La sentència que ofega

Abans de la revetlla de Sant Pere, ens van enviar des de Madrid un bon castell de focs en forma de sentència dictada per un desacreditat Tribunal Constitucional sobre l' Estatut de Catalunya, a favor del qual jo mateix, com milers i milers de ciutadans de Catalunya, havia votat el 18 de juny del 2006.

D'entrada, a la caixa dels trons hi ha tres petards que fan tremolar la terra: «la indisoluble unidad de España», l'impediment de declarar com a «preferent» la llengua catalana i l'anul·lació del principi pel qual Catalunya, després de pagar, no pot quedar per sota d'altres comunitats autònomes que son beneficiàries dels nostres impostos. Es a dir, la sentència valida allò de ser cornut i pagar el beure.

D'altra banda, hi ha unes quants coets que també fan força soroll: laminar les atribucions del Síndic de Greuges, descafeïnar les competències compartides amb l'Estat espanyol, disposar d'un poder judicial autònom i evitar regular en matèria de competències fiscals

Deunidó. Després de quatre anys, les tisorades d'aquests pocs jutges sense prestigi i dividits han engegat a pastar fang el pacte assolit al Parlament de Catalunya i a les Corts Generals de l'Estat, i democràticament votat favorablement pel poble de Catalunya.

La sentència és una gravíssima pertorbació i, a la vegada, diguem-ho ben clar, una provocació. Aquests individus amb toga han de certificar si Catalunya és una nació? Es pensen, perquè han deixat escrit a la primera declaració de la sentència que «carecen de eficacia jurídica interpretativa las referencias del Preámbulo del Estatuto de Cataluña a ‘Cataluña como nación' y a ‘la realidad nacional de Cataluña'», que la bona gent del país s'ho empassarà, dirà amén i moltes gràcies? Avui les alternatives reals, al meu entendre, són tres: acatar i no dir ni piu, superar la sentència per arribar al sostre estatutari o engegar el camí de l'adéu. Aquí hi ha el terreny de joc on hem de decidir com continuar jugant el partit. La resposta no ha de ser jurídica sobre el text de l'escapçada, sinó que ha de ser una resposta articulada des de la política. De demanar respecte per evitar la humiliació. Tinc clar que la millor eina contra aquesta actitud de menyspreu és la democràcia. La capacitat de decidir el futur és dels homes i dones que vivim a Catalunya. De nosaltres depèn si volem ser com un gos mesell o volem el pa sencer. Ara ja no és el temps en què ens alimentàvem amb quatre molles. O caixa o faixa. S'ha acabat el bròquil. Pensem-hi el dia que ens cridin a votar. I no oblidem els que han interposat recursos, esmenes, al·legacions, grapejades i cops de ribot.