JORDINA FREIXANET
Diputada d'ERC
“La tradició permet connectar amb el futur”
La cultura popular “ens permet representar allò que volem ser com a societat”
La defineix molt bé, en el sentit de “de tenir cura els uns dels altres”
La festa dels moros i cristians de Lleida
Jordina Freixanet (dreta) en la festa de moros i cristians de Lleida. “Crec que aquesta foto és una mica el que represento. Lleida al cor i Lleida per sempre són els lemes dels moros i cristians, és el que volem representar a Lleida. Ens sentim molt orgullosos de formar part d’aquesta festa”.
La política no ho és tot, però ha de tenir la capacitat de transformar-ho tot
Retornar i fer entendre les tradicions i les arrels ens ajuda com a servidors públics per un país millor
Tot és política?
No, la política no ho és tot, però sí que és o hauria de ser una manera de viure, d’entendre la vida, perquè has de ser molt conseqüent amb allò que penses. Has de tenir altres espais. Però la política ha de tenir la capacitat de canviar-ho tot.
Estudiar dret va ser un camí cap a la política o un objectiu per exercir?
No, vaig estudiar dret, vaig acabar als 22 anys, i als 23 em vaig treure les oposicions del cos superior de la Generalitat de Catalunya, i des d’aleshores sempre he tingut una carrera administrativa. La meva militància política era un hobby, en el bon sentit de la paraula, però el 2019 tinc el meu primer càrrec públic, com a regidora de l’Ajuntament de Lleida, i evidentment aleshores deixo la meva feina en l’àmbit del dret, que espero reprendre quan acabi el servei públic.
Funciona bé l’administració, vista des de dins, o s’han de canviar moltes coses?
S’han de canviar moltes coses, però hi ha molta esperança, moltes persones que volen canviar-les. Crec que és el moment de fer-ho, i el principal problema a nivell de país és que necessitem un nou model d’administració pública. Partim d’una còpia mal feta de l’administració de l’Estat, i per tant hem de ser valents i fer una llei d’administració pública pròpia de Catalunya. Aquest és un dels reptes que m’agradaria poder liderar des de l’oportunitat que m’ha brindat ERC de ser diputada del Parlament.
Què va sentir quan va trepitjar per primera vegada el Parlament?
Havia anat diverses vegades al Parlament, però la sensació d’anar-hi com a diputada és de formar part de la història del país, és una emoció gran. I per un altre costat, tal com està la situació ara, sento la responsabilitat de tornar la màxima dignitat i el respecte institucional a la màxima institució del país. S’hi estan prenent les decisions més transcendents de la història de Catalunya. És on s’han de prendre, i ens hem de conjurar perquè així sigui en els propers anys.
Hi ha crispació?
Vinc del món municipal, de l’Ajuntament de Lleida, i el nivell de crispació és molt elevat, hi ha molt més respecte al món municipal que al Parlament el dia que vaig arribar-hi, especialment per la irrupció de grups feixistes, que l’única voluntat que tenen precisament és malmetre la institució.
Què hi fa, al Parlament?
Bàsicament porto dues comissions. D’una banda, la CAI, la comissió d’Afers Institucionals, que penja de presidència, i en depenen tots els temes de funció pública i administració local, administracions públiques, l’esport i tot allò relacionat amb l’àmbit de cooperació i presidència. L’altre àmbit que porto són els Afers Exteriors i Transparència. Ja portava aquests temes a l’ajuntament de Lleida i he intentat transportar aquelles polítiques públiques que es fan al món municipal al Parlament. Com que vinc de fer de tècnica, conec molt l’administració per dins. Transformar l’aparell de l’administració és una de les meves passions i ho faig des de les dues comissions en què crec que puc aportar més.
És activa a les xarxes socials. Ens han obert el món o ens lliguen més?
Una de les persones que va ser referència per mi en xarxes socials va ser José Antonio Donaire. Els dos estàvem al PSC i em va convidar a obrir Twitterm, era de les persones que tenien Blog a Lleida. El tema de les xarxes és tot un món, m’ha obert el coneixement a moltíssimes persones i en soc una gran defensora. Ens han permès apropar la política i permeten que les persones t’interpel·lin directament. Però en algunes xarxes, abans de dir-te bon dia t’insulten i es fa extremament difícil la gestió de l’insult, i arriba un moment que no hi acabes de veure la utilitat. Hi ha poca política propositiva, quan precisament crec que en el seu moment es van crear per poder connectar amb persones que estaven molt lluny els uns dels altres, per poder proposar i aportar. Hem de continuar a les xarxes, però m’agradaria trobar-hi espais per a propostes.
“Som les persones que estimem, les arrels d’on venim i les tradicions que vetllem”, diu al seu perfil de Twitter. Per què dos dels tres ítems són ‘arrels’ i ‘tradicions’?
Sempre he estat vinculada a la cultura popular. Vinc d’una família de Lleida de tota la vida que m’ha transmès l’estima per la terra i per la ciutat, i segurament el primer servei públic que fem com a ciutadans i ciutadanes és la implicació en una festa, en un acte a nivell de ciutat. Retornar i fer entendre les tradicions i les arrels ens ajuda com a servidors públics a l’hora de treballar per una Catalunya millor.
Troba a faltar la festa dels moros i cristians, amb la pandèmia?
Estem esperant poder tornar-nos a tocar, en el bon sentit de la paraula, i fer la festa l’any vinent.
És mora o cristiana?
Mora, al·leridina, que és una de les tres comparses mores. Pots escollir-ho, evidentment, i més quan et fas gran, però jo vaig entrar-hi als 12 anys i vaig escollir per tradició familiar: hi eren els tiets, els cosins... Hi ha gent que quan s’ha fet gran ha canviat de comparsa i fins i tot de bàndol, de moros a cristians o viceversa.
Què destacaria de la festa als que no la coneixen?
Demostra que les tradicions no són inamovibles, és molt flexible, i la tradició permet connectar amb el futur. A Lleida no guanyen cada any els cristians, sinó que s’alternen amb els moros. I la batalla, més enllà de ser escenificada amb l’ús de les armes, el principal atractiu està en la batalla dialèctica. S’intenta que els discursos siguin de gent del món de la cultura, amb molta ironia. Acaben sent molt crítiques amb la situació política del moment. Et permet poder veure els vestits, les músiques, les tradicions i els balls propis d’on venim, però també ens permet mirar cap a on anirem i ens ha permès integrar gent de cultures i tradicions molt diverses. Ens en sentim molt orgullosos, no només perquè som els que la vam recuperar, també perquè ens ha permès representar allò que fèiem i allò que volem ser com a societat: mestissa, diversa, plural, que incorpori absolutament a tothom i que no sempre guanyin els mateixos.
Com porta la conciliació laboral i familiar?
Estic separada i tinc una nena de vuit anys. Per molt que intentem fer l’equilibri entre família i política, els que acaben patint són els fills i filles que voldrien que cada tarda poguessis estar una estona amb ells, i no tens tant temps com voldries per poder-hi estar. Tot i així, li agrada, se’n sent orgullosa. Més que per la part parlamentària, amb 8 anys no ho acaba d’entendre, només veu que marxo a Barcelona, sinó per la vessant més municipalista: tothom et coneix, et para, et saluda, t’explica els seus problemes, i li vas traslladant que intentes ajudar la gent. És complicat, i de vegades tens la sensació aquesta del síndrome de la mare impostora, voldries arribar a tot arreu i no pots. Els primers mesos van ser els més durs. Una nit no vaig poder més, vaig fer un tuit i vaig tenir 500 retuits. Pensava que no em passaria i m’ha passat com a totes. Per sort, tinc una família llarga, som una petita tribu i acaben cuidant la criatura entre la germana, els meus pares, l’exparella... entre tots i totes.
Amb quina paraula es definiria?
És una mica difícil, però m’agrada molt ser companya: a nivell familiar, d’amics, d’entitats... m’agrada molt treballar la companyonia en el sentit més bonic de l’expressió, de tenir cura els uns dels altres, treballar junts... Les persones són el que més m’apassiona, i m’agrada estar a sobre de cadascuna d’elles. Soc la gran de quatre germans, de pares separats, ens portem molta diferència d’edat, els uns amb els altres. La sensació ha estat també en aquest àmbit de companys.
Quin va ser el primer acte polític al qual va assistir?
El primer al qual tinc consciència d’haver assistit va ser quan tenia 15 anys i se celebraven els 20 anys de les Joventuts Socialistes de Catalunya, del PSC. Als 17 anys hi vaig entrar com a militant i l’any següent vaig començar dret i em vaig començar a implicar en moltes activitats polítiques, sindicals i del moviment feminista.
Recorda el seu primer discurs polític?
Els meus primers deu anys, dels 17 fins als 27 o 28 anys, van confluir diferents militàncies: sindical, feminista i política. Segurament els primers parlaments que vaig fer eren en clau local, perquè sempre he estat molt vinculada a la ciutat de Lleida, en mítings que fèiem els diferents representants de les Joventuts de cada lloc. Potser tenia 20 o 21 anys. No puc dir la data exacta perquè era molt habitual.
En quin moment va entrar a ERC i per què?
Jo no milito a Esquerra Republicana, hi entro a nivell de tenir-hi molta vinculació l’any 2018 en les municipals de Lleida, de la mà de Miquel Pueyo, l’alcalde. Vaig estar al PSC el 2013, moment en què en Nàtius [Joan Ignasi Elena], Marina Geli i Àngel Ros van votar al Parlament a favor de la sobirania del poble de Catalunya i en contra de l’acord orgànic del Consell Nacional del PSC. A nivell de Lleida això va ser un trabals, perquè el sector catalanista del PSC era el principal i prioritari, és com s’entenia el socialisme a nivell de ciutat, i no vaig ser sola, van ser moltes persones que van fer el pas. En aquell moment es va generar una mena de diàspora socialista. Va coincidir que vaig ser mare, vaig estar uns anys de militància molt més baixa fins al 2018, quan Miquel Pueyo, amb qui havia treballat a la delegació del govern, diu que es presenta a les eleccions municipals i si volia acompanyar-lo al projecte republicà a la ciutat de Lleida. És llavors quan entro a la casa gran del republicanisme, i a Esquerra Republicana amb tot, amb implicació total i absoluta. No hi milito, però comparteixo al 100% l’ideari d’Esquerra Republicana.
Ha estat una activista abans que política?
Sí. Parlo de militàncies diverses i de lluites compartides, manllevant l’expressió d’en Cuixart, perquè de ben joveneta m’ha interessat molt la cultura popular, formo part de la secció de Moros i Cristians de Lleida des de l’any següent al que es va fundar, per tradició familiar. També hi ha una saga política a casa, sempre ho has viscut amb molta normalitat; des que vaig cobrar la primera nòmina em vaig afiliar a un sindicat de treballadors, i abans estava en sindicats estudiantils, i he estat treballant en el moviment feminista. Són diverses lluites compartides, i a mesura que han passat els anys, enlloc d’anar desprenent-me’n, n’he anat agafant de noves: ara estic al Centre Excursionista, la Fundació Ferrer i Guàrdia... I acabes veient que moltes s’entrecreuen, i vas trobant la mateixa gent a tot arreu.
Militant de lluites compartides
Membre activa dels Moros i Cristians de Lleida des que tenia 12 anys, Jordina Freixanet veu en aquesta festa una metàfora la política tal com ella l’entén: participativa, integradora, més de parlaments i discursos que bèl·lica, amb guanyadors que s’alternen (“no es pot guanyar sempre”, diu) i que mira al passat per afrontar el futur. Dona de “militàncies diverses i de lluites compartides”, diu, manllevant l’expressió d’en Cuixart, es va implicar en activitats polítiques, sindicals i del moviment feminista des de ben jove. Als 15 anys va assistir al seu primer acte polític, organitzat per les Joventuts Socialistes del PSC, i als 17 anys va entrar al partit com a militant. Després d’estudiar dret, va aprovar les oposicions com a funcionària de la Generalitat. El 2013 va deixar el PSC, quan “en Nàtius [Joan Ignasi Elena], Marina Geli i Àngel Ros van votar al Parlament a favor de la sobirania del poble de Catalunya i en contra de l’acord orgànic del Consell Nacional del PSC”. Fins al 2018, la seva militància “era un hobby”, però llavors va entrar com a independent de la candidatura d’ERC a l’Ajuntament de Lleida, el 2019 en va ser regidora i el 2021 ha entrat al Parlament.
Jordina Freixanet
Nascuda a Lleida el 1983, té 38 anys i en fa dos que ocupa càrrecs públics: a l’Ajuntament de la seva ciutat i ara al Parlament. Provinent del PSC, es va acostar a ERC després de la “diàspora” del 2013.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.