L’oposició a Maduro perd gas

El 30 d’abril del 2019, el líder opositor Juan Guaidó va liderar un aixecament armat que va poder ser el començament de la fi del govern de Nicolás Maduro. Un any després, tot ha quedat en no res. La temptativa d’aquella matinada assolellada va ser un desastre: s’hi van afegir amb prou feines una trentena de militars armats al davant de la base militar La Carlota, a l’est de Caracas. Guaidó va lamentar llavors la traïció de centenars d’uniformats que li havien promès el seu suport i en l’últim moment el van deixar a la intempèrie.

Què ha passat des de llavors perquè Maduro no s’hagi mogut del seu lloc, malgrat la fragilitat aparent del seu govern? L’oposició no s’ha guanyat el suport de les forces armades, fidels a Maduro, ni aquell matí ni més endavant. Després del cop fallit, Guaidó, reconegut per mig centenar de països com a president legítim de Veneçuela, ha mobilitzat la gent al carrer, però no se n’ha sortit amb les casernes. Aviat va ser evident que les cartes del líder eren fora de Veneçuela. Guaidó va obtenir el suport de les grans potències després d’una llarga gira que va acabar als Estats Units, el seu gran aliat. Maduro, mentrestant, va elevar la pressió judicial contra el seu enemic, però sense detenir-lo. “Ja arribarà el moment”, deia en to amenaçador. El president n’ha tingut prou, fins ara, amb neutralitzar el seu enemic, asfixiant-lo políticament.

Guaidó no va poder assumir al gener el càrrec de president de l’Assemblea Nacional, dominada per l’oposició, i va haver de resignar-se a cedir l’edifici als diputats de l’Assemblea Nacional Constituent, un òrgan paral·lel creat per Maduro. Sense paper al Congrés, Guaidó va perdre pistonada com a líder opositor i es va concentrar en els seus aliats externs. Dilluns, el president interí va visitar el secretari d’Estat dels EUA, Mike Pompeo. Va aplegar suports per a una “transició democràtica a Veneçuela” que, segons els plans de Washington, permeti eleccions lliures sense Guaidó ni Maduro com a candidats. El primer va acceptar el pla, el segon, no. La lluita contra el coronavirus va acabar per trastocar qualsevol pla de transició.

El confinament obligatori decretat per Maduro per lluitar contra la pandèmia ha donat ales al control social. La situació econòmica és terminal, el govern s’ha vist obligat a racionar el combustible (a la principal potència petroliera d’Amèrica) i falten aliments i medicaments bàsics. Guaidó, no obstant això, no ha pogut capitalitzar el descontentament davant una població que només pensa en la manera de sobreviure dia a dia. L’èxode de milions de veneçolans (l’OEA estima que la xifra superarà els set milions a finals del 2020) ha tingut un paper fonamental en la desmobilització opositora.

Mentrestant, grups prodrets humans, com el Fòrum Penal, han denunciat la detenció de 70 opositors polítics des del 17 de març, quan va començar el confinament obligatori. L’organització ha denunciat que les autoritats han aprofitat les restriccions per augmentar la persecució. Guaidó gairebé no té esma per aixecar la veu contra aquests excessos, perdut l’impuls que va donar a la protesta l’aldarull del 30 d’abril.