La governabilitat d’Espanya

La dependència catalana per la governabilitat d’Espanya és una realitat des que el Partit Popular de Mariano Rajoy va perdre la majoria absoluta l’any 2015. Des d’aquella majoria perduda hi ha hagut quatre eleccions generals en quatre anys i en totes les investidures el candidat ha hagut de dependre dels partits catalans.

Quan no hi ha hagut majories absolutes –els experts en demoscòpia asseguren que no n’hi haurà mai més– el govern espanyol de torn s’ha hagut de forjar amb els vots catalans. Ve de lluny, de quan a l’inici de la Transició democràtica va haver-hi el pacte constitucional del PSOE i la UCD. Llavors, Solé Tura, del PSUC, i Roca Junyent, de la Minoria Catalana, hi van tenir un paper molt destacat. També, i entre d’altres, els partits catalans van influir notòriament en l’etapa final de Felipe González, que va fer aigües per tot arreu pels GAL, i CiU no li va donar l’esquena fins a l’últim minut.

Va haver-hi també una forta influència de Pujol i Duran i Lleida en el primer govern d’Aznar sense majoria absoluta. Va venir de poc que CiU no entrés a l’executiu espanyol i fins i tot no presidís el Senat amb Joan Rigol. Jordi Pujol va preferir el famós pacte del Majestic. Un acord exclusivament per obtenir el que s’anomenava el peix al cove. Més potent va ser el suport català, en concret de CiU, quan, arran de la forta crisi econòmica del 2008, José Luis Rodríguez Zapatero va aprovar, gràcies a l’abstenció de CiU, dirigida per Artur Mas i Duran Lleida, un pla d’austeritat pública que es va executar l’any 2010 i del qual encara ressonen les conseqüències.

De sempre, amb estira-i-arronses, els partits catalans han estat presents a l’hora de col·laborar en la governabilitat d’Espanya. Però mai com ara hi havia hagut polítics presos per haver posat les urnes i mai una situació hostil com la que ha generat la prohibició constant de tot per guanyar vots.