Merkel perd el relleu

La pre­gunta ja no és qui suc­ceirà Angela Merkel, una qüestió que havia que­dat tan­cada. La pre­gunta ara és si qui es posi al cap­da­vant de la Unió Cris­ti­a­no­demòcrata (CDU) man­tindrà l’estricte cordó sani­tari amb la ultra­dreta, tal com ha fet fins ara la can­ce­llera.

Anne­gret Kramp-Kar­ren­ba­uer, la minis­tra de Defensa i des del desem­bre del 2018 pre­si­denta del par­tit con­ser­va­dor, va tirar ahir la tova­llola. No llui­tarà per la can­ce­lle­ria i tam­poc no con­ti­nuarà al cap­da­vant del par­tit. D’acord amb el seu parer –i el de Merkel– totes dues fun­ci­ons van jun­tes.

La crisi de Turíngia l’ha arros­se­gada. La tem­pesta ori­gi­nada en aquest estat de l’est ale­many, mar­cat per l’empenta de la ultra­dreta més dura, ha pale­sat una falta de capa­ci­tat de lide­ratge que, en rea­li­tat, tot­hom li ende­vi­nava. Es va equi­vo­car, pri­mer, en no saber reac­ci­o­nar de manera con­tun­dent davant d’una elecció, la del cap del govern regi­o­nal, que tren­cava la con­signa de Merkel de no bus­car majo­ries amb Alter­na­tiva per Ale­ma­nya (AfD). No hi ha espai per a la col·labo­ració amb la repre­sen­tant del vot ultra, la ter­cera força a escala naci­o­nal.

Va haver de ser Merkel qui, de viatge a Sud-àfrica, qua­li­fiqués d’“imper­do­na­ble” l’elecció d’un libe­ral, Tho­mas Kem­me­rich, com a cap de govern de Turíngia. I qui va recla­mar tot seguit que es fes marxa enrere en aquesta elecció, mal­grat que el libe­ral és un par­tit “amic” de la CDU. En cap cas, va recor­dar, es pot arri­bar al poder per obra i gràcia de l’AfD. AKK –com es coneix a Kramp-Kar­ren­ba­uer– no només va per­dre l’ocasió de fer un pro­nun­ci­a­ment con­tun­dent, sinó que tam­poc no va saber posar ordre dins la CDU de Turíngia. Com a la resta de l’est del país, hi ha en aquest petit i poc poblat land un cor­rent intern ano­me­nat Werte Union (Unió de Valors), que busca el “diàleg” amb els ultres. Als con­gres­sos fede­rals calla i aprova, com la resta, les reso­lu­ci­ons de la direcció en con­tra de tota aliança o col·labo­ració amb l’AfD. Però, a escala regi­o­nal, les distàncies s’encon­gei­xen.

Kem­me­rich ja és història. Dis­sabte, tres dies després de la seva elecció, i enmig de for­tes ten­si­ons també amb la direcció fede­ral dels libe­rals, va dimi­tir, la via més fàcil per con­vo­car noves elec­ci­ons a Turíngia. Ahir al matí, va arri­bar l’anunci de reti­rada d’AKK. Ho farà en dues tan­des. Es man­tindrà al cap­da­vant del par­tit fins a l’elecció una nova pre­sidència. Qui sigui esco­llit haurà de llui­tar per la can­ce­lle­ria el 2021. És a dir, el moment triat per Merkel per dei­xar el poder.

AKK con­ti­nua així, un cop més, la línia de la can­ce­llera. També la líder ale­ma­nya va argu­men­tar fa dos anys, quan va anun­ciar que no aspi­ra­ria a un altre man­dat, que això l’excloïa com a líder del par­tit. La diferència entre totes dues és evi­dent. La can­ce­llera ja ha llui­tat i con­que­rit qua­tre cops el poder; l’altra ni ho inten­tarà. Les saba­tes li van gros­ses. AKK va ser ele­gida cap de la CDU en el congrés fede­ral del par­tit del 2018 en una votació gai­rebé dramàtica con­tra el seu prin­ci­pal rival, el molt més dretà Fri­e­drich Merz, ene­mic intern històric de Merkel. Hi havia un ter­cer en discòrdia, el minis­tre de Sani­tat Jens Spahn, que va que­dar arra­co­nat.

Els noms de tots dos tor­na­ran a sonar, com ho farà el del cap del govern a Rin del Nord-Westfàlia, Armin Lasc­het. Aquest últim és l’únic –entre els noms que cir­cu­len per a la nova cursa suc­cessòria– con­si­de­rat lle­ial a la línia de Merkel. També l’únic que no s’ha cre­mat en la volta ante­rior.