A la recerca de la grandesa perduda de Rússia

Tal dia com avui, fa dues dècades, la nit de Cap d’Any del 1999, Borís Ieltsin, el primer president de la Rússia postsoviètica, anunciava la dimissió i nomenava de manera interina en el seu lloc el primer ministre, un desconegut exoficial del KGB anomenat Vladímir Putin.

Des de llavors, Putin ja no ha deixat el poder. Durant aquests vint anys, ha passat de la cooperació amb Occident a un obert antagonisme amb els EUA i amb la Unió Europea durant l’última dècada. “La relació entre Putin i Occident ha estat molt dramàtica. Ha evolucionat des d’una relació constructiva fins a una forta rivalitat i gairebé fins a l’enfrontament militar en els darrers anys”, comenta Fiódor Lukiànov, cap del Consell de Política Exterior i de Defensa de Rússia.

Decidit a recuperar la grandesa perduda del seu país en l’escena internacional, Putin es va intentar acostar a Occident –va arribar a sospesar la possibilitat d’ingressar a l’OTAN quan va rebre al Kremlin el president nord-americà Bill Clinton, el 2000–, però es va decebre aviat.

La invasió de l’Iraq (2003) i l’adhesió dels països bàltics a l’Aliança Atlàntica (2004) el van convèncer que Rússia no seria mai acceptada com un igual en la lliga d’estats democràtics i va optar per l’antagonisme en cada racó del planeta, des d’Europa fins a l’Orient Mitjà i l’Amèrica Llatina. “El leitmotiv de la política exterior de Putin no ha canviat. La seva missió era evitar que Rússia caigués en el segon o tercer rang. Tot el que ha fet des de llavors respon a aquesta estratègia. I ho ha aconseguit”, explica Lukiànov. Des que va pronunciar el seu incendiari discurs, el febrer del 2007 a Munic, en què acusava els EUA d’intentar crear un món unipolar i de dur a terme accions unilaterals al marge del dret internacional, la confrontació amb Occident es va convertir en una constant. En aquests darrers dotze anys, Putin ha capgirat la política internacional. Va forjar una aliança amb la Xina, va envair Geòrgia, va reconèixer la independència d’Ossètia del Sud i Abkhàzia, es va annexionar Crimea, va intervenir a Ucraïna i a Síria i va enviar mercenaris a diversos punts del món.

Davant la inacció de la Casa Blanca, s’ha convertit en el nou àrbitre a l’Orient Mitjà evitant la caiguda del règim de Baixar al-Assad, ha venut armes a Turquia i a l’Aràbia Saudita i ha reforçat llaços amb Egipte, Israel i l’Iraq.

També ha tornat a l’Àfrica mitjançant els contractes d’armes i, a l’Amèrica Llatina, ha desafiat Washington donant suport a Maduro i a Evo Morales. “La imatge que té d’ell el món occidental no es correspon amb la realitat. Putin, com Merkel, és un pragmàtic. No li agrada prendre decisions arriscades i és dels pocs líders internacionals que tenen tot l’ordre mundial al cap. Pensa en termes de geopolítica i en l’equilibri de forces al món. Això no vol dir que les seves cartes siguin les correctes”, destaca Lukiànov. Occident castiga Moscou per l’annexió de Crimea i la intervenció al Donbass amb sancions, però el resultat no ha estat l’esperat. Tot i que l’economia russa està estancada des de fa anys, els ingressos dels russos no paren de caure i la suspensió de la xarxa del gasoducte Nord Stream 2 suposa un dur revés per al Kremlin.