Política

Una bena per a l’ànima partida

El candidat demòcrata ha afrontat fets tràgics i fa de l’empatia una de les seves principals armes

Feia temps que Joe Biden (Scran­ton, 1942) inten­tava ser el can­di­dat demòcrata a la Casa Blanca pel Par­tit Demòcrata, sense èxit. Després de dos fra­cas­sos estre­pi­to­sos el 1988 i el 2008, era el favo­rit indis­cu­ti­ble per final­ment ser el pre­si­den­ci­a­ble el 2016, en aca­bar els vuit anys de com­pany lle­ial a Barack Obama i com a colofó a qua­tre dècades de càrrecs públics. El destí li guar­dava un sotrac majúscul: el maig del 2015, el seu fill Beau moria de càncer de cer­vell. El dol era tan pro­fund que el va obli­gar a renun­ciar al somni de seure al Des­patx Oval.

No haver-se pre­sen­tat fa qua­tre anys és una decisió de la qual es pene­deix cons­tant­ment, des del mateix moment que la va pren­dre. “Però era la decisió cor­recta per a la meva família i per a mi”, expli­cava i es repe­tia cons­tant­ment, en qual­se­vol entre­vista que li ho pre­gun­ta­ven. No obs­tant això, la pro­vidència li dona­ria una altra opor­tu­ni­tat aquest 2020.

Biden, als 77 anys, acon­se­gueix per fi el somni que tant anhe­lava. La ter­cera ha estat la bona, però no ha estat gens fàcil. El període de primàries el va superar amb una remun­tada mira­cu­losa empesa pels fils de la maquinària de l’esta­blish­ment del par­tit, i la seva mode­ració tra­di­ci­o­nal no encaixa amb els vents de canvi i progrés que bufen al Par­tit Demòcrata. Però són temps d’urgències, i el que cal és curar feri­des i una figura uni­fi­ca­dora.

L’exvi­ce­pre­si­dent arriba al cim de la seva car­rera política com un espe­rit del pas­sat que vol sal­var el país del pre­sent i dur-lo aga­fat de la maneta al futur. Ell mateix, amb el ves­tit de figura “de tran­sició” entre la seva gene­ració i els nous líders que empe­nyen amb força amb la ban­dera del pro­gres­sisme. Biden, criat en la política tra­di­ci­o­nal i en les for­mes de fer clàssi­ques, s’hi ha d’adap­tar i fer de pont. I, de pas­sada, ser­vir de tireta per cica­trit­zar les feri­des inter­nes entre els dos bàndols del par­tit.

Per gua­nyar les elec­ci­ons, Biden ha apos­tat per una imatge de decència, d’home cor­rent, de la segu­re­tat de l’experiència. És una figura popu­lar de la qual se sap que si pogués només men­ja­ria gelats, l’apas­si­o­nen els cot­xes antics i sem­pre que pot du unes ulle­res d’avi­a­dor de la marca Ray-Ban, una imatge que ha anat dibui­xant amb els anys i que ara, en temps pandèmics, com­bina amb una mas­ca­reta per­ma­nent.

No tot és bon­ho­mia i un his­to­rial impol·lut. Hi ha taques en la seva car­rera política i té moments crítics, com el trac­ta­ment a Anita Hill, la dona que va acu­sar d’abús sexual el jutge del Suprem Clarence Tho­mas, un fet que mai s’ha tret de sobre. Els seus “com­por­ta­ments ina­de­quats” amb dones també li han cos­tat algu­nes denúncies públi­ques.

Són fets que intenta ama­gar amb la que pot­ser és la seva millor vir­tut: la imatge d’empa­tia, cons­truïda no només pel seu domini de les distàncies cur­tes i el cos a cos amb els elec­tors, sinó amb una vida de superació de cri­sis per­so­nals i sen­si­bi­li­tat. De fet, la seva vida pública va començar amb una tragèdia: aca­bat de ser esco­llit per pri­mera vegada com a sena­dor, quan encara no havia estre­nat la tren­tena, la seva dona i una filla van morir en un acci­dent de cotxe. La decisió que va pren­dre, anar i venir de Was­hing­ton cada dia fins a Delaware –el seu estat– per poder estar amb els seus fills, va mar­car i emmar­car la seva vida política.

No és un magnífic ora­dor ni té un dis­curs tan afi­lat com fa uns anys, però ho amaga amb la passió que hi posa; és un polític a l’antiga que uti­litza parau­les en desús però s’obre a la moder­ni­tat tant com pot. Els dub­tes s’acu­mu­len sobre Biden: l’edat és un obs­ta­cle i un temor real, a vega­des perd el fil del que està dient, enso­pega amb els equi­li­bris entre el seu per­fil mode­rat i les exigències pro­gres­sis­tes.

S’ha hagut de rein­ven­tar per adap­tar-se als temps. Havent de renun­ciar a la seva millor arma, el con­tacte amb la gent –ine­xis­tent per la pandèmia–, Biden ho ha apos­tat tot a no come­tre cap errada, mos­trar-se com un líder fia­ble, el retorn de la política de tota la vida. Un polític de mis­satge con­tun­dent, l’uni­fi­ca­dor, el que gua­reix les feri­des d’un país en crisi.

El perfil Joe Biden El candidat demòcrata a la Casa Blanca va ser escollit per Barack Obama per al seu tàndem electoral per la seva dilatada experiència política. Biden ha intentat en diverses ocasions l’assalt a la presidència i l’oportunitat li ha arribat, finalment, als 77 anys. Tot i això, ha avisat que no descarta presentar-se a la reelecció si avui guanya les eleccions.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.