Processó a la Meridiana

Va costar ahir tallar la Meridiana, però els meridians imbatibles ho van aconseguir en part. En part perquè del tot no es va poder tallar, però la tàctica d’anar en processó i molt a poc a poc passant pels semàfors en verd fins que es posaven en vermell i ai, mala sort, la meitat encara no havien arribat a la vorera i es quedaven enmig de la calçada... va funcionar força bé. Sobretot va posar molt nerviosos els antidisturbis dels Mossos, que veien com desenes de persones a velocitat d’1 per hora creuaven la Meridiana a l’altura de Fabra i Puig, primer, i, després, a l’altura del carrer Escòcia. Quan els Mossos intentaven impedir que la gent travessés la Meridiana per una cruïlla (“Creuar el carrer, no és delicte“, cridaven), la gent en grups s’anava movent cap a una altra; marejant la perdiu. Quan molta gent es quedava a la vorera del mig, la que parteix el carrer en dos, cridaven: “No hi cabem, no hi cabem.” I no hi cabien, és clar. Els agents de la Brimo (“Vergonya em faria ser policia”, els deien, o “No us mereixeu la farlopa que us foteu”) no es van atrevir a carregar fort, ja que la immensa majoria d’irreductibles eren gent gran. “Uuuuuuuuuuu!”, la gent imitava la sirena de la policia, cosa que, diuen els entesos, els fa enrabiar i molt. Sí que en un moment donat un grup de gent va quedar encerclada per policies, que els van “encapsular”. A un manifestant el van retenir i identificar (el van amenaçar de posar-li una multa per haver envaït el carrer). Hi va haver una càrrega i un home va caure a terra. No va passar d’aquí.

La d’aquesta nit passada va ser la número 50 que els meridians –molts veïns i molts altres vinguts de molts punts del país que s’hi desplacen a donar-los suport– tallaven aquesta via principal d’entrada i sortida de Barcelona. Ja se’ls coneix com als gals indomables que rebutgen l’invasor (com els famosos còmics de l’Astèrix). Entre els indomables, senyores grans, alguns homes amb crosses i un amb cadira de rodes que va travessar la Meridiana com a mínim vint vegades (per a desesperació dels agents, que haurien quedat fatal si se’ls hagués acudit colpejar aquell home, un dels més actius). A un senyor gran cada cop que creuava pel semàfor se li descordava la sabata i s’havia d’ajupir a cordar-se-la, cosa que alentia el pas dels vehicles que intentaven circular. També hi havia molta gent jove, tothom cridava a favor dels presos polítics, en contra de la “suposada democràcia espanyola”, a favor de la independència i, sobretot, de la llibertat. I recordaven als agents: “El vostre conseller és a la presó.”

Els talls a la Meridiana van començar l’endemà de la sentència contra els presos polítics. Hagi plogut, hagi fet fred, hagi sigut laborable o festa o el Tsunami Democràtic hagi dirigit la gent cap al nord o cap al sud, ells sempre han estat al mateix punt. Hi ha gent que no hi ha faltat ni un dia, d’altres hi van quan poden. Molts hi van en família (ahir poques perquè les “iogurteres” dels Mossos des de quarts de set que amenaçaven amb la seva presència). Molta gent hi va sola perquè amb el pas dels dies ja han fet amics i es troben allà. La Lali és una d’aquestes. Viu al Maresme però des del primer dia cada cop que pot hi va. “M’agrada l’ambient, combatiu i festiu i de molta unió.” Sí, la unió és inqüestionable. Ah, ahir a les nou, a més, hi va haver repic d’atuells.