I el rei va tornar a fer de rei

Les expectatives que alguns teníem fixades en el discurs del rei no van fallar i, tal com prevèiem, Felip VI no va fer cap esment a la corrupció del seu pare mentre governava ni tampoc cap referència a les targetes black que la família reial portava al moneder. Tampoc va dedicar paraules als militars retirats que frisaven per un cop d’estat o per tornar a agafar les armes, ni tampoc va cridar l’atenció per l’última arenga militar, aquesta procedent de membres en actiu, alertant del perill de la plurinacionalitat i dels governs de coalició. Ni s’hi va referir ni, encara menys, havia de demanar perdó. Però, què s’espera d’un rei? Que demani perdó? Que reconegui l’evasió fiscal? Que se’l jutgi? Que es comporti com un civil? Felip VI no és un ciutadà normal i res en aquest sentit se li pot demanar. Un rei és això, i farien bé els partits que es consideren republicans d’assumir-ho si contra el que es vol lluitar és aquest sistema arcaic, desigual i injust que, en definitiva, és la monarquia. No esperin de la reialesa cap comportament ni gest que podrien reclamar a un ciutadà del carrer, a un president escollit a les urnes o al representant d’una associació. Felip VI és el rei d’Espanya i com a tal va actuar, i és per aquest motiu precisament que els republicans han de voler la seva abdicació i no pas perquè no hagi demanat perdó.