A punt de fer cent anys i recita a la República

El 18 de febrer del 1936, dos dies després de la victòria del Front d’Esquer­res a les elec­ci­ons muni­ci­pals, les ami­gues de la Miquela París la van ani­mar perquè s’afegís amb elles a la mani­fes­tació que sor­tia de l’Ate­neu Repu­blicà, a la plaça Major de Banyo­les, fins arri­bar a l’Ajun­ta­ment. Eren uns pocs metres, però la càmera del fotògraf Rafael Vilar­ru­bias, que era el cor­res­pon­sal de La Van­guar­dia, les va foto­gra­fiar quan pas­sa­ven pel car­rer Àngel Gui­merà. La Miquela París surt a la segona fila, dar­rere les dues noies que aixe­quen les ban­de­res davant la pan­carta on es pot lle­gir “La gent d’ordre som nosal­tres” i que s’han con­ver­tit, gràcies a l’objec­tiu i a la mirada del fotògraf Vilar­ru­bias, en una de les imat­ges icòniques del final de la República a les comar­ques giro­ni­nes. Si es mira el repor­tatge fotogràfic com­plet que va fer Vilar­ru­bias d’aque­lla jor­nada històrica, que és digi­ta­lit­zat a l’Ins­pai, al Cen­tre de la Imatge de la Dipu­tació de Girona, s’hi per­cep l’ale­gria popu­lar; la dels banyo­lins con­cen­trats escol­tant els polítics dalt del balcó arran del tri­omf de les esquer­res. La Miquela, que el febrer del 1936 tenia 14 anys, aju­dava els pares que regen­ta­ven el bar de l’ate­neu banyolí. La família s’hi havia tras­lla­dat de la Selva de Mar per por­tar el cafè i la Miquela s’enyo­rava del poble que havia dei­xat enrere. L’eufòria d’aquell dia la recorda, 85 anys després, asse­guda al seu pis del car­rer Hor­tes de Girona amb una memòria pro­di­gi­osa. Mira les fotos de Vilar­ru­bias i hi iden­ti­fica les ami­gues de Banyo­les: “Són la Maria Mayo­las. dels bar­bers del car­rer Santa Maria, i la Mar­ga­rita Prat.” Des­co­neix qui són les noies més grans, les que por­ten les ban­de­res, la del som­riure enco­ma­nadís i la que mira més tímida­ment a la càmera. L’his­to­ri­a­dor Jordi Galofré iden­ti­fica la noia de l’esquerra: és la Maria Oli­ve­ras i Car­reró, que durant la guerra va pertànyer a la Unió de Dones i el 1939 es va exi­liar a França amb el marit, Josep Coll, diri­gent dels agra­ris. Van viure a Prada.

A punt de fer cent anys, que cele­brarà el 24 d’abril, la Miquela París recorda més les balla­des i les fes­tes que va viure com ado­les­cent a l’ate­neu que les con­ver­ses polítiques. A Banyo­les, explica, va ser feliç i va ser aquí on va començar a tre­ba­llar de pan­ta­lo­nera a Ca l’Heras. Els diu­men­ges anava a La Puda a men­jar can­sa­lada, res a veure amb el salat, sinó que són peti­tes por­ci­ons de bes­cuit cober­tes amb una glaça de merenga que se ser­vien als hos­tes del bal­ne­ari per esmor­teir les olors de les aigües cura­ti­ves. L’estany, però, feia res­pecte. “Ara no es pot dir res, quina diferència amb la República”, diu qui tenia deu anys el 1931. Recorda que el 14 d’abril li posa­ven la gorra frígia, símbol de lli­ber­tat, i 90 anys després, somi­ant la bar­re­tina repu­bli­cana, retorna als seus deu anys i recita, de memòria, a la saleta del pis, un poema en honor a la República.

ç

ç