BASHA CHANGUE CANALEJO
CUP
“Al Parlament veus la irrealitat en què viuen alguns diputats”
“Els meus pares són molt tradicionals. Monàrquics i de dretes”
“Cal trenar xarxes per tal de tenir incidència política en àmbits com ara l’educació”
ENTRE LES SEY SISTERS I ERYKAH BADU
Lobarry és el nom tradicional que Changuerra va rebre dels seus ancestres bubi, l’ètnia de l’illa guineana de Bioko. Vol dir “cançó” i, segons afirma la diputada, la música és allò que més la defineix. “Hi ha vegades en què les paraules em queden curtes o no em serveixen per expressar exactament segons què. Aleshores, arriba una cançó que et travessa i ho fa perfectament”, explica. “Sempre dic que la música forma part del meu llenguatge.” A Basha Changue li encanten artistes de neo-soul com Jill Scott, Alicia Sisters i Erykah Badu, la cantant nigeriana Yemi Alade i, en el terreny català, La Rateta ja no escombra l’escaleta (“sempre m’ho poso quan vull riure una estona, són la canya!”) o les Sey Sisters, dones –com ella– afrodescendents i amb l’últim disc de les quals apareix en aquesta imatge.
L’extrema dreta és una anomalia democràtica i cal fer-ho palès en tots els àmbits
Totes les decisions que he pres com a mare –parir a casa, l’alletament...– han estat decisions polítiques
Filla de mare cordovesa i pare guineà. Nascuda al Prat de Llobregat. Com és la seva família?
Els meus pares són molt tradicionals. Molt monàrquics i molt de dretes.
De debò?
Sí, perquè, d’una banda, el meu avi era part activa en el franquisme, i, d’altra banda, el meu pare prové d’un entorn molt de dretes. Guinea Equatorial va ser una colònia espanyola fins l’any 1968, i allà el franquisme hi va fer tota una feina d’inculcar la seva ideologia per tal d’assegurar-se el manteniment de la colònia. El meu pare és fill de tot això.
La seva ideologia, en tot cas, és radicalment diferent.
Sí, ja pots imaginar-te que a casa tenim les sobretaules mogudetes [riu]. Quan jo, per primer cop, vaig manifestar-me a casa com a independentista tenia dotze anys i, és clar, va originar-se un rebombori important. Tant jo com les meves quatre germanes grans, per una qüestió d’entorns culturals i educatius, per haver-nos criat en un entorn de caus i ateneus, sempre hem tingut l’esquerra independentista present en les nostres vides socials. Les meves germanes, però, no ho havien manifestat mai a casa per estalviar-se, precisament, aquest rebombori. Va arribar un moment, no obstant, que a casa vam decidir no parlar de política en aquests termes per tal de continuar estimant-nos i preservar aquest amor per sobre d’altres coses [riu].
El seu activisme, doncs, és fruit només del seu entorn social?
No. Tot i tenir, a casa, un entorn conservador clàssic, hi havia una vessant important d’associacionisme i activista dins la nostra comunitat afrodescendent, que era el centre neuràlgic de la nostra activitat social. El meu pare, per exemple, era el president d’una associació guineana, i els caps de setmana l’acompanyàvem sempre d’un lloc a un altre per participar en actes culturals, conferències... Sempre dic que vaig néixer en l’activisme, però la meva vessant ideològica ha anat per una altra banda.
Quina és la incidència de la comunitat afrodescendent ara a Catalunya?
És, d’entrada, una comunitat molt diversa i heterogènia. Malgrat ser totes persones afrodescendents o negroafricanes, hi convergeixen diferents identitats. No és el mateix una persona nascuda aquí que una que ha estat adoptada o una altra que hi ha emigrat i fa poc que ha arribat. Sí, però, que totes tenen dos elements en comú: com ens afecta a cadascú de nosaltres el racisme institucional, estructural i social que patim, i el repte, d’altra banda, que tenim d’empoderament comunitari, de trenar xarxes per tal de tenir incidència política en àmbits com ara l’educació, la salut, el món laboral, la situació administrativa... Cal entendre sempre el racisme, però, com allò que és: no pas únicament una qüestió subjectiva entre dues persones sinó un element del capitalisme que ens explota sistemàticament i ens nega culturalment com a identitat col·lectiva.
La seva entrada al Parlament coincideix amb un auge del racisme i el feixisme. Quines eines calen per combatre-ho?
La primera eina que vam desenvolupar és el que es coneix com a pacte antifeixista, que és una de les primeres iniciatives que vam impulsar des del nostre grup, enxarxant-nos amb comuns, Junts, ERC i, en el seu inici, el PSC, tot i que ells cada cop van desmarcant-se més d’aquest compromís. La primera eina era, doncs, mirar com organitzar-se davant del fet que teníem una força explícitament d’extrema dreta al Parlament, la qual cosa no vol dir que l’extrema dreta no hi fos abans present, sinó que ara hi és de manera explícita i amb onze diputats. I, per tant, necessita una prevenció per part de l’activitat parlamentària. És una anomalia democràtica, i cal fer-ho palès en tots els àmbits.
Va estudiar disseny d’interiors, vostè...
Sí, i normalment no ho poso damunt la taula perquè és irrellevant per a tot el que he acabat fent. Sí, però, que em va ajudar una mica en la direcció d’equips o la coordinació de grups de treball...
... I també integració social.
Sí, vaig començar a estudiar-ho, però va passar tot això del Parlament i ho tinc en stand-by.
Com està vivint “tot això del Parlament”?
El Parlament, per a una militant de carrer , és complex de gestionar, perquè és important continuar arrelat al carrer i mantenir-se en primera línia de molts moviments socials, que, en el meu cas, és, sobretot, el moviment antiracista. El Parlament és molt intens, perquè requereix dedicació completa, fins i tot més. Hi veus unes lògiques molt burocràtiques i lentes. Veus, també, la irrealitat en què viuen alguns diputats que no han trepitjat mai el carrer, i et preocupa que, aquestes, siguin les formes lògiques de legislació del país. És molt important, doncs, davant d’aquesta allau de burocràcia, terminis i cretinisme parlamentari, no deslligar-se mai del carrer. És per això que nosaltres sempre diem: “Un peu al carrer i un peu a la institució.” Ja no només per una qüestió política, sinó per mantenir el cap allà on ha d’estar, que és en contacte amb el carrer i la vida real. Si no ho fas, això se t’emporta...
La tardor passada va compartir una conversa al CCCB amb Angela Davis, històrica lluitadora nord-americana contra la discriminació racial. És un referent?
Ella,per tal com continua introduint l’element racial en la situació del capitalisme i el sistema patriarcal en què vivim, és una dona imprescindible en l’articulació del nostre discurs. Un referent indiscutible, sí. Sempre, però, dic el mateix: tot i ser òbviament un referent, Angela Davis continua sent una dona afroamericana en un context molt concret. I les persones afroamericanes són afrodescendents però continuen sent americanes. És important tenir-ho clar perquè aquest discurs continua invisibilitzant la realitat africana i tot el discurs, filosòfic i d’anàlisi sociopolítica, que s’ha fet des del continent, que cal valorar molt i no menystenir-lo.
A les xarxes socials es presenta amb tres conceptes: maternitat, militància i activisme. Hem parlat una mica de les dues últimes. M’explica la primera?
Soc mare de dues criatures precioses de vuit i tres anys, i totes les decisions que he pres com a mare han estat decisions polítiques. Vaig parir a casa amb una llevadora autònoma per una decisió personal d’empoderament i recuperació de certs processos que considero que estan massa medicalitzats i vaig optar per l’alletament com a element anticapitalista de no consumir coses que el teu propi cos ja produeix.
Ha anat mai, a Guinea?
No encara. Hi ha una dictadura i no és fàcil. A més, he d’aprendre a tancar la boca en entorns desfavorables. Hi volia anar l’any passat, però no vaig poder-ho fer per la Covid, i espero poder-hi anar aviat.
Antiracista i afrofeminista
Militant antiracista i afrofeminista, Basharat Changuerra Canalejo va néixer al Prat de Llobregat, va traslladar-se amb divuit anys a Barcelona, i fa gairebé una dècada va fer-ho a Moià, on va impulsar un taller de costura creativa, artesanal i sostenible (L’Atelier Creatiu) i una marca de bolquers artesanals de roba (Bandola). “Soc molt de fer ganxet, macramé... Tot el que sigui crear amb les mans m’encanta”, explica. Regidora a l’Ajuntament des del 2019, va fer el salt a la política catalana com a número 5 de la CUP per la circumscripció de Barcelona, avalada per una trajectòria que inclou la direcció, entre els anys 2018 i 2020, de la revista digital Afrofèmines i haver estat una de les impulsores de l’organització social afrofeminista AfroFem Koop.
Basha Changue
Nascuda l’any 1984 al Prat de Llobregat (Baix Llobregat), va ser escollida l’any 2019 regidora a Moià i, des del març d’aquest 2021, és diputada al Parlament per la CUP
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.