Ja havia estat regidora al seu municipi, Lloret de Mar, entre el 2007 i el 2011. I ara hi torna com a diputada per primer cop. Què va passar entremig?
Vaig entrar a l’Ajuntament quan l’aleshores alcalde, Xavier Crespo, m’ho va proposar. Militava a Convergència des del 2003, i el meu pare ja havia estat també regidor, a l’època de l’exalcalde Jordi Martínez. Sempre havia viscut la política a casa, i estava implicada amb les entitats. També soc conscient que la paritat pesava i pesa. El 2011 vam perdre representació i no vaig entrar. M’hauria agradat, per l’experiència de la política com a segona carrera, però vaig continuar a l’empresa familiar, que mai havia deixat. Tampoc de militar a CDC, després al PDeCAT, i amb el canvi a Junts, vaig fer el pas dins de la nova executiva de la Selva.
Com ha viscut aquests canvis de sigles, des de CDC fins a l’actual Junts per Catalunya?
El partit havia d’evolucionar, en sigles i persones. I entre PDeCAT i Junts, en el moment polític en què estem, vaig creure que havia d’estar i involucrar-me en el partit del president Puigdemont. Al desembre em van proposar de formar part de les llistes al Parlament, cosa que mai m’havia plantejat. Però després de reflexionar-hi, perquè és un gran canvi respecte a la política municipal, ho vaig acceptar. I aquí estic, amb persones provinents de diferents àmbits en el grup, i també independents. Però amb debat es creix i s’arriba a decisions més consensuades.
Fa deu o quinze anys ja era independentista?
Jo sempre havia estat independentista, però d’aquells molts que vèiem la independència com una cosa llunyana, no a tocar. A dins del govern de Lloret, fa una dècada, érem dos o tres, però arran de la sentència del Constitucional que va retallar l’Estatut, ja vaig anar a la manifestació, i arran d’aquí he continuat en altres mobilitzacions, aquí, a Madrid o a Brussel·les. Va ser un dels aspectes que em van empènyer a acceptar l’oferta d’anar al Parlament. Per la llibertat dels presos, però també pels de l’exili i la resta de represaliats.
Com valora els indults?
Els valoro positivament per a les persones que han estat injustament empresonades tot aquest temps, i les seves famílies. Però és una solució puntual, i tenim clar que la definitiva és l’amnistia per a la resta d’exiliats i represaliats. Cal treballar per a la fi de la repressió en tots els nivells: la repressió jurídica, però també l’econòmica –del Tribunal de Comptes–, o la social –per anar a una manifestació–. No pot ser que s’indueixi la gent a quedar-se a casa i no poder sortir a protestar. La justícia europea ens va donant la raó.
El fet de ser advocada facilita adaptar-se més ràpid al Parlament?
Vaig acabar la llicenciatura de dret, especialitzada en dret urbanístic, i vaig fer pràctiques en un despatx. Però mai he arribat a exercir. Vaig treballar uns anys a Hewlett Packard, fins que em vaig involucrar més en l’empresa familiar, per portar les reserves, personal i compres. Conèixer el món del dret, però, aplana l’entrada al Parlament. Però amb ganes d’aprendre molt més sobre el funcionament de les lleis i de la cambra. Estar al costat de persones com Jaume Alonso-Cuevillas posa les coses molt fàcils.
Com ha estat l’aterratge, i en quines comissions participa?
Progressiu. La meitat dels 32 diputats del grup som debutants, i hem aprofitat el període de negociacions per investir govern per formar-nos, conèixer-nos i fer pinya amb els que repetien. Però destaco que a hores d’ara ja hem intervingut tots des del faristol del ple. I això és bo. Pel que fa a comissions, estic a la de Justícia, per la meva formació; a la de Cultura, perquè és el camp que coneixia de l’Ajuntament. I soc portaveu de la comissió del Síndic de Greuges. Potser, amb les renúncies a actes, formaré part d’alguna més.
Quins temes cal desencallar aquesta legislatura?
Hi ha molta feina a fer en molts àmbits. Estem en plena crisi sanitària i social per la pandèmia, i això també pot influir en les prioritats legislatives per superar-les. L’activitat és molt gran, encara que des potser no es percebi. Comissions, reunions, plens cada quinze dies. Ens basarem en el nostre programa i en l’acord de govern amb ERC per impulsar lleis i mocions, a més de controlar i impulsar l’acció del govern, com ara fa uns dies amb la petició de fer front a l’increment de delictes d’odi.
Com és la feina a la cambra en temps de Covid-19?
Ho complica, és clar. Les primeres reunions que vam fer van ser virtuals. Tots 32 encara no ens hem trobat presencialment, encara que coincidim amb mascaretes, distàncies i tot plegat. Als plens, només hem estat tots en la constitució i en la investidura, però ara continuem entrant i sortint la meitat. L’activitat és feixuga, però esperem que a la tardor es normalitzi. Tampoc és que hagi conegut el Parlament sense Covid-19, perquè ja he entrat en aquesta situació. Tant de bo que acabi aviat.
És millor treballar per a un altre o els maldecaps de l’empresa familiar?
Treballar a fora et dona perspectiva, i pot ser més còmode. Però treballar per donar continuïtat en una tercera generació a l’empresa familiar reconforta, malgrat les dificultats, ara la pandèmia, i que sigui un sector tan sacrificat. Ara bé, hi ha clients que conec des que era petita, i que tornin cada any és molt gratificant.
Com viu des del sector turístic aquesta cinquena onada?
Molts sectors ho estan patint, però especialment el turisme, l’hostaleria i l’oci. La pandèmia ha estat un fre i es pot notar en forma de menys inversions en els pròxims anys, però espero que tot el sector se’n surti i que l’any vinent ja l’hàgim deixat enrere.
A Lloret hi ha qui reclama la C-32 i qui no la vol. Vostè què hi diu?
A Lloret, el partit sempre l’ha defensat. I el grup parlamentari també.Pel que sé, s’està actualitzant el projecte a la nova normativa ambiental. Som l’única gran destinació turística sense accés directe a una via ràpida. I per volum de llits i pernoctacions a l’any és imprescindible, conjugant infraestructura i sostenibilitat.
Com compagina escó i feina amb la vida personal?
Ara som al principi, en període d’adaptació a una feina nova, però es compagina. Ara mateix és un moment complicat perquè s’ajunta la preparació per a la punta de feina de l’estiu turístic, i en el context de la pandèmia, que dificulta més les coses. Esperem que al setembre, quan es torni de vacances al Parlament, encara que jo encara no hagi parat, encaixin els dos àmbits. I amb la vida familiar... S’intenta, com sigui, però costa, perquè a l’empresa familiar mai no tanques la porta. I al Parlament tampoc no hi ha horaris, perquè la feina del dia a dia se suma a reunions externes, i s’ajunta amb la feina del partit, territorial, actes. Però sempre acabes esgarrapant algun moment per a tu.
Què li agrada fer en el temps lliure?
Sí, cal desconnectar. M’agrada trobar-me amb els amics, caminar i fer excursions per la muntanya, i llegir. Ho intento fer, però ara és difícil, perquè cal estona i amb la feina parlamentària, si t’impliques, ja hi ha moltes coses per llegir: premsa, textos de les comissions i totes les temàtiques i matèries del partit. De moment, encara no he desconnectat.