquell autobús sabent el que patiria després i la poca ajuda que rebria?
Ho tornaria a fer perquè em surt de l’ànima. Si les persones que vaig treure d’allà van sobreviure, em dono per compensat. Jo defenso els meus drets, però em quedo amb el que vaig fer.
VIRGINIA SALAS

“Jo m’estic pagant la teràpia, però i qui no pot?”

Com avisa, el cas de Virginia Salas, de l’Hospitalet, és “de traca”, ja que s’hi acumulen una sèrie de despropòsits que encara li han fet més difícil reivindicar la seva condició de víctima de terrorisme. Gràcies a la teràpia que ella es finança, ha pogut tornar tres cops a la Rambla. “Sempre dono les gràcies”, diu emocionada.

Què feia aquell dia?
Havia vingut una amiga d’Escòcia i estàvem passejant per la Rambla. De cop ella va cridar “Corre, una furgoneta!”, i ja vaig veure l’estampida de gent i no vaig poder assimilar res. La furgoneta va xocar contra el quiosc on érem i l’impacte va ser estremidor. La força d’expansió ens va tirar a terra; tot eren cristalls i metall, i em vaig quedar en xoc.
Què van fer?
Et quedes petrificat. Pensava que havia estat una bomba i que tot estava perdut. Però la meva amiga va cridar “Corre!”, i això vam fer. Ens vam resguardar en un hotel.
Després van poder arribar en taxi a Bellvitge i allà van anar al CAP.
El metge de l’ambulatori em va curar la ferida al genoll i, tot i dir-li que havia viscut un atemptat, no em va dir ni fer res, ni tan sols ho va posar a l’informe. Ell va cometre un error, però nosaltres també: a l’hospital ens haurien fet proves i ens haurien obert un informe de lesions.
Vostè no necessàriament ho havia de saber.
No ho posen fàcil a ningú, però jo m’he trobat amb moltes negligències, ha estat surrealista. Del Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona, primer vaig rebre suport, però a la Unitat de Crisi ja no. He vist que falta molta coordinació.
Tot i aportar informes de les seves seqüeles, no és considerada una víctima.
Interior m’ho ha denegat perquè ho presento fora de termini, és vergonyós. No va ser fins que vaig trobar la Uavat que vaig saber que el primer que havia de fer era presentar una denúncia a comissaria. Allà em van preguntar que per què hi anava més d’un any després. “Així han canviat els protocols?” Realment s’ha format els metges i policies?
Quines seqüeles té?
Primer em van dir que tenia trastorn d’estrès agut, amb evitació i hiperalerta. I problemes musculars que ja tenia se’m van disparar. A la Unitat de Crisi em van fer un informe i no em van saber dir què n’havia de fer. Cada cop estava pitjor i ningú m’ajudava. No fa gaire temps, no hauria pogut ni fer una entrevista com aquesta.
Ha millorat amb teràpia?
Encara ara m’estan fent proves perquè l’estrès m’ha provocat problemes digestius, em vaig quedar primíssima. Tinc estrès posttraumàtic i des d’octubre del 2018 vaig al psicòleg. He treballat sobretot l’estat d’hiperalerta, els malsons i la por dels sorolls bruscos. Jo m’ho estic pagant, però i qui no pot? No només no compleixen la llei, sinó que ens fan estar pitjor amb aquesta desatenció total.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia