El poble dicta sentència
La protesta contra la sentència de l'Estatut es converteix en el clam sobiranista més gran de tots els temps ·
La marxa va desbordar el passeig de Gràcia i la Gran Via i es va allargar fins més enllà de les deu de la nit Màxima pressió sobre la classe política perquè reculli el sentir de la nació per respondre l'alt tribunal
Manifestació superlativa. La protesta d'ahir contra la sentència del Tribunal Constitucional va ser una marxa massiva d'afirmació nacional i de defensa del dret a decidir; va ser unitària, però per sobre de tot va ser una manifestació independentista per dir adéu a Espanya. Cap crit a favor de l'autonomisme. Milers de senyeres, però també d'estelades, omplien el passeig de Gràcia de Barcelona, més que mai capital nacional de Catalunya, i envoltaven la capçalera de la marxa, amb el president de la Generalitat, el socialista José Montilla, que va ser llargament escridassat.
El 10-J va reunir un milió i mig de persones, segons l'organització, Òmnium Cultural (quatre-centes mil persones menys, segons la Guàrdia Urbana). En qualsevol cas, va ser el clam nacional més multitudinari de tots els temps, sense res a envejar a la gran manifestació de l'Onze de Setembre de 1977. Aleshores se sortia de quaranta anys de dictadura. Avui, salvant les distàncies, es tanca un cicle de més de trenta anys d'autonomia.
El sol avançava més ràpidament que els manifestants, que van començar a caminar a les sis de la tarda. Dues hores més tard es dissolia la capçalera. per la gentada, que va sobrepassar totes les previsions. La gent va preferir protestar que anar a la platja, en un dissabte de juliol qualsevol. Centenars d'autocars van arribar d'arreu dels Països Catalans. S'amuntegaven l'un rere l'altre als carrers adjacents al passeig de Gràcia, per on també baixaven riuades de ciutadans.
La controvèrsia per la capçalera, oberta pel PSC pocs dies abans de la marxa, va quedar tapada. Fins la senyera inicial, de 250 metres quadrats, es va fer petita per la gran quantitat de manifestants. Al final, un gran lema va obrir la manifestació, i no era l'oficial –Som una nació. Nosaltres decidim– sinó Ens roben 60 milions d'euros al dia. Independència = necessitat.
El president Montilla va aguantar estoic els crits d'“independència” i de “dimissió”, i va marxar escortat i increpat. Al seu costat avançaven Ernest Benach i els expresidents Jordi Pujol, Heribert Barrera i Joan Rigol, seguits de polítics de tots els partits d'arrel catalana.
Els manifestants van trencar per la Gran Via i van continuar la festa fins a la plaça de Tetuan, on els actors Txe Arana i Lluís Soler van llegir un text d'Òmnium: “Catalunya, com tota nació, té dret –inalienable per cap constitució– de decidir lliurement el seu futur i aspirar, si vol, a la plena sobirania”.
Una qüestió de fons planava entre senyeres i estelades: I demà, què? La classe política serà capaç de catalitzar tot aquest fervor, rebuig, disgust, queixa, clamor, lament, anhel, cansament, indignació i frustració?
El poble s'ha posat al davant. La setmana que ve tocarà als partits polítics, en un ple extraordinari divendres al Parlament, recollir el sentiment de la nació per donar resposta a l'agressió de l'alt tribunal espanyol. I a la tardor, eleccions.
Declaració de comiat
Aquesta manifestació és una resposta massiva que aplega diferents entitats de la societat civil, institucions, opcions polítiques, sindicats, etc. Tenim visions diferents sobre l'autogovern i l'Estatut aprovat el setembre del 2005, però ens hem unit davant d'una demanda legítima i compartida: el nostre dret a decidir com a poble.
La retallada d'aquest Tribunal Constitucional a l'Estatut de Catalunya, després que aquest hagi estat avalat per la sobirania del poble català mitjançant referèndum, no és democràticament admissible. És un atac a la sobirania del poble de Catalunya i a la democràcia.
Per això fem una manifestació en defensa dels valors democràtics en què reclamem el respecte a la voluntat del poble expressada en referèndum.
Catalunya, com tota nació, té el dret –inalienable per cap constitució– de decidir lliurement el seu futur i aspirar, si vol, a la plena sobirania.
SOM UNA NACIÓ.
NOSALTRES DECIDIM
