El “braç armat” de l’1-O
clau
Els mitjans afins a Madrid sostenien que el major Trapero havia estat l’“aliat” necessari dels “colpistes”
L’acusaven de “subvertir la democràcia i la llei” i el responsabilitzaven de la violència exercida per la Guàrdia Civil i la Policía Nacional el dia del referèndum
A mesura que el relat apocalíptic es desinflava, algunes crítiques es tornaven encara més ferotges
“El major Josep Lluís Trapero va ser el braç armat de l’estratègia independentista per posar contra les cordes l’Estat. Meticulosament va mesurar les seves paraules i la seva gesticulació pensant en la cobertura legal que al final necessitaria i que avui exhibeix com un xai quan es va comportar com un llop per subvertir la democràcia i la llei”, resumia a començaments d’any a l’ABC el periodista Salvador Sostres. “Puigdemont i el seu braç armat, Trapero, han de pagar molt cares les destrosses causades amb la seva traïció [....]. Ningú entendrà que aquest individu es mantingui lliure, al capdavant d’una força de 17.000 homes i dones armats, susceptibles de ser usats com a exèrcit d’una Catalunya alçada contra l’Estat”, proclamava, pocs dies després de l’1-O, la seva companya al mitjà Isabel San Sebastián. Les portades del dia 2 d’octubre del 2017 dels diaris alineats amb Madrid ja eren una gràfica declaració d’intencions. Mentre les violentes càrregues de la Policía Nacional i la Guàrdia Civil il·lustren la primera plana dels rotatius de mig món, mitjans com l’ABC, El Mundo o La Razón només tenien ulls per als Mossos, als qui acusaven d’aliats dels “colpistes”.
Setmanes abans del referèndum, tant la policia catalana com el seu líder fins que el 155 el va fer cessar ja estaven en el punt de mira. “L’ambigüitat de Trapero manté en suspens el govern”, titulava en portada El Mundo pocs dies abans de l’1-O. El diari explicava que el cap dels Mossos havia assegurat a la fiscalia que acataria les seves ordres –impedir el referèndum–, però que el que realment faria era una incògnita perquè “ho deixava enlaire a les xarxes socials”. Per la dreta mediàtica, l’1-O no només demostra que la seva intenció va ser sempre “subvertir la democràcia” fent possible la “consulta il·legal” amb la seva “inacció”, sinó que en molts casos el presentaven com el comandant d’un “exèrcit” de 17.000 agents disposat a tot per la independència. Aquest relat es va anar desmuntant de seguida, però això no feia suavitzar les crítiques, sinó que algunes fins i tot es tornaven més ferotges. Retreien al major que, per salvar-se, s’hagués desmarcat del projecte independentista i, fins i tot abans de la sentència absolutòria, lamentaven que la justícia no fos capaç de trobar la prova necessària per castigar-lo amb “severitat”.
Obligats a actuar
Com a mínim, els mitjans més propers al govern espanyol culpaven Trapero no només d’haver permès el referèndum, sinó de ser el responsable de la violència que aquell dia es va haver d’exercir. Ho van deixar clar en les portades del 2 d’octubre. A l’ABC, un agent del cos català discuteix amb un de la Policía Nacional amb l’explicatiu destacat al costat “La traïció dels Mossos: els agents autonòmics que comanda el major Trapero es van aliar ahir amb els colpistes i van sabotejar la feina de policies i guàrdies civils”. La Razón va fer servir els mateixos agents per explicar que “la traïció dels Mossos obliga a actuar policia i Guàrdia Civil”. Aquesta actuació necessària es refereia als cops de porra i a les càrregues, però en cap moment les citava ni n’ensenyava cap imatge. Una de les dues fotografies que va triar aquell dia El Mundo sí que mostrava un agent de la Policía Nacional, però simplement acostant-se a un grup de votants. Sota d’aquesta n’hi havia una altra de l’exvicepresident Oriol Junqueras tocant l’espatlla un agent de la policia catalana. “Els Mossos traeixen l’Estat”, interpretava el mitjà, en línia amb la resta d’editorials dretanes.
Una “joguina trencada”
Quan Trapero va poder explicar-se, la caverna mediàtica l’acusava llavors d’haver traït, també, “els seus”. “Trapero i el tema aquest de la independència”, ironitzava a primera plana El Mundo el 20 de gener, amb una foto d’ell seriós, mirant cap a terra. Tot i destacar els testimonis del judici que reforçaven el relat més apocalíptic, els rotatius informaven de les declaracions del major en què es desvinculava del projecte independentista i sostenia que l’1 d’octubre va intentar actuar amb “proporcionalitat”, però en recelaven i així ho deixaven escrit. El periodista que segueix el judici a l’ABC assegurava que Trapero era aleshores “una joguina trencada d’un independentisme [...] que no li perdona que hagi muntat la seva estratègia de defensa a costa de posar en evidència els seus caps polítics”. “Però ell ha apostat: millor joguina trencada que cadàver”, reblava un columnista del mateix mitjà.
Al major i la seva estratègia de defensa s’hi van dedicar desenes d’articles, com el de Pedro García Cuartango, que reflexionava que és difícil delimitar el rol de Trapero en l’1-O perquè “va posar una espelma a Déu i una altra al diable”. S’explicava així: “Conscient del complicat dilema que tenia, va construir una coartada que podia ser utilitzada a favor seu tant si guanyaven uns com altres”. “Si alguna cosa no és Trapero és ximple, n’hi ha prou amb veure la penalista que s’ha buscat”, també van destacar els diaris que el voldrien a la presó. És ara quan aquests mitjans que han condemnat Trapero des del minut u tenen el seu propi dilema, ja que defensen la imparcialitat i el saber fer de la justícia, però fa temps que advertien –veient-ho a venir– que una sentència absolutòria seria una autèntica “burla”.