Cooperació, anticipació i innovació

La crisi de la Covid-19 ha arri­bat per que­dar-se. No només els seus efec­tes econòmics i soci­als, sinó també, pel que fa a la part sanitària, sabem que fins que hi hagi una vacuna, i pot tri­gar més d’un any, podria haver-hi rebrots. Per això, el govern hau­ria d’actuar amb tres cri­te­ris: coo­pe­ració, anti­ci­pació i inno­vació.

Coo­pe­ració, perquè la lluita és glo­bal, i des de la humi­li­tat hem de reconèixer que totes ens neces­si­tem. Totes les ins­ti­tu­ci­ons han d’anar de la mà: ajun­ta­ments, Gene­ra­li­tat, govern cen­tral i ins­ti­tu­ci­ons euro­pees. Coo­pe­rar per sal­var vides. Anti­ci­pació, perquè si bé aquesta vegada ens hem tro­bat amb un esce­nari inèdit, comen­cem a veure com actua, què neces­si­tem per fer-hi front i qui­nes reper­cus­si­ons té. I per últim, inno­vació, per repen­sar un model econòmic que s’ha demos­trat no només cruel i injust, sinó també ine­ficaç davant els nous rep­tes.

Ara cal posar tots els esforços a apla­nar la corba i con­te­nir la pandèmia, i després hau­rem de posar tota la nos­tra intel·ligència col·lec­tiva i ener­gies a pla­ni­fi­car una sor­tida pro­gres­sista de la crisi.

Entre totes les incer­te­ses que ens ame­na­cen, hi ha una cer­tesa: la neces­si­tat d’un nou con­tracte social que enfor­teixi allò públic. En els moments com­pli­cats, allò comú, allò públic i allò col·lec­tiu són sal­va­vi­des. Ho hem vist aques­tes set­ma­nes, tot i la vul­ne­ra­bi­li­tat que tenen els nos­tres ser­veis bàsics per les reta­lla­des. Per això, tenim l’obli­gació de tin­dre uns pres­su­pos­tos que ho con­so­li­din.

Però no és només una qüestió de manca de recur­sos; també, de canvi de model. Les esfe­res essen­ci­als de la vida no es poden mer­can­ti­lit­zar i s’ha d’ini­ciar el camí de les des­pri­va­tit­za­ci­ons. Per això, hem de tre­ba­llar en un nou model de soci­e­tat, a par­tir d’un pacte per a una eco­no­mia plu­ral.

Blin­dar i demo­cra­tit­zar el sis­tema de salut públic i d’acció social; enfor­tir la xarxa de segu­re­tat per a les per­so­nes que han per­dut la feina, hagin vist min­vada la seva situ­ació econòmica –pimes i autònoms– o els qui ja la tenien molt dete­ri­o­rada abans com tants altres col·lec­tius vul­ne­ra­bles; impul­sar una tran­sició ecològica justa; reva­lo­rit­zar els tre­balls de cures; avançar en la digi­ta­lit­zació de l’eco­no­mia, llui­tar con­tra la segre­gació edu­ca­tiva, reduir les jor­na­des labo­rals, implan­tar una renda bàsica uni­ver­sal... Els rep­tes són molts i s’han d’enfo­car des d’una pers­pec­tiva comu­nitària i de consciència de la nos­tra fra­gi­li­tat. Com plan­teja l’eco­fe­mi­nisme, hauríem de guiar-nos pels prin­ci­pis de suficiència, de sos­te­ni­bi­li­tat i de cures.