Política

Gemma Lienas

Número 4 del PSC

“La cultura no és a l’UVI, és que gairebé ha mort”

Meta “El PSC pot ajudar a abaixar el suflé del conflicte polític i fer tornar la Catalunya del consens”

“Amb les polítiques feministes sempre anem amb una sabata i una espardenya”

Diu l’escriptora Gemma Lienas que quan Miquel Iceta li va demanar formar part de la seva candidatura s’ho va haver de pensar perquè la legislatura del 2015 havia estat molt intensa, però que va pesar més el sentit de la responsabilitat. “Un cop ho vaig haver decidit i es va fer públic em vaig sentir alliberada, feliç, tot i saber que rebré per totes bandes”, explica aquesta socialista de tota la vida que entre el 2015 i el 2017 va ser diputada per la coalició Catalunya Sí que es Pot perquè la política d’austeritat impulsada per José Luis Rodríguez Zapatero l’havia “incomodat”.

Molta gent no ha entès que es pugui trencar el confinament municipal per anar a un míting polític. Entén la indignació generada?
Perfectament. Em sembla insultant que se’n puguin fer, de la mateixa manera que em va semblar insultant que el govern pretengués no celebrar les eleccions quan era absolutament necessari. És cert que la situació sanitària és molt greu, però el govern hauria pogut convocar eleccions molt abans. Un cop es convoquen perquè és un dret inalienable no pots corregir-te a tu mateix i dir: ara farem mítings. No se’n poden fer i a mi em sorprendria que n’hi hagués. Jo no hi assistiria.
La fatiga pandèmica, la desafecció política, la por al contagi... Tem que hi hagi una elevada abstenció?
M’agradaria que no fos així, perquè estem en una situació molt greu, i no em refereixo només a la sanitària, que ho és molt, sinó també a la crisi econòmica que està generant la Covid-19. El problema és que molta de la gent que té una situació precària ja no havia pogut recuperar-se de l’anterior crisi. Les estadístiques indiquen que els salaris més afectats són els més baixos. Entenc que aquesta gent pensi que els polítics no els resoldran el problema, però els demano que confiïn. Tenim destinats molts milions d’Europa per recuperar-nos, però la UE no ens els donarà perquè sí. Depèn de la nostra capacitat de muntar projectes sostenibles, amb vocació de futur, que generin ocupació i treguin la gent de la misèria..., i tot això necessita cooperació, no com ara, que només es veu confrontació.
Vostè va ser diputada de Catalunya Sí que es Pot, coalició integrada per Iniciativa per Catalunya Verds, Podem Catalunya, Esquerra Unida i Alternativa i Equo Catalunya, del 2015 al 2017. Què la va allunyar dels socialistes llavors i què l’ha acostat ara al partit?
Jo sempre havia estat militant del PSC, ara és com tornar a casa. Me’n vaig allunyar quan José Luis Rodríguez Zapatero va reformar la Constitució per canviar el límit d’endeutament. Em va semblar que amb les polítiques d’austeritat hi havia un gir a la dreta d’alguns barons del PSOE, i això m’incomodava. Dit això, jo mai he estat dels comuns, jo era una independent per ICV i me n’he allunyat perquè Iniciativa ha desaparegut i perquè no tinc res a veure amb els comuns. He tornat amb els socialistes en primer lloc perquè el feminisme socialista no defensa la cosificació del cos de les dones, mentre que els comuns sí que ho fan: jo estic a favor d’abolir la prostitució i els ventres de lloguer, per posar només un exemple. I tampoc estic d’acord amb els plantejaments dels comuns en cultura i ciència i amb el no plantejament territorial que fan.
Es diu de vostè que representava la part dels comuns contrària al sobiranisme. És així?
D’aquí a uns dies tinc un debat sobre cultura i ja sé que em posaran l’etiqueta d’espanyolista. Avui en dia es posen etiquetes amb molta alegria. Jo no pertanyia als comuns però si em pregunten si soc independentista, no ho soc. Em sento d’un món global i no estic a favor de posar més fronteres sinó d’organitzar els territoris de manera federal i enfortir les institucions, al contrari del que han fet els últims governs de la Generalitat, que les han debilitat.
Però hi ha un conflicte evident, que és que la meitat de catalans volen la independència. I des que el PSOE és al poder no ha posat cap solució sobre la taula. Què creu que s’ha de fer amb aquesta crisi que la pandèmia ha deixat en ‘stand by’?
A mi no m’agraden gens els nacionalismes, ni d’un costat ni de l’altre. Crec que, com les religions, pertanyen a l’esfera de la intimitat, no es poden imposar als altres. Penso que s’han fet excessos per les dues bandes i que tant al PP, quan era al poder, com als partits independentistes els va anar molt bé l’enfrontament perquè reforçava les seves posicions, i que el PSOE i el PSC poden ajudar a abaixar el suflé. Crec que ho necessitem d’una manera desesperada, però les dues bandes han de baixar, i s’ha d’anar amb compte a judicialitzar la política, perquè la ideologia personal també compta i si les lleis no estan gaire clares són més interpretables. Judicialitzar el conflicte no és la solució, però saltar-se les lleis tampoc. S’ha d’establir un diàleg per rebaixar totes les posicions.
Però els socialistes fa temps que manen a Madrid, han tingut temps de reconduir la situació.
El PSOE va posar fil a l’agulla i va iniciar el diàleg amb ERC, però la pandèmia ho ha trastocat tot. És cert que s’haurà d’abordar, però crec que ho podrem fer quan estiguem una mica millor sanitàriament. Si arribessin les vacunes, podria ser aviat.
Va ser diputada per Catalunya Sí que es Pot en un temps molt convuls, que va acabar amb el 155. Com ho recorda?
Vaig sentir molt orgull de treballar per la gent que ens havia votat i vaig treballar molt, vaig aconseguir molta unanimitat en les votacions però moltes coses van decaure, en acabar-se la legislatura. Em sap greu sobretot per tot el que té a veure amb la infància i els abusos sexuals tant de dones com de menors.
De fet, el seu pas pel Parlament potser va ser discret, comparat amb el de companys de coalició com Joan Coscubiela o Albano-Dante Fachín, però va fer importants denúncies, com ara de la situació de desemparança de menors tutelats per la Generalitat. Creu que a vegades ens perden en els grans debats?
Jo portava les àrees d’igualtat i benestar social i vaig treballar molt el tema de la infància vulnerable. Em van quedar molts temes al tinter per resoldre perquè no hi va haver temps, per exemple el de les presons de dones, que estan molt malament. També m’interessa molt la ciència i la cultura, però sembla que als mitjans els interessa molt més el debat identitari.
Parlem de la cultura i el seu any ‘horribilis’. El seu sector, el de la literatura, ha pogut esquivar millor la crisi, però a les arts escèniques gairebé no poden treballar. Com es pot fer compatible economia i seguretat?
El món de la cultura no és a l’UVI, és que gairebé ha mort, fins i tot hi ha una ONG per procurar menjar a actors, actrius i músics que no tenen feina. Crec que les mesures han estat molt exagerades. No pot ser que les llibreries hagin de tancar, perquè han tingut molta cura amb les mesures i no hi ha aglomeracions. I no s’ha pogut demostrar cap contagi a teatres, cinemes o concerts, s’estan respectant totes les mesures de seguretat, com ara la distància, la mascareta, el gel de mans... Una altra cosa terrible, que depèn no de Cultura sinó d’Educació, són totes les escoles de música i dansa que han hagut de tancar. Com pot ser que puguin funcionar les escoles però no les de qualsevol ensenyament artístic? Al nostre país tothom s’omple la boca parlant de cultura però després no es fa res. Només cal veure el pressupost de la Generalitat en Cultura, que és del 0,7% quan en molts països europeus és del 2%. I hem parlat del món de la cultura, però podem parlar de tots. Durant el confinament van augmentar un 60% les trucades de dones víctimes de violència masclista. Moltes dones han quedat confinades amb el seu maltractador, i és terrible perquè el govern no ha fet res per millorar aquesta situació. El pressupost contra la violència masclista està actualment dos milions per sota del que teníem el 2010. Tot això és el que em porta a pensar que puc aportar el meu granet de sorra.
Vostè, que ha lluitat tant pels drets de les dones i el col·lectiu LGTBI, com viu la polèmica generada a Twitter en què se l’acusa de no defensar els drets de les persones transsexuals?
Ho estic vivint com un delicte d’odi contra mi i contra moltes feministes. Trobo terrible el que està passant a les xarxes perquè hi ha un ciberassetjament cap a les dones brutal. No pots emetre cap opinió, no pots qüestionar res. Jo i els i les socialistes sempre hem defensat els drets de les persones LGTBI. Em fa gràcia que a internet diguin segons quines coses, perquè jo en els meus llibres ho deixo ben clar. A El diari vermell de la Carlota, de fa gairebé 20 anys, quan les relacions de lesbianes i gais no estaven tan naturalitzades dins la nostra societat, ja hi sortia una parella de mares que expliquen a un nano que la seva opció sexual és cap al mateix sexe. Tinc 90 llibres publicats i molts articles; per tant, jo no enganyo, no hi ha res de transfòbia. Ni tampoc en els socialistes. La llei del matrimoni igualitari surt dels socialistes, com l’ampliació ara dels permisos de paternitat o la llei d’igualtat de tracte.
El lema de la campanya és ‘Torna Catalunya’. Quina tornaria, si el PSC fos la candidatura més votada? La del tripartit?
No ho sé, l’altre dia vaig sentir que Salvador Illa deia que voldria pactar amb els comuns. Estaria molt bé, un partit progressista, a mi m’agradaria molt. El que vol dir el lema és que hem de tornar a la Catalunya que teníem, la de consens.
La pandèmia encara ha empitjorat més la situació de moltes dones que ja vivien de forma molt precària. Com se les pot ajudar?
Moltes estan en precari perquè les seves feines equivalen als rols que els havia atorgat el patriarcat dins de casa, com ocupar-se dels malalts o cuidar nens i gent gran. No són feines poc importants però sí que socialment s’hi consideren, així que els salaris són baixos i els contractes precaris. Cal millorar aquestes condicions i després garantir ajudes directes a les dones que tenen feines precàries o que directament no en tenen.
És partidària d’aplicar més quotes femenines per posar fi al sostre de vidre i multar quan no es compleixen? Perquè tenim la llei d’igualtat a Catalunya, però sense desplegar bona part del procediment sancionador...
Totalment, perquè si no passa com amb la llei de la violència masclista, que l’han reformat però no s’havia fet el reglament de la llei anterior, cosa que demostra que sempre estem amb una sabata i una espardenya.

10 coses que no sabies...

Obra. És autora, entre molts altres, del llibre juvenil ‘Així és la vida, Carlota’, la novel·la ‘El final del joc’, amb la qual va guanyar el premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes el 2003, o l’assaig divulgatiu contra la legalització del comerç sexual ‘Vull ser puta’.

Nens. També ha escrit contes infantils, com ara els protagonitzats per la fada Menta, creada a partir de la relació amb els seus tres nets i tres netes.

Joventut. Va compaginar la carrera universitària de filosofia i lletres a l’acabada d’estrenar Universitat Autònoma de Barcelona amb la feina en un centre de psicologia i després amb la fundació de la primera escola a Barcelona per a nens i nenes amb necessitats educatives especials, el 1972.

Feina. Va treballar per a diferents editorials fins a dedicar-se en exclusiva a la literatura.

Estranger. Va viure dos mesos a Nova York i cinc anys a Estrasburg. Va tornar perquè va tenir els primers nets i volia ser a prop seu.

Dones. Quan es va tornar a instal·lar a Barcelona es va involucrar amb grups feministes com el Lobby de

Dones de Catalunya, Dones en Xarxa i Feministes de Catalunya. És actualment la vicepresidenta del consell feminista del PSC.

Parella. Es va separar del seu primer marit el 1977, quan no hi havia ni llei del divorci. Està des de fa molts anys casada amb el físic i investigador Enric Banda.

Passió. Un dels seus llibres preferits és ‘L’assassí cec’, de Margaret Atwood, tot i que a casa té més de 12.000 llibres.

Nets. El més dur de la pandèmia, per a ella, és estar lluny dels seus sis nets. Des del mes de febrer que no els pot abraçar, i és el que més li costa.

Idiomes. La seva obra ha estat traduïda a l’alemany, basc, eslovè, italià, portuguès, brasiler, gallec, castellà, serbocroat, francès, grec i xinès.

Feminista des dels tres anys

L’escriptora Gemma Lienas (Barcelona, 1951) explica que es va fer feminista als tres anys. “Veia coses molt estranyes, com ara que la mare parlava amb orgull de la feina que tenia abans de casar-se però la va haver de deixar perquè el seu marit ja guanyava prou, o que a l’escola els nens i nenes anàvem separats i nosaltres estudiàvem labor i economia domèstica, que jo trobava insultant.” Al mes d’octubre va publicar Drets fràgils: autobiografia d’una generació de dones, però adverteix que aquest assaig divulgatiu està dirigit també a les més joves, “perquè vegin d’on venim i on no volem tornar”. Té 90 llibres editats, des de novel·les fins a assajos i contes, i ha rebut nombrosos premis, entre altres el Ramon Llull de les Lletres Catalanes. Va fer el pas cap a la política el 2015 amb ICV i la coalició Catalunya Sí que es Pot. “Quan m’ho van proposar no ho veia gens clar, però sempre ens queixem que no hi ha prou dones al poder, de manera que em va semblar que si deia que no, estava fent una jugada a les dones, i traint les meves idees i la meva lluita.” Ara torna com a número 4 del PSC, el partit en què sempre havia militat. Li ho va demanar Miquel Iceta però està contenta de formar equip amb Salvador Illa, un home “de consens que no perd la calma”. Diu que torna “a casa”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia