El preu d'uns polítics

El senyor Camps («Nadie en España se puede creer que el presidente de una comunidad tan importante como la valenciana haya podido cometer la tontería de dejarse comprar por tres trajes») i la senyora de Cospedal («Lo que comparto con él es que es que ninguna persona de bien y con responsabilidad política se vende por tres trajes») estan completament d'acord que un càrrec públic es pot deixar subornar. Només puntualitzen que tres vestits són ben poca cosa. No tinc cap dubte que en parlen amb coneixement de causa.

Es veu que tots dos saben del cert quin és el preu d'un polític, i també saben que és força més alt que això. Que tres vestits són una minúcia, molt distant de l'autèntic preu de la cosa, que deu anar per xifres amb molts zeros, que s'estableixen en operacions ben tramades i amagades —amb excel·lència professional— de qualsevol possible fiscalització comptable. Potser és per això que només els enxampen en coses de poca volada: uns vestidets no cobrats, unes bosses regalades, o qualsevol altra fotesa. Després d'haver participat en operacions enormement més sucoses, tot això els deu semblar un no-res, i no es prenen les molèsties necessàries per a deixar-ho tot lligat i ben lligat, com és el seu costum, i com mana la seua tradició política. Deu ser —poc més o menys— com si després d'haver circulat a 250 Km/h per la carretera, sense que els radars et puguen detectar, passes a anar a 60 en un lloc on la velocitat està limitada a 50 km/h. T'ha de semblar tan poca cosa, que ni tan sols no prens precaucions per a amagar-te de la policia!

Aquesta és la conseqüència —entre moltes altres— de no haver fet una transició sinó una continuació avalada de la dictadura. La corrupció és inherent a aquesta pseudodemocràcia, com ho és a qualsevol dictadura. Els llaços familiars o d'amistat, els interessos compartits i il·legítims, i l'avarícia són els únics criteris que compten en els règims absolutistes. I l'ocultació, la manipulació, la censura i la mentida reiterada són les armes habituals dels sistemes corruptes, quan les pistoles no poden ser usades amb total garantia d'impunitat.

Justificar-se amb l'argument que tres vestits són ben poca cosa és senzillament indecent. Implica assumir que un preu més alt és acceptable. Significa també afirmar que la gent és —no sols és imbècil— sinó també tan corrupta com ells, i que per això donaran per bo l'argument. I suposa la legitimació discursiva de la cleptocràcia —el govern dels lladres— que és probablement el nom que hauria de rebre —en lloc de l'eufemístic 'democràcia'— el règim que patim des de la mort de l'anterior dictador militar.