Si més no, l’occità

Es pot agafar la cosa pel costat pessimista i destacar que el judici d’ahir contra els membres de la mesa del Parlament durant el mandat de Carme Forcadell és el viu reflex del moment de desconcert pel qual estan passant els partidaris del moviment sobiranista del país. Desconcert o desmobilització, perquè al carrer l’ambient era molt diferent al que s’ha viscut amb motiu d’altres cites judicials d’actors del procés que han tingut el Palau de Justícia de Barcelona com a escenari i el passeig de Lluís Companys com a contenidor d’una marea humana que ahir no es va deixar veure. Abans de començar el judici, i sota l’ombra de l’Arc de Triomf, els cinc acusats van rebre l’escalf d’un grup reduït de persones, encara no dues-centes, entre les quals molts càrrecs electes i polítics en actiu. Els van acompanyar fins a l’entrada de l’edifici judicial i a l’interior de la sala –amb aforament obligadament reduït per culpa de la Covid 19– l’expectació era mínima, per no dir inexistent.

Es pot deduir que l’activisme independentista està cansat, però cal dir també que és evident que no són bons temps per a la mobilització, en una Barcelona encara presa pel coronavirus i amb recomanació de les autoritats de quedar-se a casa si allò que s’ha de fer al carrer no és imprescindible. Si manifestar-se és o no una qüestió imprescindible és un debat que no toca substanciar en aquesta crònica, per tant deixem-ho que ni el virus, ni la calor ni les mitges vacances de mitjans de juliol animaven la cosa.

El que sí que cal dir és que a més d’un dels acusats d’ahir va sorprendre el fet que el tribunal no optés per ajornar la vista davant el nou augment de casos de contagi a Barcelona. Es va decidir tirar endavant; això sí, extremant al màxim les mesures de seguretat higièniques. Dins de la sala, tothom amb mascareta tret de les persones que prenien la paraula. Tots els micròfons estaven protegits amb una petita bosseta de plàstic, tret dels dels tres membres del tribunal. Entre els advocats es va situar una mampara de metacrilat per afavorir la distància i els únics que no respectaven aquesta separació eren els cinc processats. El banc dels acusats no dona per a més i la distància era poca.

Quan els acusats es van treure la mascareta i van enfocar el micròfon, ho van fer per afrontar un debat de molt difícil resolució i que es pot resumir amb el següent anunciat: què va ser primer, la llei o el Parlament. És a dir, què ha de prevaldre? Les lleis que ho regulen tot, o el dret del Parlament a debatre sobre qualsevol tema i a legislar amb normes que transformen i milloren la societat? Hi ha lleis perquè hi ha parlaments, però sense lleis que els reglamenten no hi hauria parlaments.

En resum, doncs, Anna Simó, Lluís Corominas, Ramona Barrufet, Lluís Guinó i Mireia Boya van intentar convèncer el tribunal que allò que van fer durant el període legislatiu en què Catalunya va intentar el triple salt mortal de la independència va ser donar veu al Parlament per tal que els representants del poble debatessin fins a quin punt es podien estirar les costures de la llei. “Ningú està per sobre de les lleis”, els va advertir el magistrat Jesús María Barrientos. “El Parlament és la casa de la paraula”, va rebatre en el seu torn de paraula Barrufet. Tot plegat en un terreny de joc que va delimitat per la sentència del Tribunal Suprem als líders del procés en el qual es va condemnar també la que era presidenta del Parlament, Carme Forcadell, perquè com diu, textualment, va actuar fora de la llei “amb la mesa” fent-li costat. “És el judici impossible”, resumeix la lletrada Judit Gené.

Com que la condemna es té per segura i, per tant, el moment no convida a grans alegries, si més no en el judici d’ahir es va produir un fet que cal considerar positiu i, per què no, també històric. Mireia Boya va declarar en llengua occitana, aquest parla que a Catalunya es coneix com l’aranès, i ho va fer gràcies a la participació d’un intèrpret, Joan Farriol Massip Bonet. Amb aquest acte és el primer cop que la llengua occitana és utilitzada davant d’un tribunal de manera normalitzada i acceptada. S’havia fet servir a França però després s’havia anul·lat el procés per haver utilitzat la parla no oficial. Ja se sap, en qüestió de llengua Espanya estreny, però França ofega. I al mig, rebent per tots costats, Catalunya.