ERC, de l’Avi al president més jove
Aragonès arriba a Palau precedit per 80 anys d’història del partit, amb figures com Macià, Companys, Irla i Tarradellas
Els historiadors qüestionen l’apropiació d’aquest últim pels constitucionalistes
-
A dalt, Macià, al balcó de la Generalitat: a sota, Companys proclamant la repúbilca catalana el 1934; a la dreta, arribada de Tarradellas ARXIU / TV3. -
ERC, de l’Avi al president més jove. -
A dalt, Macià, al balcó de la Generalitat: a sota, Companys proclamant la repúbilca catalana el 1934; a la dreta, arribada de Tarradellas ARXIU / TV3. -
A dalt, Macià, al balcó de la Generalitat: a sota, Companys proclamant la repúbilca catalana el 1934; a la dreta, arribada de Tarradellas ARXIU / TV3.
“Moriré per Catalunya i pel que ella representa. Serà una mort bella, de la qual donaré gràcies a Déu, i dignificarà la meva humil persona.” Amb aquestes corprenedores paraules s’acomiadava Lluís Companys de la seva filla en una carta poc abans de morir assassinat pel franquisme, el 15 d’octubre del 1940, després d’un consell de guerra fal·laç i trampós, ordit ad hoc per eliminar-lo. Companys esdevenia així l’únic president d’Europa elegit en democràcia que moria afusellat al segle XX.
Avui, amb Pere Aragonès, de 38 anys, com a president del govern català, han passat vuit dècades des que un representant d’Esquerra Republicana de Catalunya arriba gràcies a les urnes al Palau de la Generalitat. Abans de Companys hi havia hagut en Francesc Macià, “l’Avi”, de dolça memòria per a molts catalanistes. L’historiador Josep Cruanyes puntualitza que “cal comptar que l’ERC d’aleshores i la d’ara no tenen gaire a veure”, i que tot i que el partit “pot reivindicar la seva història i els seus referents”, el cert és que en els anys de la República ERC no es definia com a independentista, “i per això Estat Català, fundat per Macià, se’n va acabar separant el 1936”, evoca l’historiador. Tot i ser ànimes diferents del partit, Macià i Companys (sense oblidar una figura testimonial, la de Joan Casanovas, que va fer de president interí a la mort del primer entre Nadal i Cap d’Any del 1940 i que també era del partit) són figures imprescindibles en la història del país.
El primer, per la seva mítica declaració de “la República catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica”. Insurrecte contra Primo de Rivera, represaliat i exiliat, forma part de la iconografia de l’independentisme català. El segon, el president màrtir, que va haver d’esperar fins a l’any passat perquè la llei de memòria històrica donés per anul·lat el seu judici sumaríssim.
Comptat i debatut, un cop mort Franco, ERC va esdevenir el baluard de l’independentisme i, durant la redacció de l’Estatut, va ser la formació que va mantenir les posicions més radicals, “com ara reclamar el concert econòmic, tot i que finalment va quedar en minoria”, recorda Cruanyes.
President sense seu
Durant el tràgic període de la dictadura i el caòtic interregne de la transició, els dos presidents a l’exili també militaven a ERC. El primer va ser Josep Irla, un empresari i polític de Sant Feliu de Guíxols que ja havia tingut càrrecs de rellevància en la Mancomunitat de Prat de la Riba. Macià l’havia designat comissari delegat de la Generalitat provisional a Girona a principi dels anys trenta, coincidint amb l’esclat de la Segona República espanyola. Irla també va ser partícip, junt amb personalitats rellevants com el mateix Companys i Josep Carner, del que ara coneixem com Estatut de Núria, el 1932, el mateix any en què Irla va liderar la candidatura d’ERC a la circumscripció gironina i va ser, proporcionalment, el candidat amb més vots de tot Catalunya. Va acomplir diverses responsabilitats en el govern fins que el 1938, en plena Guerra Civil, va presidir el Parlament. En el seu discurs inicial va proclamar: “Érem, som i serem republicans i catalanistes, perquè som liberals, perquè és un sentiment de la nostra ànima que ens ha dut a sentir i a conèixer les necessitats del nostre poble.”
Va ser l’última sessió de la cambra catalana abans de la desfeta del 1939. Irla va partir a l’exili i es va instal·lar a la Catalunya del Nord. Amb l’afusellament de Companys, va esdevenir president automàticament. Del seu govern atípic en van formar part personalitats com ara Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili o Josep Carner.
Fronteres enllà, Irla va maldar per mantenir viva la flama de la legitimitat catalana republicana amb uns recursos exigus, fins que el 1954, “vell, malalt i pobre”, va escriure a Josep Tarradellas –aleshores era secretari general d’ERC– per demanar el relleu. L’agost d’aquell any, diputats del Parlament de Catalunya reunits a l’ambaixada de la República espanyola a Mèxic van nomenar Tarradellas president de la Generalitat. Al cap de quatre anys, Irla moria a Sant Rafèu, a la Provença, fins que, dècades més tard, Jordi Pujol i Heribert Barrera van rebre les seves restes al Palau de la Generalitat, que no havia pogut trepitjar en vida com a president. Avui reposen al cementiri de Sant Feliu de Guíxols i una fundació que du el seu nom n’homenatja la feina i la lluita.
Tarradellas va ser un punt i a part. Per Josep Huguet, historiador i membre històric d’ERC, cal reivindicar-ne “la part assumible”, ja que el president retornat, el de “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!”, es va desmarcar del partit per participar en la reconstrucció democràtica espanyola amb una actitud més eclèctica, això sí, amb “visió d’estat i murrieria”, recorda Huguet. I és que, afegeix, “quan Madrid es va adonar que a Catalunya era l’únic lloc on guanyava l’esquerra, van fer tots els possibles per integrar-lo”. Amb tot, evoca Huguet, també havia estat Tarradellas qui havia liderat les expropiacions el 1936, dins del comitè on també hi havia la CNT i la FAI, un fet que “no recorden molts dels que avui se’l volen apropiar”, en clara referència al PSC.
Sobre aquest aspecte també hi reflexiona Josep Cruanyes, que creu que caldria analitzar amb deteniment la figura de Tarradellas. “A l’exili, poc abans de tornar a Catalunya, publicava butlletins de la Generalitat molt radicals, en què es pronunciava sobre fets polítics i es declarava molt crític amb l’Estat espanyol.”
“Amb calçador”
Cruanyes opina que la tornada de Tarradellas es va fer “amb calçador”, i remarca que els partits que “després el van adorar”, en aquell moment “el qüestionaven obertament”. Entre aquests “els socialistes i el PSUC, que el veien com un nouvingut i com una maniobra d’Adolfo Suárez”.
Cruanyes introdueix perspectiva a la història: “Vist objectivament des d’ara, que Tarradellas obtingués la restauració jurídica de la Generalitat va ser un encert, ja que li atorgava una personalitat independentment de l’Estat.” De fet, es va anul·lar la llei franquista quan encara era vigent la normativa del règim que havia liquidat l’Estatut, un fet que, recalca Cruanyes, no va poder fer el govern basc. A Catalunya, doncs, la Generalitat gaudeix de plena personalitat i jurídicament té importància, perquè “no és una autonomia creada a partir de zero”, sinó que “hi va haver un reconeixement de la seva existència prèvia i de la seva legitimitat”, agrega l’expert.
Els historiadors coincideixen a admetre que una anàlisi programàtica revela mutacions dins d’ERC en la seva trajectòria, però “tampoc els socialistes de l’exili tenen res a veure amb els d’ara”, puntualitza Cruanyes, que postil·la: “Actualment molts dels plantejaments d’esquerra o dreta són retòrics, i a l’hora de la veritat cal comprovar-ho en accions polítiques concretes.”