No prendre més mal

Els pas­sa­dis­sos i l’hemi­ci­cle del Par­la­ment han estat tes­ti­moni

de tan­tes esce­nes efer­ves­cents com moments pas­si­o­nals ha vis­cut la política nos­trada en els seus anys més recents. És molt el que s’hi ha vist, com ara elec­tes de JxCat i ERC esce­ni­fi­cant en directe les seves batus­ses domèsti­ques sense exces­si­ves impudícies i cap dis­creció. Qui en vul­gui un exem­ple recent pot recor­dar aquell ple del 27 de gener de l’any 2020 en què es va reti­rar l’escó a l’ales­ho­res pre­si­dent, Quim Torra, que va donar peu a una tem­pesta que ha dei­xat unes seqüeles que encara couen en amb­dues ban­ca­des. El del res­sen­ti­ment és un sen­ti­ment que triga espe­ci­al­ment a curar. I aquests dies, o aques­tes set­ma­nes, se’n veu força, de res­sen­ti­ment. Com també ran­cor. I davant d’això, i d’un calen­dari que ja alerta que voreja peri­llo­sa­ment el temps afe­git, el ple d’ahir tenia uns quants números per aca­bar amb batussa... Els peri­o­dis­tes oloràvem sang, tot i que, com tants altres epi­so­dis dar­re­ra­ment, aquest cop l’ins­tint ens va trair. I és que la con­signa com­par­tida ahir entre Junts i Esquerra era la d’evi­tar el cos a cos per no danyar, pot­ser, l’espai de dis­tensió que s’ha obert arran de la cimera pro­pi­ci­ada per la CUP dime­cres, de la qual sem­bla haver sor­tit el com­promís de, com a mínim, no pren­dre més mal tots ple­gats. Que en les cir­cumstàncies actu­als, no és poca cosa.

Si hi havia d’haver mambo, aquest havia de ser durant la sessió de con­trol a Pere Ara­gonès. De totes les pre­gun­tes que li podien fer els grups par­la­men­ta­ris, i que ja es donava per des­comp­tat que ver­sa­rien sobre les nego­ci­a­ci­ons, la que des­per­tava més curi­o­si­tat era la de JxCat. No tant pel què, sinó pel to i l’argu­men­tari que l’enver­nis­sa­ria. Per a sor­presa de gai­rebé tots, però, el dipu­tat Albert Batet ni tan sols va inter­pel·lar el vice­pre­si­dent sobre la falta d’acord, sinó que va uti­lit­zar el seu torn per dema­nar una audi­to­ria externa que fis­ca­litzi la gestió que ha fet l’exe­cu­tiu sobre la pandèmia. Cap crítica ni reprotxe. Res. Fonts de Junts reco­nei­xien, després, que havien acu­dit a la sessió “a tocar el violí”. A no bus­car-se la pes­si­go­lles, per dir-ho en llen­guatge més pla­ner. Del que es trac­tava, en resum, era de visu­a­lit­zar una treva i explo­rar si hi ha una escletxa per treure de l’atzu­cac el que no s’ha acon­se­guit fer en més de vui­tanta dies. La rèplica d’Ara­gonès va anar en la mateixa línia. Guant blanc en la res­posta, tot i que sí que va apro­fi­tar l’argu­ment de la Covid per llançar el mis­satge, més que repe­tit, que cal un exe­cu­tiu que deixi d’estar en fun­ci­ons per tenir els ins­tru­ments —una majo­ria i capa­ci­tat legis­la­tiva— per fer front a una situ­ació econòmica i social que ningú amaga que serà crua. Per reblar el clau, va per­se­ve­rar en la idea arran de la pre­gunta que li va for­mu­lar Josep Maria Jové (ERC), qui tot i ser insis­tent en la neces­si­tat de des­blo­que­jar l’esce­nari, va estar con­tin­gut.

Els comuns, per con­tra, si que van fer ges­tos perquè ahir se’ls veiés enfa­dats. L’intent de recom­po­sició d’una majo­ria inde­pen­den­tista després de la reunió de dime­cres els des­plaça, en apa­rença, del tau­ler de les nego­ci­a­ci­ons. I per això Jéssica Albi­ach va apro­fi­tar el seu torn a la sessió de con­trol per anun­ciar, amb certa solem­ni­tat, que tren­ca­ven con­ver­ses amb ERC, almenys fins que aquests no par­tei­xin peres explícita­ment amb JxCat. Ara­gonès, però, que com a con­se­ller d’Eco­no­mia domina els números, sap que l’aritmètica par­la­mentària dona el joc que dona, i que ara mateix no es pot per­me­tre tan­car cap porta en públic, i menys la de Junts. I el seu relat va ser el de man­te­nir l’oferta d’un govern a qua­tre que aple­gui repu­bli­cans, JxCat, comuns i la CUP, tot i que aquesta és una com­bi­nació que no ha tin­gut cap recor­re­gut, cap, des del pri­mer dia.

Amb Cs i PP arra­co­nats a una posició sub­sidiària, dins i fora de l’hemi­ci­cle, i amb Vox dei­xant clar que pensa impug­nar judi­ci­al­ment tot allò que cre­gui sos­pitós que fa el Par­la­ment, i que per a ells és pràcti­ca­ment tot, començant per l’acord per desig­nar els sena­dors autonòmics, l’interès que pogués que­dar es cir­cums­cri­via a la inter­venció d’un Sal­va­dor Illa que ja està en cam­pa­nya. El PSC no ho dirà, però de tots és el que més li convé anar a elec­ci­ons, perquè són diver­ses les enques­tes que li donen una victòria més fol­gada. I, pot­ser per això, el seu to és cada cop més de pre­si­den­ci­a­ble, –gestió i rigor– davant unes for­ces inde­pen­den­tis­tes que estan com estan. Pre­gun­tant-se com han aca­bat en aquest labe­rint, on han que­dat atra­pa­des.