Sentència dura

Després del llarg i barroc procés de l'Estatut en el Tribunal Constitucional (TC), el que s'espera de la classe política i dels analistes és que expliquin amb claredat als ciutadans quines són les conseqüències i les possibles vies de sortida política a la situació actual. Alguns polítics tracten de presentar la sentència d'aquest tribunal deslegitimat, dividit i desprestigiat com una sentència tova o light, ja que només declara formalment inconstitucionals 14 articles d'un conjunt de més de 200. Això és totalment fals. I els polítics que ho diuen ho saben, com a mínim els intel·ligents i informats. Estan enganyant la ciutadania.

Estem davant d'una sentència dura, que afecta parts substancials del reconeixement i de l'autogovern de Catalunya. L'aspecte clau de la duresa de la sentència no està en els 14 articles declarats inconstitucionals, sinó en els 27 que són interpretats pel Tribunal. No afecten qüestions marginals.

Interpretació significa aquí, fonamentalment, homogeneïtzació i, per tant, una erosió de l'autogovern, en alguns casos molt profunda. A hores d'ara desconeixem encara el redactat final de la interpretació, però coneixem en canvi el text dels esborranys previs que finalment no es van aprovar. En conjunt la sentència afecta, entre altres matèries, 8 articles sobre la llengua i els símbols nacionals (1 d'inconstitucionalitat i 7 d'interpretació); 9 de competències (3 i 6); 8 de finançament (2 i 6) i 11 d'institucions (8 i 3).

Estem davant d'una laminació del reconeixement nacional i, sobretot de l'autogovern, en tota regla. Només en relació a la llengua, per exemple, queden afectades, entre altres, disposicions sobre el seu ús preferent a les administracions i als mitjans de comunicació, al deure de conèixer el català, als drets lingüístics de consumidors i usuaris, i a la llengua vehicular de l'ensenyament.

Pel que fa a les competències, la sentència anul·la la disposició estatutària que deia que les lleis de bases s'haurien de limitar a principis i regles mínimes (cal recordar que aquest tipus de lleis ha estat una via utilitzada pel poder central per envair competències de la Generalitat durant els darrers 30 anys, situació que ara es mantindrà). Els articles afectats per la “interpretació” inclouen la mateixa definició de competències exclusives, les competències executives, les consultes populars, cultura (inversions de l'Estat i projecció internacional), dret civil i immigració. Com es veu, no són qüestions de detall.

Finalment, en el capítol de finançament, a més dels dos articles declarats inconstitucionals (anivellaments tenint en compte esforços fiscals similars; legislació sobre impostos locals), la part interpretativa de la sentència afecta sis disposicions que afecten: l'ordre de les rendes de les comunitats autònomes abans i després dels mecanismes d'anivellament, la comissió mixta d'afers econòmics i fiscals Estat-Generalitat, les inversions de l'Estat a Catalunya en funció del PIB, i el rendiment d'impostos concrets (IVA, IRPF, hidrocarburs, tabac, etc.).

Aquesta sentència marca un abans i un després de l'evolució de l'Estat de les autonomies. En termes generals, d'una banda tanca la porta a un reconeixement de la realitat nacional i diferenciada de Catalunya i, d'altra banda, lamina, erosiona, la quantitat i la qualitat de l'autogovern de la Generalitat, convertint en il·lusòries les expectatives de la seva transformació en un model de federalisme plurinacional.

Els partits i els ciutadans hem d'extreure conseqüències pràctiques d'aquesta sentència si volem que Catalunya segueixi essent la realitat històrica nacionalment diferenciada que encara és. Sembla que l'alternativa que ens deixen és només submissió espanyolista o independència. Crec que a partir d'ara hem de tirar pel dret. La via del pacte està ferida de mort. El catalanisme s'ha de plantejar horitzons més radicals i més unilaterals.