Tots els llençols perduts
Des del trencament de CiU s’han succeït escissions i creacions de partits que malden per representar un espai sobiranista contrari a la unilateralitat
Totes les temptatives d’obtenir representació han fracassat, llevat d’Units per Avançar, però a través del PSC
L’últim intent d’aglutinar ‘moderats’ el protagonitza el Partit Nacionalista de Catalunya
Tots els llençols perduts de CiU estan intentant fer una bugada. Després que Josep Rull sentenciés el 18 de juny del 2015 aquell: “El projecte polític de CiU s’ha acabat”, l’espai es va anar disgregant. Primer es va trencar Unió. La direcció no combregava amb el full de ruta cap a la independència dissenyat per a la següent legislatura i va convocar un referèndum intern, que va guanyar amb un 50,5% dels vots i va provocar la sortida dels consellers socialcristians del govern. Al novembre es creava Demòcrates, liderat per Antoni Castellà, de vocació clarament independentista –avui, amb ERC al Parlament–. Les restes d’Unió van fracassar successivament, en les eleccions del 2015 al Parlament amb Ramon Espadaler (103.000 vots, sense representació) i amb el mateix Josep Antoni Duran i Lleida al Congrés aquell mateix any (65.000 vots, sense representació). Unió va entrar en concurs de creditors i tal dia farà un any del partit de Carrasco i Formiguera, fundat el 1931.
Per la seva banda, Convergència, colpejada pels escàndols de la família Pujol i per diversos casos de corrupció, es va refundar en el PDeCAT el juliol del 2016, ara ja amb la independència en l’ADN. Alguns no independentistes no van resistir la mutació i ja no s’hi van afiliar, però molts altres pujaven al carro amb Junts per Catalunya, la llista del president Carles Puigdemont, farcida d’independents, d’antics militants d’esquerres, de gent que no havia militat mai en cap partit, i de membres del PDeCAT.
Els pròxims comicis, sense data però a l’horitzó, seran l’enèsima prova de foc per demostrar si hi ha espai per a l’antiunilateralisme hereu de la tradició de CiU. Fins ara, no n’hi ha hagut. L’exconseller Antoni Fernández Teixidó, per exemple, no feia el salt de CDC al PDeCAT i creava la seva pròpia marca, Lliures, un partit catalanista no independentista, amb l’exdiputat de l’extinta Unió Roger Montañola. El 2017 va caure del PDeCAT l’exconseller Germà Gordó, que va estripar el carnet per crear Convergents, amb esperit centrista i sobiranista.
Per aquelles dates es presentava Units per Avançar, liderat per Espadaler, per mirar de representar el catalanisme no independentista, proeuropeu, moderat i humanista. En les últimes eleccions es va presentar amb el PSC al Parlament i va obtenir representació, però es dona per fet que no repetiran l’experiment.
Totes tres marques, més o menys nostàlgiques de l’antiga CiU, es troben ara amb un competidor d’última hora que pugna pel mateix espai considerat de moderació i contrari a tota vel·leïtat d’independència unilateral: el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC). Marta Pascal va plegar el juliol del 2018 de coordinadora nacional del PDeCAT adduint que no disposava de la confiança de Puigdemont. Un grup de la corda, reunit a Poblet, va ser l’embrió de la nova força, que cerca emmirallar-se en el Partit Nacionalista Basc. Hi orbiten l’exconseller Lluís Recoder o Carles Campuzano i Jordi Xuclà. Els dos exdiputats a Madrid recentment han estripat també el carnet del PDeCAT.
El tal PNC ja ha dit que es vol presentar a les pròximes eleccions. Caldrà veure si alguna de les formacions derivades de l’antiga CiU s’hi acaba coalitzant o fusionant.
El dirigent d’Units per Avançar a l’Ajuntament de Barcelona, Albert Batlle –l’exdirector general de la policia que dos mesos i mig abans de l’1-O va dimitir–, està disposat a encapçalar una candidatura i feia una crida aquesta setmana als alcaldes del PDeCAT descontents amb Puigdemont per oferir-los aixopluc. Espadaler defensava al febrer, en declaracions a aquest diari, aglutinar “la gent de la senyera i els moderats de l’estelada”.
Mentrestant, dins mateix del PDeCAT han continuat existint les tensions que ja s’observaven el primer dia. Molts pesos pesants amb ascendència, com són els presos polítics Jordi Turull, Josep Rull i Quim Forn, o diversos consellers del govern de Quim Torra, formen part alhora de la Crida Nacional, impulsada per Puigdemont i Jordi Sànchez el juliol del 2018 amb la voluntat inicial de ser un paraigua de partits per a la unitat de l’independentisme. Durant mesos, tot l’espai ha cercat un encaix, però potser no n’hi havia; ha cercat una endreça, però potser ja estava feta.